Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.
Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.
El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.
Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.
El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs).
En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.
Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:
1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.
Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”
2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.
Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”
En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.
————————
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Llegeix també els articles:
Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden
I si en diem el bo?
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...