Coaching d'alt rendiment perquè assoleixis allò que vulguis tu
Si et fa gràcia veure la meva participació al programa Afers Exteriors sobre Eslovènia, aquí el tens.
Gràcies!
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Hi ha coses que seria genial si les aprenguéssim a l’escola. I tanmateix, sempre, sempre, sempre estem a temps d’aprendre el truc del qual parlo avui.
Dels anclatges en podria parlar des de moltes perspectives i donar-ne centenars d’exemples. Però potser l’exemple d’anclatge s’entén més ràpidament segueix sent l’exemple clàssic de Pàvlov i els seus gossos.
Perquè quan un coach amb PNL parla d’anclatges està parlant del fet que un estímul qualsevol generi en una persona una sensació i per tant emoció i conseqüentment fins i tot una reacció física.
En el cas de Pàvlov el simple so d’una campaneta era capaç de generar la sensació del plaer d’abans de menjar i fins i tot la reacció física de la salivació dels gossos.
Els humans experimentem els anclatges a la nostra vida diaria de manera constant. El cas, però, és que cadascú té els seus, ja que en general s’han ceat de manera natural o inconscient. Per exemple, hi ha a qui el despertador del matí només el desperta i hi ha a qui a més a més també li crea una sensació de malestar perquè l’associa amb una feina horrible.
Recordo que a mi a Eslovènia només de sentir la melodia d’un programa que feien els diumenges a l’hivern (allà les tardes d’hiverns són fosques, llarguess i nevades) , ja em produïa una sensació de melangia. La melodia d’aquell programa, doncs, encara ara és la meva ancla per la melangia.
Doncs la gràcia dels anclatges és que ens els podem crear. I això vol dir que un pot tenir a la seva disposició qualsevol sensació que vulgui en qualsevol moment. És a dir, si un vol poder disposar, per exemple, de la sensació de seguretat, pot crear-se un anclatge amb un estímul que ell triï per poder-se fer venir aquesta sensació sempre que ho desitgi.
La manera de fer-ho és relativament fàcil, només cal recordar vivament una experiència en què vas experimentar la sensació en concret i associar-li l’estímul que vulguem (per exemple el de tocar-se les puntes del dit gros i l’índex).
Sens dubte, l’idoni per fer-se un anclatge per primer cop és que t’ajudi a fer-ho algú que sap exactament com fer-ho, perquè et serà més fàcil i serà la manera que aprenguis a fer-ho bé tot sol. De fet, no cal dir que en principi qualsevol coach a Barcelona (o com a mínim qualsevol coach amb programació neurolingüística) hauria de saber-te crear l’anclatge que tu vulguis o necessitis.
Doncs per tota mena d’ocasions. Per exemple:
– per sentir-te tranquil en una entrevista de feina o un examen,
– per sentir-te segur en una presentació,
– per poder-te relaxar en una situació d’estrés,
– per sentir-te capaç davant d’un repte
– per sentir-te feliç sempre que vulguis …
És per això, quan m’imagino un món en què tothom sabés portar-se la felicitat sempre que ho volgués, veig un món millor.
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Sentir plorar un nadó o un nen petit sol ser difícil pels seus pares. I pot ser-ho especialment si el plor és molt freqüent, molt llarg, o en segons quines hores o circumstàncies.
I és que el plor d’un fill pot desvetllar tota mena de sensacions desagradables, com per exemple:
Com que en aquest article ja vaig explicar la funció bona de la por, a continuació només exposaré una estratègia de pensament per contrarestar l’aparició de sensacions desagradables provocades pel plor del teu fill.
“Pensa què té de bo que pugui plorar i què passaria si no pogués:
Perquè el plor d’un nen petit serveix justament per això: per comunicar-se i advertir els adults de situacions de diversa mena i importància. I obtenir aquesta informació és literalment vital.
És més, sabies que dissortadament hi ha casos de nens que no poden plorar?
Tal com s’explica en aquest article i com pots veure en el vídeo de sota, un d’entre cada milió de nens neix amb paràlisi de cordes vocals, impedint-li que plori i provocant-li d’altres problemes complexos i seriosos per a la seva salut (per exemple d’ofec).
Per això, si mai el plor del teu fill et porta a alguna sensació desagradable, recorda que encara que et pugui estar sent dur, sens dubte és bo que el teu fill pugui plorar. Pensa que fins i tot, en un moment donat, li podria salvar la vida.
I al cap i a la fi, recorda que amb el temps els nens van desenvolupant recursos de comunicació més sofisticats i no els cal recórrer al plor tan sovint. Així que aquesta etapa també passarà.
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també “La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.”
De vegades he de fer coses que no em vénen gens de gust. Per exemple, no m’ha agradat mai fer aquelles petites reparacions que de tant en tant cal fer a les cases: canviar bombetes, canviar cargols, etc.
I per bé que en ocasions alguns d’aquests arranjaments són altament postposables (potser et sona allò de “Ja el penjaré demà aquest quadre”), n’hi ha d’altres que ho són menys (per exemple si et quedes sense llum al menjador).
Per això, quan em toca fer una activitat que ni m’agrada ni mai no em ve de gust, el que faig de ja fa temps per defugir el mal mal humor i dur a terme la tasca són aquests dos exercicis l’un darrera l’altre:
A. Les Conseqüències Positives
B. El Model a Seguir
Avui dia aquests exercicis els faig amb rapidesa, en menys d’un minut ja ho he sentit i visualitzat tot. I em funciona com a mètode per dur a terme, motivat i de bon rotllo, activitats o accions que em feien mandra o m’estaven de més.
La gràcia d’aquesta pràctica és que també és efectiva com a estratègia per dur a terme accions que ens puguin generar inseguretats en nosaltres mateixos, per exemple: fer una presentació, dur a terme negociacions, parlar amb aquella persona que…, anar a una entrevista de feina, etc.
Val a dir també que l’exercici del Model a Seguir també funciona igual de bé encara que es faci amb algun personatge de ficció o amb animals. Un amic meu es posa en la pell de víkings per tenir més èxit a la feina i un altre es posa en la d’un un ós.
En resum, Les Conseqüències Positives i El Model a Seguir són dos fàcils trucs mentals que combinats tenen força transformadora. Prova-ho, t’ho recomano!
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també: “Deu trucs senzills per inventar-te el temps que no existia” i “Aquest hàbit no em convé…”
Imatge d’inici: Jove Decadent, Ramon Casas, 1899, París
De vegades en som conscients i de vegades no, però sempre, sempre, tots tenim un pitjor enemic. Tu també. Com jo. Com tothom.
I de vegades també passa que no acabem de saber ben bé qui és. Uns dies pensem en un, uns dies en un altre… dubtem, no ens ho acabem de creure… per això és recomanable descobrir qui és i llavors, un cop l’hagis descobert, podràs fer que enlloc de jugar en contra teu, ho faci a favor.
Però, com desemmascarar-lo? Què és allò que fa, el teu pitjor enemic? Doncs aquí en tens alguns exemples. A veure si quan els hagis llegit ja ets capaç de posar-li cara:
Ja has detectat de qui es tracta o encara no ho saps del cert? Perquè a més a més, el pitjor de tot és que, tot i que sempre el tens a tocar, generalment no el sabem veure, aquest enemic.
Però de fet, per veure’l només et caldria posar-te davant del mirall.
Sí, perquè el teu pitjor enemic només pots ser tu mateix. Segur que en infinitat de vegades t’has fet i et fas allò que dèiem dels set punts. M’equivoco? Clar, s’ho fa tothom.
De fet, això fins i tot passa entre els mànagers d’empresa. Tan és així que ja l’any 1978 la professora de psicologia de la Universitat Estatal de Georgia (EUA) Pauline Clance i la psicòloga Suzanne Imes, en un estudi sobre mànagers establien el terme “fenomen de l’impostor” per descriure la por a ser descobert com a farsant (independentment de les altes capacitats i tots els èxits assolits).
Així doncs, acceptant que en un moment o altre tots tenim punts febles i dubtes sobre les nostres capacitats, la qüestió és saber evitar que aquests dubtes et creïn escenaris negres que et puguin acabar fent patir o paralitzant.
Però la pregunta és: com fer-ho?
Doncs una bona manera es tracta d’entendre aquestes pors i dubtes com una oportunitat, com un missatge, com una font molt valuosa d’informació sobre tu mateix, perquè et diuen:
No sé en qui pensava Camilo José Cela quan va dedicar la seva famosa novel·la, La família de pascual Duarte, “a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carrera profesional”, però de ben segur que d’ells en va treure profit en tots tres punts.
Per això, el proper cop que el teu enemic intern vulgui aparèixer, rep-lo com el teu millor amic o fins i tot un aliat! I és que en realitat, l’únic que està fent el teu subconscient és mostrar-te quin camí et resulta important i què pots fer per avançar-hi més i més.
I aleshores, sigues tu també (vull dir el tu conscient) el teu millor aliat i escolta’t la veu del teu subconscient: adquireix els coneixements i capacitats que t’està assenyalant!
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també l’article: “Alerta roja: de la por a l’acció”
“No tinc temps!”
Aquesta és la típica excusa a què tantíssima gent s’aferra per tal de no preparar-se aquell canvi de vida que sap que vol i que li cal. I ho solen dir en el sentit que no tenen temps de reflexionar, de formar-se o de fer-se un pla de vida millor que els permeti deixar enrera la insatisfacció de la vida actual.
“Doncs si no tens temps, te l’inventes!”
I aquesta és la meva resposta a aquesta excusa. Perquè tot aquell que, tot i estar insatisfet amb la seva vida actual, no es prepari per un canvi de futur és bo que es faci aquestes reflexions:
Vist així, potser sí que val la pena trobar el temps per preparar-se una vida millor, oi?
Per això, si ets d’aquells que realment encara no ha sabut com fer-s’ho per trobar el temps per a preparar-se la vida que vol, aquí tens 10 idees perquè te l’inventis:
I si cap dels punts anteriors no et serveix o no et suggereix cap manera de trobar el temps que cal per dur a terme un canvi de vida, doncs vols dir que realment vols un futur diferent?
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també l’article relacionat: “Aquest hàbit no em convé…”
Avui vull parlar de les particularitats de la paraula “però”, dels problemes que et pot estar causant sense que potser ni te n’hagis adonat i de com la pots emprar al teu favor.
Començaré amb una historieta.
El Pere i la Judit s’agraden. I avui el Pere, tot content, li ha dit a la Judit “M’agrades. Però portes un vestit una mica estrany, no?”. A causa del “però” el cap (i el cor) de la Judit reaccionen com si no haguessin sentit el “M’agrades” i han donat tota la importància només a això del “vestit estrany”. I malgrat que el pobre Pere no volia transmetre això, aquest és el missatge que ha fet arribar, potser fins i tot aconseguint que se’ls hagi arruinat una futura fantàstica vida de parella.
Els lingüstes definim la paraula “però” com a conjunció. És a dir, que uneix dues frases. El que passa és que les contraposa, perquè es tracta d’una conjunció adversativa.
Això vol dir que a la pràctica el que passa amb la paraula “però” és que a les orelles del contertuli té l’efecte de goma d’esborrar. És a dir que és com si esborrés la frase anterior.
D’aquesta manera t’imagines com se’t complicaria la cosa si et trobessis en un judici i se t’acudís dir: “Sóc innocent, però…”?
Ara potser et preguntis si t’estic recomanant de desterrar el “però” del teu vocabulari. Doncs, en realitat el que et dic és que saber que aquesta paraula funciona com a goma d’esborrar et serà útil perquè et permetrà fer arribar millor els teus missatges.
I és que hi ha un recurs millor per tal de fer arribar les dues frases que uneix un típic “però”. En el cas del Pere, la Judit s’hagués quedat amb tota la informació si ell hagués dit: “Tot i que tens un vestit estrany, m’agrades.” En aquest cas, la Judit se n’hagués anat contenta (perquè sabria que agrada al Pere) i, certament, potser una mica desconcertada per això del vestit (de fet, potser se’l canviaria), però amb la formulació d’abans se n’anava desencantada (a diferència del que volia el Pere).
Expressions com “Tot i que”, “Malagrat que”, “Per bé que”... etc. solen ser un bon recurs.
A més a més, val a dir que de vegades esborrar el que s’ha dit en la frase anterior és justament el que volem.
Per exemple quan animem algú en una situació així “Sí, és cert que anem perdent 1 a 0, però, nois, jo confio en vosaltres, perquè sé que sou capaços de remuntar: us he vist remuntar resultats adversos grans i sé que aquest partit també el guanyem.” Aquí, la falta d’autoconfiança es transforma en força justament passat el “però”.
Òbviament les frases que el segueixen un “però” són crucials, perquè són les que queden remarcades. I és que aquesta paraula té aquesta virtut: bo i esborrant la frase anterior, remarca les posteriors.
Ara que ja saps com funciona el “però” podràs transmetre els teus missatges de manera més adequada per aconseguir l’objectiu comunicatiu que tinguis. Saber aquest truc et serà útil tant a la feina per comunicar amb caps i companys en situacions més o menys tenses com a la vida personal i de parella, potser fins i tot podràs salvar la feina o una relació. En qualsevol cas, sempre podràs estalviar-te pífies com la del Pere.
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també l’article relacionat: Sigues un Salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]
Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.
Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.
El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.
Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.
El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs).
En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.
Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:
1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.
Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”
2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.
Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”
En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.
————————
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també els articles:
Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden
Et sona aquesta història?
“Cada any em passa igual. Arriba l’agost i súper bé. Però el setembre també arriba. I lo fotut és que arriba volant. Aleshores ja l’última setmana d’agost només de pensar en que he de tornar a la feina em comença a agafar aquella mena de “depre” de color enfosquit i d’olor de pluja que em fa venir ganes de deixar-ho tot. Després supero el setembre amb penes i treballs, però l’octubre no sembla portar-me l’alegria.”
Sí, aquesta és la història de tanta i tanta gent. D’aquestes sensacions que van del setembre a l’octubre jo en dic la “depre post-vacances”, que de fet és augment agut d’emocions causades perquè no t’agrada la vida que estàs portant.
Però la bona notícia és que això és superable. I de per vida. Aquesta és una de les maneres de fer-ho:
2. Identifica què seria el contrari d’això que no t’agrada i substitueix-ho per allò que t’agradaria (em refereixo a activitats que et permetrien viure les emocions i valors que desitgis, busca la teva passió). Com que sé que allò que t’apassiona no sempre és possible fer-ho immediatament per raons d’equilibri familiar o personal, llegeix els punts següents.
3. Un cop hagis identificat què no t’agrada i què t’agradaria, fes-te un pla real a mig termini per aconseguir allò que t’agradaria viure en el teu dia a dia. Aleshores comença a fer realitat aquest pla. Si et cal formar-te, forma’t; si et cal deixar algun hàbit, deixa’l; busca’t algun model que t’inspiri, etc…
4. Tan bon punt comencis a dur a terme aquest pla de canvi de vida la “depre” ja haurà perdut força.
5. Paral·lelament, pots fer-li perdre encara més força amb aquest útil truc mental: modifca detalls de la pel·lícula mental que et provoca la “depre”. Realment hi ha molts detalls per canviar que t’ajudaran a viure millor. Dos exemples: Tanca els ulls i mentalment imagina’t la peli de la depre, tot seguit passa-la a blanc i negre i posa-li una música graciosa (la del Benny Hill, per exemple). Veuràs com començar a canviar l’emoció i la teva situació et serà més digestible i lluminosa.
6. A més a més, hi ha una activitat que sempre ajuda a sentir-se millor: comença a fer esport o a fer passejades. Són el millor prozac!!!
7. Finalment, quan acabis el teu pla de canvi, comença a fer realitat allò que volies.
En resum, ho sàpigues o no, la depre post-vacances és la teva aliada perquè és la veu del teu subconscient, que t’està fent veure que vols un canvi. I el truc és fer-se i dur a terme un pla de canvi.
Així doncs, si aquest semtembre tu també has estat passant la depre post-vacances, comença a fer el teu canvi ara i a construir-te la vida que realment vulguis.
Com potser ja saps, sóc especialista en canvis, n’he fet molts a la meva vida (de fet, justament n’acabo de fer un de gros). Per això, com a coach puc i m’agradarà ajudar-te professionalment a fer realitat el teu canvi.
——————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
No llegeixis aquest article, si és que estàs de vacances.
No llegeixis aquest article ni et concentris a entendre’l. Al revés: centra’t en allò que t’envolta ara i aquí, siguis on siguis i gaudeix-ne.
No llegeixis aquest article. Ni cap altre article d’internet.
No llegeixis aquest article. Ni miris cap vídeo de YouTube.
No llegeixis aquest article. Aprofita ara per desenganxar-te del Facebook, el Twitter i l’Instagram i regala’t unes millors vacances.
No llegeixis aquest article. Apaga l’ordinador, el mòbil o la tablet. Fes-ho ara i no els tornis a encendre fins al setembre.
No llegeixis aquest article. Alça els ulls de la pantalla, sent el caliu de l’estiu i xerra amb qui tinguis més a la vora o canta o balla o neda o … ara que pots.
No llegeixis aquest article. I si tens fills, juga-hi que durant el curs no ho podràs fer com ara.
No llegeixis aquest article. Perquè la vida real no espera.
No llegeixis aquest article, que les vacances s’acaben i internet segueix.
Com hauràs vist, la idea era que no llegeixis aquest article però si malgrat tot ho has fet, comparteix-lo abans de tancar definitivament l’ordinador i m’ajudaràs a aconseguir que qui el llegeixi aquestes vacances desconnecti de debò.
——————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Coaching a Barcelona - Jordi Magrinyà 