5 fantàstics trucs per NO aconseguir els teus propòsits d’any nou i quedar-te on ets

Si, com cada any, vols NO FER REALITAT els teus propòsits d’any nou, segueix les següents pautes i segur que seguiràs igual com fins ara.

  1. No tinguis un pla: Aquelles persones que es marquen un pla de partida per aconseguir un objectiu, tenen molts números per enlairar-se cap a l’èxit.
  1. No defineixis el teu objectiu amb concreció: Verbalitzar el teu objectiu amb un màxim de 9 paraules i amb el verb en 1a persona i en present ajuda a assolir qualsevol propòsit.
  1. No pensis a l’objectiu final: Pensar-hi dona sentit als propòsits i això motiva. Si penses en com et sentiràs després d’assolir l’objectiu final és fàcil que estiguis més motivat i facis realitat allò que voldries.
  1. No et marquis miniobjectius: Les persones que es marquen petits objectius entremitjos que són fàcils d’assolir tenen altes possibilitats d’acabar aconseguint un objectiu final.
  1. No concretis criteris d’avenç: Establir criteris mesurables que permeten saber com s’avança en el camí d’aconseguir un objectiu permet saber si cal redefinir el pla d’acció i això facilitat arribar a la meta desitjada.

Per exemple, si l’any 2018 vols aconseguir un augment de sou a la feina:

  1. No et facis el pla de com t’ho has de fer per aconseguir-lo.
  2. No diguis ni escriguis: “Aquest 2018 aconsegueixo un augment de sou”
  3. No pensis en tot allò que podràs permetre’t tu i la teva família quan guanyis més (ni en la guitarra, ni en les vacances…)
  4. No et defineixis quins projectes o tasques duràs a terme per tal d’apropar-te a l’augment de sou.
  5. No estableixis dates de realització de projectes, números de vendes, ni cap altre criteri que et serveixi per saber que estàs aconseguint el teu propòsit.

En resum, segueix aquestes indicacions i segur que aquest any que comença seguiràs com fins ara (pitjor potser no, però millor, molt probablement tampoc.)

Ara bé, si mai arriba el moment en què volguessis dur a terme els teus propòsits d’any nou i d’aquesta manera arribar als teus objectius:

  1. Fes-te un pla
  2. Defineix el teu objectiu amb concreció
  3. Pensa en l’objectiu final
  4. Marca’t miniobjectius
  5. Concreta els teus propis criteris d’avenç

——————————-

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Visita vulluncanvi.com Coaching laboral i d’objectius

Contacte: hola@vulluncanvi.com 

No et perdis mai cap article!

Anuncis

El dret a decidir (a les relacions i a la feina)

Sé del cas d’un noi que quan tenia 25 anys va decidir que es volia separar de la seva nòvia. Li va exposar els motius pels quals havia decidit que ho deixessin. Sorprenentment, la noia li va dir que ella no volia que ho deixessin perquè literalment, no veia lògic que ara es separessin”,  i que no estava d’acord amb els arguments que li estava donant”.

Encara més sorprenentment, el noi va acceptar la seva lògica de “ja veuràs com tot millorarà… si te’n vas t’anirà malament” i per això va decidir de seguir amb ella. Hi va seguir a disgust, però malgrat que pugui semblar increïble, anys més tard el noi s’hi va arribar a casar i fins i tot van tenir un fill!

Ara bé, al cap de poc sí que el noi va acabar deixant-la. El divorci va ser difícil i traumàtic. Avui, però tots dos han refet la seva vida feliçment.

Potser podeu pensar que el cas del meu amic és excepcional, però potser sense arribar a l’extrem de tenir fills, és molt més habitual que no sembla.

Una història semblant però amb decisions diferents és la que m’explicava no fa gaire una amiga. La relació amb el seu nòvio cada cop se li feia més feixuga. A poc a poc li anava semblant com una mena d’obligació. Finalment, ella li va dir que volia que es deixessin de veure però ell s’hi va oposar dient que “no li semblava una decisió lògica; que, de fet, ell s’adonava que una part d’ella volia que seguissin junts, etc. etc.”. Aquest cop, però, la meva amiga sí que li va fer entendre que aquesta era una decisió que li pertanyia només a ella. Pocs dies després semblava una altra persona, tenia una energia i alegria molt més lluminoses. I el noi, tot i que s’hi resistia, ho va acabar acceptant.

Sempre és útil traslladar aquesta mena de situacions a altres àmbits de la vida perquè això ens ajuda a arribar a conclusions més clares sobre com prenem les decisions.

Imagina’t que un dia decideixes deixar la feina, ja sigui perquè n’has trobat una de nova o simplement perquè ja no aguantes com et tracten i quan li comentes al teu cap et diu: “No et permeto que marxis. No ho veig lògic i és una cosa que hem de decidir entre tots els treballadors perquè així ho diuen les normes de l’empresa i el contracte que vas signar quan vas entrar. Jo, que sóc el president, estic en contra que te’n vagis. No podràs marxar mai.”

  • Què creus que faries?
  • Què creus que seria bo que fessis?
  • Quines creus que serien les conseqüències de resignar-te?
  • Quines creus que serien les conseqüències de fer el pas endavant?
  • I la pregunta més important: a qui creus que correspon el dret a decidir?

Sovint, tant a la feina com a la vida, qui ens posa més limitacions som nosaltres mateixos. Generalment es tracta de creences que tenim interioritzades, ja sigui sobre nosaltres mateixos, sobre els altres o sobre el nostre entorn.

Entre aquestes creences limitadores algunes de les recurrents són:

  • No sóc prou bo
  • No em mereixo una vida millor
  • No trobaré una altra feina
  • L’altre part del conflicte no em deixarà estar mai
  • No estic preparat ni mai ho estaré
  • No tinc prou força …

Ara bé un bon coach amb PNL sap que una mirada ben feta a la pròpia història personal (o fins i tot a la dels altres) et permetrà alliberar-te d’aquesta mena de creences autolimitadores. I a partir d’aquí, podràs exercir el teu propi dret a decidir i, per tant, agafaràs les regnes del teu destí, ja sigui en l’àmbit de les relacions com al de la feina.

Perquè, de fet, no cal ni compartir la vida amb algú que no vols, ni treballar per algú que no et respecti. Decideixes tu!

————————————————————————

Visita vulluncanvi.com

Contacte: hola@vulluncanvi.com

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

No et perdis mai cap article!

Foto de capçalera: Letizia Bordoni via Unsplash

Tenen una part bona les rebequeries d’un nen?

Avui no m’ha sigut fàcil.

Aquest setembre el meu fill ha començat a anar a l’escola per primer cop. I us puc dir que els matins no ens estan sent fàcils. El cas és que, tal com els passa a molts nens i com ja ens havien avisat a les reunions de pares, el meu fill ha estat vivint malament el moment d’entrar-hi al matí.

Però aquests últims dies i especialment avui crec que hi ha hagut un canvi. Com sempre l’he acompanyat de la mà fins a la porta i quan l’encarregat del matí l’ha oberta, el meu fill li ha donat la mà i se l’ha mirat d’una manera molt més tranquil·la, serena i ha anat cap a classe. Sí, avui ha sigut diferent i jo també ho he viscut diferent.

Primer de tot m’he emocionat i la meva veu interior m’ha dit: “Que bé! Ja s’està fent gran”. Ara bé, quan he arribat a la cantonada, la veu interior ha deixat anar-me una fuetada que de poc que no em llença a terra. M’ha dit: “Ja l’hem domesticat!”

T’imagines com m’he sentit quan al meu cap hi ha arribat aquesta frase???? Domesticat!!!!

I tot seguit he trobat a faltar aquells plors, aquell llençar-se a terra, aquell colpejar amb la mà a tort i a dret, que tants matins em feia emprendre el camí cap a la feina mig amoïnat. Perquè, què se n’havia fet d’aquell caràcter de resistència, d’aquella voluntat de saber què es vol i què no es vol, d’aquella mostra de força?

Sí, per uns segons avui no m’ha sigut fàcil, però tot seguit ho he vist més clar. Així:

El fet que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho ja l’he pogut constatar molts matins, perquè aquestes “rebequeries”, de fet, demostren justament això, que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho. I, qui no vol  que el seu fill sàpiga lluitar per allò que vol a la vida?

El fet que aquest matí el meu fill entrés a l’escola tranquil com no ho havia fet mai abans, no volia dir que l’havíem “domat” (perquè de “rebequeries” ja n’ha tornat a fer aquesta mateixa tarda), sinó que el seu comportament d’aquest matí demostra que el meu fill està desenvolupant la capacitat d’adaptar-se i per tant de ser flexible. I, qui no vol que el seu fill sigui flexible i sàpiga adaptar-se a les diferents situacions que l’esperen a la vida?

En resum, la part bona de les rebequeries és que demostren caràcter, i que el fet que deixi de fer-ne (sobretot quan és davant de situacions que no pot canviar de cap manera), demostra flexibilitat, i capacitat d’adaptació.

Per això, m’agrada quan veig que el meu fill s’adapta i alhora també m’agrada quan veig que fa una “rebequeria” de protesta (això sí, sobretot quan ja ha passat).

————————————————————————

Foto de capçalera: Mindaugas Danys

No et perdis mai cap article! Envia’m ara un missatge aquí, demanant que et posi al meu newsletter! 

I si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Visita el meu web vulluncanvi.com

Tens por de perdre la feina?

Tots hem tingut, en un moment o altre, la por de perdre la feina. Hi ha molts factors que poden generar aquesta por. Però avui us parlaré concretament de la por de ser acomiadats pel fet de no estar assolint els resultats esperats.

En una ocasió l’Arnau, de 38 anys, explicava que a la feina l’havien advertit que havia de millorar resultats. Li donaven un termini de sis mesos per demostrar la seva vàlua i durant aquest període el tindrien “en observació”. El noi estava francament preocupat, perquè li feia por no ser prou bo pel lloc. Però, després d’una breu conversa amb un coach va fer canviar el xip: va prendre la decisió que en lloc de perdre energia preocupant-se, la invertiria a millorar les seves habilitats. Sis mesos més tard el noi havia millorat tant que, no només mantenir la feina, sinó que li van pagar els bonus que havien estat congelats.

Un dels problemes més comuns entre els professionals és que es pensen que no són prou bons. I això els passa tant a principiants com a directius.

El 1978 les psicòlogues Pauline R. Clance i Suzanne A. Imes van definir la Síndrome de l’impostor, que descriu la incapacitat d’algunes persones d’interioritzar el seu èxit. I com il·lustra Manfred F.R. Kets de Vries en aquest article aquesta síndrome la sol causar el perfeccionisme. Per això qui la pateix acaba convertint-se en un addicte a la feina, perquè “mai no ho fa prou bé”.

Ara bé, generalment allò que causa la “por de no ser prou bo” no és aquest profund perfeccionisme, sinó tot al contrari, la vertadera manca d’habilitats o coneixements.

En el breu vídeo de sota, Richard Bandler, un dels pares de la Programació Neurolíngüística anota dues de maneres de guanyar autoconfiança:

  • Ser més competent en el que fas, bo i fent més allò que ja fas bé.
  • Fent la cosa correcta per la raó correcta.

D’altra banda, potser el truc més senzill per fer com l’Arnau de la història inicial i passar del “Em faran fora. No soc prou bo” al “Puc estar tranquil. Soc bo.” és fer-se les següents preguntes:

  1. Què podria aprendre per ser més competent?

Exemples de resposta: Puc adquirir nous coneixements i estratègies. Puc apuntar-me a un curs de contabilitat… a un seminari de… puc mirar tutorials 

  1. Quines estratègies m’ajudarien a implementar les meves noves competències?

Aquí ajudarà, per exemple, tot allò relacionat amb mantenir el focus. Per exemple: arribar puntual, centrar-se en la feina, deixar distraccions per en acabat…

  1. Quins comportaments m’ajudarien a fer visibles les meves noves competències?

Podràs mostrar-ho als altres, per exemple: participant més (en reunions, oferint-te com a voluntari); preguntant més; fent més allò que saps fer bé. 

I què més t’aportarà el fet d’adquirir noves habilitats?

I a més a més, el fet d’adquirir més habilitats i per tant ser més competent no només servirà per superar la por a ser acomiadat, sinó que a més també et facilitarà gaudir de:

  • Més tranquil·litat i gaudir més del temps lliure
  • Més estabilitat a casa
  • Millors resultats
  • Més motius per una millora de sou
  • Més possibilitats de progressió professional

Així que endavant! Tu també pots estar tranquil a la feina!!

————————————————————————

Foto de capçalera: Beatriz Pérez Moya via Unsplash

No et perdis mai cap article! Envia’m ara un missatge aquí, demanant que et posi al meu newsletter! 

I si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Visita el meu web vulluncanvi.com

Et reclamen alguna cosa a la feina? Compra’t temps!

9 pautes per saber què dir i evitar mals majors

T’has trobat mai en la situació en què un client et truqués tot enfadat perquè encara no havia rebut aquell paquet que li corria tanta pressa? O bé que un company de feina et retragués que encara no li havies passat la informació? O potser t’ha cridat l’atenció el teu cap perquè encara no li havies entregat un informe?

A la feina saber gestionar els temps dels esdeveniments és fonamental. En aquest article comentaré estratègies comunicatives per “comprar-se temps” davant d’una situació d’estrès.

El Lluís és comercial i aquest matí una clienta, la sra. Pou, li ha reclamat uns materials. El Lluís estava convençut que des de l’empresa els els havien enviat i que tot estava en ordre. La trucada no ha estat precisament agradable, perquè la sra. Pou estava força nerviosa, ja que depenia d’aquells paquets per poder prosseguir amb el seu negoci. Tant és així, que el seu grau de nervis li feia expressar-se en un to de queixa força molest. El Lluís s’ha posat força nerviós i ha començat a suar, però finalment ha pogut sortir de l’impàs més o menys bé. De fet, no sap ben bé ni com ho ha fet. Dissortadament, però, quan ha contactat amb el departament encarregat dels enviaments, aquests no responien el telèfon. Aleshores el Lluís s’ha anat posant nerviós. Passaven les hores i els d’enviaments, que finalment sí que s’han posat al telèfon, no li sabien donar cap explicació de què passava amb aquells paquets. De fet, li han dit que no trobaven la informació d’on era aquell paquet i que ja li dirien el què. Ara sí que el Lluís estava nerviosíssim: què li diria a la clienta si el tornava a trucar? Doncs a sobre casualment, ha sigut just acabar la trucada amb els d’enviaments, que l’ha tornat a trucar la sra. Pou. El Lluís hagués volgut no respondre-li, però hi havia el seu superior al costat hi hagués quedat estrany no fer-ho. La conversa ha anat més o menys així:

  • Lluís (amb veu forçadament simpàtica): Bona tarda sra. Pou.
  • Pou: Bona tarda.
  • Lluís (mentint): Ara anava a trucar-li.Vuu un canvi logo
  • Pou: Ah perfecte. Doncs, mira, comentar-te que ja m’ha arribat tot.

El Lluís s’ha quedat tant descol·locat com alleugit i així s’ha resolt el tema.

De fet, el que veiem en aquesta història és que “comprar-se temps” és un recurs útil que permet resoldre certa mena de circumstàncies. Sens dubte, el que tots volem és que les coses segueixin el seu curs i terminis previstos, que les expectatives a les quals ens hem compromès s’acompleixin. Ara bé, de vegades això no passa. I per bé, que el “comprar-se temps” no és un recurs del qual sigui recomanable abusar-ne, és un as a la màniga molt potent. Per què?

Doncs gràcies a això:

  • El fet de ser conscient que saps resoldre un moment d’estrès et permet estar més tranquil i per tant resoldre’l amb més solvència.
  • El fet que la part reclamant se senti compresa i atesa ajuda a rebaixar-li la tensió.
  • Durant el temps “comprat” pot ser que canviïn les circumstàncies per si soles i al cap d’una estona el conflicte es resolgui sol (com a la història) o sigui més fàcil de resoldre.

En qualsevol cas, allò que és fonamental a l’hora de “comprar-se temps” és saber com comunicar prou eficientment. Aquestes pautes ordenades et poden ajudar a fer-ho.

Pautes Exemple de conversa
1. Quan la persona expressa la seva queixa, escolta-la i deixa-la acabar.

D’aquesta manera li deixes espai perquè tregui l’enuig. (Això sí, si veus que comença a repetir-se i es va exaltant més i més a mesura que parla, sí que serà convenient que la interrompis redirigint-la immediatament cap a la solució).

#Silenci#
2. Mostra la teva sorpresa mentre vas escoltant la seva explicació. Mhm.. De debò? … Què diu ara?…
3. Comprova subtilment i amb to de possibilitats que l’error no estigui en una altra banda. Pot ser que hagi arribat a l’adreça antiga? I podria ser el cas que l’hagués recollit algú altre?
4. Mostra la teva sincera comprensió envers la situació en què es troba. Comprenc… Ostres, quina circumstància… Lamento la situació …
5. Compra’t temps, bo i mostrant que ja estàs pensant en la solució. Explicita on pot ser que hi hagi la solució i què pots tu fer per posar el fil a l’agulla. Ara en aquest moment, no sé exactament què pot ser. Podria haver sigut una cosa del sistema informàtic, o bé del cantó de l’empresa repartidora. Necessitaré comprovar-ho…
6. Torna a mostrar que comprens la seva posició. … ràpidament perquè sé que és important per vostè.
7. Mostra el teu compromís amb la persona i la resolució de la situació Definitivament, ho vull resoldre això, perquè sé que et corria pressa.
8. Tranquil·litza i agraeix. Estigui tranquil·la que em poso a resoldre-ho ara mateix. Li agraeixo la comprensió, sra. Pou.
9. Indica que el proper pas el fas tu. Així que sàpiga el què la contacto.

No cal dir que l’ordre d’aquests nou punts és aproximat perquè cada conversa és un món. A més, el motiu del retard, la responsabilitat pròpia en la situació i d’altres circumstàncies juguen un paper clau a l’hora d’aconseguir gestionar la conversa de manera que el resultat sigui òptim per a tots dos. Ara bé,

allò que és important mostrar és: la comprensió de la situació, el compromís amb la persona, la cerca de la solució i l’agraïment per la comprensió.

Hi ha moltes situacions en què es pot fer ús d’una estratègia comunicativa basada en aquests quatre aspectes bàsics que acabo d’esmentar, per exemple:

  • Quan no hem pogut avisar a un client d’una situació no desitjada i és ell el que ens contacta.
  • Quan el cap ens demana per què encara no té els informes a la taula.
  • Quan un client ens reclama una factura que ens hem oblidat de passar-li.
  • Quan un company ens recorda que està pendent d’un input nostre per poder continuar.
  • Quan un superiror ens demana per què els membres del nostre equip encara no han fet aquella gestió.

A més, val a dir que, de fet, una situació de conflicte com aquesta, en realitat és una oportunitat per reforçar la confiança de l’altra persona. Per aconseguir-ho, són importants l’atenció que donem a l’altra persona i la rapidesa de la resolució final.

——————————–

No et perdis mai cap article! Envia’m ara un missatge aquí, demanant que et posi al newsletter.

I si t’ha agradat l’article m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook.

Estàs en risc de tenir un fill “zombie”?

Desafortunadament, al llarg de la vida m’he trobat amb uns quants adolescents que personalment solc agrupar en una trista tipologia comportamental: els adolescents zombie.

I aquestes són les carcterístiques comunes que hi he trobat:

  1. No tenen cap discapacitat intel·lectual
  2. Es mostren constantment absents, com si no hi fossin (d’aquí el nom de zombies)
  3. Parlen poc
  4. Tenen una alta manca de confiança en ells mateixos
  5. La seva xarxa d’amistats vertaderes és reduïda o fins i tot inexistent
  6. Els costa o no saben fer activitats simples de la vida: per exemple fer-se un ou ferrat
  7. La mare actua de manera sobreprotectora
  8. El pare es mostra distant

Encara no he llegit mai enlloc d’aquestes característiques posades totes en comú per tal descriure una tipologia de comportament adolescent. Però ja n’he conegut uns quants.

Com pots veure parlo de comportament i no d’identit
at.  És a dir, NO són zombies de caràcter o per escència, simplement es s’estan relacionant ai
amb el món. Per això estic convençut que aquesta mena d’adolescentstenen un 100% de capacitats de sortir d’aquesta mena de desorientació constant.

Vuu un canvi logo
Article publicat originalment a www.vulluncanvi.com

Alguns dels canvis que recomanaria:

  1. Canviar d’entorn o introduir entorns que els siguin més agradables o motivadors (els pares que descobreixin què els agrada realment)
  2. Que practiquin alguna mena d’activitat física
  3. Que la mare substitueixi la sobreprotecció per la confiança en les capacitats de l’infant
  4. Que el pare es mostri proper i afectuós
  5. Que se li otorguin responsabilitats (tal com sempre argumenten autors com Jesper Juul o Leja Mahnič)
  6. Que se’l tracti com a un futur adult
  7. Que tingui a prop un adult, model de referència

Tots aquests set punts, es poden fer tant quan l’adolescent ja es troba en una condició zombie. Òbviament, encara serà millor si es fa al llarg de la infantesa per evitar que un nen acabi com un adolescent que sembla un zombie.

Si creus que aquest text pot ser d’ajuda a algú, comparteix-lo.

———————————————————————

Llegeix també “La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.”

No et perdis mai cap article! Envia’m ara un missatge aquí, demanant que et posi al newsletter.

Hola, l’autor sóc jo!

Participació a l’Afers Exteriors de TV3 (Programa Sencer)

No fa gaire en una publicació anterior anunciava el dia d’emissió del programa Afers Exteriors sobre Eslovènia en què havia participat.

Si te’l vas perdre o el vols recuperar, el trobaràs en aquesta publicació de la meva pàgina web. Clica la foto! Així em podràs conèixer una mica més.

Afers Exteriors Programa Coach Barcelona Jordi

Gràcies!