Alerta roja: de la por a l’acció!

T’ha passat mai que la por a una possible situació et paralitzés? Has tingut mai aquella sensació més o menys angoixant de “Déu meu, i si…?”? T’agradaria disposar d’una simple estratègia per vèncer-la?

Començaré dient, que la por la coneixem tots. I tot i que sovint no ho veiem així, la por és una cosa bona. De fet, és una estratègia de supervivència fantàstica i efectiva que ha desenvolupat la vida.

Així, gràcies a la por no saltem al buit, ni mengem res que sospitem que sigui tòxic, ni entrem en aquell típic carreró fosc i desolat.

Perquè la missió de la por és posar-nos en estat d’alerta alhora que ens desperta tots els sentits davant de situacions presents o imminents que el nostre instint considera perilloses o importants.

No obstant això, a les persones ens sol succeir una cosa curiosa. De vegades tenim por de coses que no estan succeint. De vegades tenim por de coses que no estan passant (i el més curiós és que potser no passaran). Això ens passa gràcies a la immensa capacitat d’imaginació i previsió de què disposem les persones. I de fet, que ens passi això és útil quan fem servir la por com a detonant que ens posa mans a l’obra amb diligència i empenta a fer el necessari per evitar que s’esdevingui allò que ens ha despertat la por en qüestió.

El repte ve quan ens paralitzem davant la llumeta d’alerta que és la por, és a dir quan en lloc de posar la nostra atenció i accions al servei de millorar i canviar la situació, el que fem és posar tota la nostra atenció i acció a la por.

Ho il·lustraré amb una escena a l’estil cinema. Imagina’t que estàs veient una pel·lícula i de sobte passa això:

(En un submarí científic a la costa del Carib).

– Mariner (en veu alta): Capità, dono l’alarma! El radar està donant el senyal d’un possible obstacle a 50 milles del nostre submarí. Si no fem res, possiblement hi toparem en aproximadament 5 minuts.

– Capità (en estat de pànic): Déu meu! Quina desgràcia! I si hi acabem topant? Ara què? Fem això: que tota la flota abandoni els seus llocs immediatament, fins i tot el timoner! I que es personin tots aquí. Mirarem el radar i discutirem sobre tots els perills que correm si topem contra l’obstacle. Debatrem també sobre totes les possibles coses que pot ser que sigui l’obstacle en qüestió i sobre totes les terribles conseqüències que poden donar-se en cas de col·lisió. Dedicarem aquests pròxims 5 minuts a patir imaginant-nos tots els detalls de totes les possibles morts que ens esperen en cas que no evitem l’obstacle. A veure si finalment tenim sort i ens salvem…

– Timoner: Capità, no seria millor que…?

– Capità (encara en estat de pànic): Timoner, no es confiï i vingui a observar el radar com la resta!

Però això a les pel·lícules no sol passar, oi? (Per bé que potser podria passar en alguna dels Germans Marx).

Perquè, tu quin creus que sigui el nus de la complicació en aquesta escena, el senyal que envia el radar o les accions que vol prendre el capità?

I és que la por no és més que el senyal que ens envia el nostre radar de navegació segura per la vida. Per això, cap capità del món mai no voldria navegar sense radar. I és que, tu ho voldries?

Per això, quan t’aparegui una por a alguna situació futura, abans de res agraeix-li al teu cos que t’estigui posant en estat d’alerta, que t’hagi despertat els cinc sentits, perquè així, amb tots ells en marxa, ja pots donar el millor de tu i començar a fer totes les accions oportunes per passar de llarg de l’obstacle en qüestió.

Així que, la primera estratègia davant de qualsevol por és simplement traspassar la teva atenció del radar cap a l’activitat: posa’t en acció i si una acció no funcionés i el radar sonés més fort, passa a una altra acció. D’aquesta manera, t’adonaràs que en NO estar posant la teva atenció a la por sinó a l’acció, és a dir a alguna cosa útil, el senyal del radar comença a perdre intensitat, gràcies al fet que ja t’estàs preparant i això generalment és el millor que pots fer.

Dit d’una altra manera, com que ets capità de la teva pròpia vida i director del teu propi cinema, fes que la teva pel·lícula davant la por sigui així:

– Capità (serenament amb diligència): Comprès, mariner. Crida a l’acció: tothom al seu lloc! Timoner, giri immediatament 15 graus a estribord i pujant a profunditat de 200 metres; canoners preparin-se per un possible llançament de torpedes trenca-obstacles; Tots en estat d’alerta nivell 1 i seguint protocols per cas d’una eventual col·lisió. Mantinguin la calma, tot està sota control, perquè ja ens estem allunyant de l’obstacle. En passarem de llarg amb l’elegància d’un dofí. Tripulació, gràcies pel seu treball.

En un proper article parlaré de què passa i què fer quan naveguem per la vida amb un radar de la por massa sensible, que s’activa massa sovint a causa de l’historial d’antics accidents o ensurts. Reprogramar-lo és fàcil.

De fet, si hi ha alguna por de la qual et vulguis alliberar, pots  comentar-m’ho al mail jordi.magrinya@gmail.com, perquè hi ha maneres d’ajudar-te. I sí, responc a tothom.

Per últim, si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comentis i el comparteixis a les tevés xarxes socials. I si “et fa por” 😉 perdre’t els articles nous, ara també et pots subscriure a aquest bloc més amunt a la dreta. Això també m’encantarà.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Posar a dormir un nadó o ajudar-lo a adormir-se?

Ajudar a adormir el teu nadó

Dedicatòria: abans de res vull dedicar aquest article a la Mireia i al Víctor, que fa pocs dies que han tingut la Berta. Per molts anys! Escric aquest article pensant en vosaltres.

Darrerament he llegit algunes polèmiques sobre el tema de com aconseguir que un nadó dormi. Aquest article, titulat Víctimas del Método Estivill i les respostes dels seus lectors en són una bona mostra. La polèmica arrela bàsicament en si cal deixar que el nadó plori o no; si això és correcte o si no és bo.

Segons el que se’n diu, el famós mètode Estivill propugnava això de deixar-lo plorar. I ara alguns pares i alguns psicòlegs (vegeu-ho a l’article citat) adverteixen de les possibles males conseqüències de fer-ho. De fet, en aquest altre article s’hi diu que anys després el mateix Estivill va comentar, que de fet el seu mètode era per a nens a partir de tres anys. I posteriorment, m’han comentat que això no és així, que en realitat, no ho va rectificar.

Jo, en aquestes línies, no vull entrar en la polèmica, l’únic que vull és compartir una bona pràctica per ajudar nadons a adormir-se, basada en la meva pròpia experiència i en la Programació Neurolingüística. Perquè com veureu, la meva manera d’entendre aquest acte no és la de posar el meu fill a dormir, sinó la d’ajudar-lo a adormir-se (cosa que és ben diferent).

I estic convençut que a més d’un us servirà.

Ja abans que nasqués el meu fill vaig trobar aquest vídeo viral. Si encara no l’heu vist, mira-vos-el.

Em va semblar curiós, tot i que em vaig qüestionar si això de fer-lo “caure” cap avall tenint-lo agafat d’aquesta manera per sota les aixelles no podia ser perjudicial.

Al cap dels mesos, quan va néixer el meu fill, justament la tasca d’ajudar-lo a adormir-se i cuidar-lo de nit la vaig assumir preferentment jo. Així, vaig recordar el mètode del vídeo, però no el volia aplicar del tot per aquella cosa de com el sostenia. Em feia por de fer-li mal, o fins i tot temia que no causar-li cap problema cerebral… – Els pares, estem pendents de tot, oi? – En definitiva, creia que havia de trobar una manera pròpia per ajudar el meu fill a que s’adormís.

Aleshores vaig començar a desenvolupar un sistema propi basat en la pràctica de l’emmirallament (Mirroring), que concec com a coach amb PNL. Entraré amb més detall en un altre article a explicar què és això de l’emmirallament, perquè funciona, quines moltes aplicacions té, etc. Ara, resumint-ho d’una manera molt simplista, per tal de no allargar-me, us diré que el meu sistema es basa fonamentalment en la coordinació de la meva respiració amb la del meu fill.

I així és com ho faig exactament:

1. El tinc en braços (al principi ho feia dret, aquests últims mesos va millor que jo estigui assegut, mig inclinat cap enrere).

2. Ell repenja el seu caparró al meu pit, espatlla o panxa (últimament es belluga força fins trobar la posició que més li agrada).

3. Des del moment en què l’agafo en braços per anar a dormir, jo ja respiro al seu ritme (inspirant i expirant coordinadament, encara que de vegades sigui molt de pressa i superficialment).

4. Si li canto (els primers mesos li era imprescindible que ho fes, ara jo no ho troba a faltar, a menys que estigui especialment inquiet), ho faig exactament al ritme del seu respirar. Ell marca el compàs.

5. Si ell fa aquells típics bramets que fan els nadons dels quals se sol dir que ho fan per espantar la son (i que els fan també al ritme del seu propi respirar, és a dir quan expiren), doncs jo també faig bramets al seu ritme. Això sí amb un volum de veu sempre una miqueta més elevat que ell, per després anar-lo rebaixant juntament amb ell fins al silenci de tots dos.

6. Si inquiet belluga les cames o les mans, sóc jo mateix qui l’ajuda amb les meves mans a bellugar-les al mateix ritme que ho fa ell. Aleshores ell va deixant de bellugar-les i jo també vaig deixant de fer-ho.

7. De vegades, semblantment al video faig aquell lleuger moviment cap avall de la “caiguda”. Ara bé, com us deia, la posició que tenim és diferent que la del vídeo, perquè l’agafo amb un braç per sota el culet i l’altre al llarg de la columna amb el palmell de la mà acaronant-li el clatell. A més a més, la caigudeta sempre està coordinada amb la seva respiració (al moment d’expirar) i si a més a més la faig quan li canto, també la faig coincidir amb un accent de la cançó. Entre els 2 i els 9 mesos això li encantava.

8. Tot plegat, aquest emmirallament, el fa sentir comprès emocionalment i provoca que el nostre llaç s’enforteixi. I això, el fa sentir tranquil i el va relaxant perquè se sent acompanyat, estimat i segur. I així, el ritme de la seva respiració també es va alentint.

9. Aleshores, quan el seu respirar es va relaxant i fent més profund, sóc jo mateix qui faig alguna inspiració encara més profunda i més llarga que les seves, fent-li entendre així que ell també pot fer inhalacions encara més profundes, semblants a les que es fan quan un ja dorm.

10. Així, al final, tranquil, relaxat i sentint-se acompanyat s’acaba adormint.

11. I si quan el poso al bressol es desperta o mig-desperta (de vegades passa), l’ajudo a estirar-se de nou i li poso el palmell de la mà a la panxa. Aleshores emmirallo el seu ritme de respiració amb aquesta mà (apretant-li suament i tendra la panxa amb les puntes dels dits). I així es relaxa ràpidament i segueix dormint.

Com veieu, el truc és fàcil: tot gira al voltant d’emmirallar-li (imitar-li) la respiració (tant amb la vostra respiració com amb qualsevol altra cosa que feu) i anar-la fent cada cop més relaxada.

Tot plegat acostuma a durar entre 10 minuts i mitja hora. Tot i que en alguna comptada ocasió m’ha calgut una hora i en alguna altra només 5 minuts.

Si a mitja nit es desperta i no s’adorm després d’haver-li donat el biberó, doncs l’agafo i de nou i li emmirallo la respiració. I així s’adorm tranquil. Em funciona.

Què cal tenir en compte?

  1. Si jo estic inquiet o nerviós, ell ho nota i no hi haurà manera d’ajudar-lo a adormir-se fins que jo mateix no em relaxi.
  2. Si fa calor com aquests dies, serà molt més difícil que s’adormi, per tant eviteu transmetre-li excessiva calor amb el vostre cos (deixeu el menjar, l’esport, etc. per altres moments diferents dels d’abans d’anar al bressol).
  3. No cal dir que l’idoni és que l’espai on dormirà sigui fosc.

Aquest sistema meu basat en l’emmirallament de la respiració em serveix  per a diverses ocasions:

  1. Per anar a dormir al vespre
  2. Per anar a dormir durant el dia
  3. Per calmar-li el plor
  4. Per relaxar-lo quan estigui inquiet

A més, aquest sistema us permet anar-lo adaptant a les noves necessitats i preferències que us puguin anar sorgint al vostre fill i a vosaltres a mesura que vagi creixent. Per exemple, ja he comentat abans, que al principi al meu fill i a mi ens anava bé que anés a dormir estant jo dempeus i ell a coll. Ara que té 10 mesos ell s’estima més estar més inclinat (com boca terrosa damunt del meu tors) i a mi també m’és més fàcil de tenir-lo així, perquè ja pesa més. El que sí que es manté és l’emmirallament de la respiració.

Vosaltres mateixos ja anireu veient com evoluciona tot plegat, perquè el vincle i la relació que cadascú de vosaltres teniu amb el vostre fill és únic i som només nosaltres mateixos, qui com a pares, anem realment redescobrint el nostre fill dia rere dia.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Anar tirant és pitjor que malament

Avui comentaré aquell estat d’insatisfacció tèrbola que tantes persones experimenten quan no saben del cert què és allò que no acaba de funcionar a les seves vides.

Començaré amb una història:
Quan vivia a Ljubljana hi tenia un veí que sempre que me’l trobava el saludava amb un cordial: Com estàs? 

La seva repetida resposta sempre em sorprenia: Jo sempre estic més o menys igual, ni bé ni malament. La meva vida és això.”

El més curiós és que ho deia amb satisfacció. Ja li estava bé.

En canvi, a la majoria de persones aquesta mena de rutina insípida no ens satisfà. Diu el famós escriptor Paulo Coelho (que, com tothom hauria de saber, no és premi nobel): “Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal.”

I malgrat que no ens satisfaci, sovint fem ben poc per canviar aquesta rutina tan enganxifosa de “l’anar tirant.” És per això que dic que a la llarga “l’anar tirant” és pitjor que el malament”, perquè quan ens va“malament” solem fer per canviar-lo, en canvi quan “anem tirant” anem deixant que passi el temps i que la cosa canviï sola (miraculosament). 

Però tammateix, val a dir que hi ha moltes persones que malgrat que “van tirant”, un dia vénen a un procés de coaching perquè saben hi ha alguna cosa a les seves vides que no funciona i s’han decidit a fer un canvi (encara que no sàpiguen exactament quin és el problema i què poden fer per canviar la situació). 

Per això, si fos el teu cas, si et trobessis en un estat de desànim semblant, fes el següent exercici: LA RODA DE LA FELICITAT.

Segueix aquestes instruccions:
1. Agafa un full de paper
2. Dibuxa-hi un cercle
3. Divideix-lo en 8 parts com si fos un pastís
4. Anomena cada tall amb un àmbit de la vida, per exemple: Salut, Diners, Feina, Família, Amor, Amistat, Descans, Projectes… (Tria aquells àmbits que et siguin propers)
5. Valora del 0 al 10 el teu l’estat de satisfacció amb cadascun dels àmbits i pinta’n el tall corresponent amb el nivell de satisfacció que has definit. Et quedarà com un gràfic de formatgets semblant al de la foto.Satisfaccio general - Roda de la felicitat
6. Un cop resolt, ja pots veure clarament quins àmbits tens més forts i quins pots reforçar.

Aquest exercici ajuda a donar una primera llum a la situació d’insatisfacció i desorientació, perquè et mostra una foto de la teva satisfacció actual en diversos camps i per tant serveix per triar més fàcilment per on començar a millorar la teva vida.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Anie*

Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

  • I això?
  • I com és que vols això?
  • I això per a què exactament?
  • I com és que t’és important això?
  • I amb quina finalitat, concretament?
  • Què és el que voldries, de fet?
  • Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Ni mar ni muntanya!

Les vacances ja són gairebé aquí. I hi ha qui encara no ha decidit ben bé on anirà, ja sigui per la qüestió dels cèntims o per diferència de criteri o pel que sigui.

En qualsevol cas, les discussions de les vacances em serviran per il·lustrar de quina manera sovint s’esdevenen les discussions de parella (i amb d’altra gent) i, sobretot, com evitar-les.

El cas és que és habitual que les persones ens discutim per un tema sense estar parlant realment del mateix.

Què vull dir amb això? Doncs que ens discutim i creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen de la divergència d’opinions.

Això condueix a la frustració, tant de l’un com de l’altre. I aleshores pot passar una cosa encara pitjor, que la cosa s’emboliqui i desvirtuï tant que no només es discuteixi per coses que no tenen res a veure amb el tema principal, sinó que el debat acabi amb ofenses.

En posaré un exemple (potser exagerat, o potser no) sobre les vacances:

La Judit i el Javier encara no han decidit si anar de vacances al Pirineu o bé al Delta de l’Ebre. I la discussió va més o menys així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta, a la platja.

Javier: Què vols dir que les vam fer a la muntanya? Si només hi vam estar 9 dies. La resta vam estar aquí al Poble Nou i vas estar anant a la platja cada dia.

Judit: Cada dia? Què dius! Però si només hi vaig anar unes cinc vegades! I a més, això no compta perquè ens vam quedar a Barcelona. De vacances, vacances, vam anar només al Pirineu! Ja em diràs, que quan ho vaig dir a l’oficina… bé, de fet és que ni ho vaig dir, perquè em feia vergonya… No vull ni imaginar-me la cara de la Mari si li hagués dit que vam anar al Pirineu de vacances…

Javier: Vergonya, dius? Doncs, saps què Judit?, a mi el que em faria vergonya és anar a la platja amb aquell banyador tan ridícul que et poses! I a més, jo vull anar a la muntanya i punt!

Com veus, arribats a aquest punt de la discussió ja s’ha passat del tema vacances a veure qui la diu més grossa.

Resultat:
1) la Judit i el Javier encara no s’han decidit on anar de vacances, 2) estan tots dos ofesos i 3) se senten incompresos i per tant frustrats.

En realitat el que els ha passat no és altra cosa que les paraules dites (i el to) els han anat transformant la conversa en una baralla, cosa que és normal que pugui passar perquè tota paraula té una força pròpia (potenciada pel to i el context). Observa aquestes expressions:

  • Vas estar anant cada dia…;
  • Això no compta; em feia vergonya;
  • El que em faria vergonya; banaydor tan ridícul…
  • jo vull anar a la muntanya i punt!

En la seva discussió, per exemple, les paraules “vergonya i ridícul,” possiblement són les que tenen més força ofensiva, tot i que no no són les úniques.

I així, les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.

I què podem fer per evitar que això passi?

Doncs el truc és ser un salmó.

Però què vol dir ser un salmó ho explico en l’article Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]. Aquí, per començar m’interessava mostrar com sorgeixen aquestes baralles i dir que són evitables. És més, un cop se sap el truc del salmó, són fàcils de prevenir i de resoldre i, com veuràs, és un truc que no té res de màgic ni dificultós. Al contrari, és tan útil com fàcil d’aprendre i de posar en pràctica.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Prohibit dir “Anima’t!” (o com animar un amic)

T’has trobat mai en la situació que algú proper a tu t’expliqués que se sent trist per un motiu o altre?

Sovint amb la intenció d’ajudar un li diu alguna cosa així “Anima’t!“. Però això no l’ajuda.

Per això, potser et semblarà útil saber que hi ha un sistema per ajudar a millorar l’estat d’ànim d’algú de forma ràpida. I per bé que segurament no és l’ajut definitiu (especialment en casos de sentiments molt greus), de segur que amb aquest sistema podràs contribuir a millorar l’estat d’ànim de la persona.

El cas és que la distància entre certs sentiments (per exemple el de tristesa i el d’alegria o el de decepció i el d’esperança…) és llarga. I fer passar d’un sentiment a un altre amb un simple “Anima’t!” o una frase de l’estil, es fa impossible. És per això que deia al títol en to provocativament irònic »Prohibit dir anima’t!«

Ara bé, sí que es pot portar a una persona del primer al segon sentiment fent-la passar per altres sentiments entre els quals la distància és més curta. És a dir, creant una cadena de sensacions que porti de la tristesa a l’alegria o de sentiments negatius a positius.

Potser ara t’estàs preguntant: com ho fem això?

Doncs, això ho fem amb les nostres paraules i el to que correspon a cadascuna de les sensacions que tracen el camí entre el sentiment de partida i el sentiment objectiu.

Per exemple, en el cas de la tristesa a l’alegria, aquesta cadena de sensacions podria ser així:

1. tristesa 👉 2. enuig 👉 3. decepció 👉 4. malenconia 👉 5. esperança 👉 6. il·lusió 👉 7. alegria.

Perquè passar de la tristesa a l’enuig és fàcil, i d’aquest a la decepció també, i seguir la cadena fins a l’alegria és relativament senzill, és molt més factible que passar de la tristesa a l’alegria en 2 minuts.

Posem-ho en un exemple breu per il·lustrar el concepte.

Diguem que el nostre amic Pere està trist perquè no sap què fer en aquesta vida, no troba el seu lloc. Podríem transportar-lo de la tristesa a l’alegria amb aquestes paraules.

  1. (Tristesa) Pere, entenc que estiguis trist davant aquesta sensació d’estar perdut.
  2. (Enuig) És que realment no és just i és per enfadar-se que les circumstàncies siguin com són: uns pocs vivint bé i tota la resta, desorientats i tractant de sobreviure com podem.
  3. (Decepció) En realitat és decebedor veure com està evolucionant la nostra societat: la gent està perduda (fins i tot els que progressen), el món cada dia més contaminat, es trivialitzen els valors humans que sempre ens han fet progressar com a societat.
  4. (Malenconia) Recordo quan jo era petit que érem més feliços, no necessitàvem res per somriure. Quina nostàlgia, em poso malenconiós! Corríem tot el dia per aquí i per allà amb els ulls brillants i cridant sense parar, te’n recordes, Pere? En teníem prou amb la companyia dels uns i els altres.
  5. (Esperança) Per això, quan penso que passi el que passi hi ha coses que sempre formaran part de nosaltres, com aquests records, aquesta amistat, la nostra humanitat cap als altres, llavors, tio, se m’omple el pit d’esperança.
  6. (Il·lusió) Perquè quan penso en això em torna la il·lusió, i és que sé que amb persones com tu i com jo podem aconseguir el que vulguem per i en aquest món. Només hem d’obrir la porta als nostres somnis i deixar-los que emergeixin dolçament.
  7. (Alegria) I ara és quan l’estat d’ànim se m’alegra, en descobrir que en realitat un té un tresor, perquè per començar tens salut (a diferència de molta pobra gent) i per això tu pots fer coses. I a més a més, tens somnis. I és llavors que et dius a tu mateix. “Sí, potser encara no he aconseguit els meus objectius finals. Però dic »encara!«, perquè saps que aquests t’estan esperant i sobretot saps que, de fet, estàs en bona posició per assolir-los. I això et fa content perquè avui ja pots fer el següent pas! I això és bo.«

Com veus, aquest és només un simple exemple de cadena verbal per portar a una persona d’un sentiment a un altre oposat.

Què és important de destacar en una cadena com aquesta?

  1. L’empatia inicial. Sense empatia amb el teu amic al principi, res d’això pot funcionar. Sent el que sent ell. Escolta-te’l, mira-te’l i viu-ho. Només aleshores el podràs ajudar.
  2. El to de cadascuna de les passes. El to, de cada passa ha d’acompanyar de manera sincera cadascuna de les teves paraules. Si parles d’esperança, serveix-te d’un to esperançat.
  3. Escoltar-lo, escoltar-lo i escoltar-lo. Sinó, no hi ha res a fer, perquè perdreu el vincle de l’empatia. I si comenta res entre una passa i l’altra (que és fàcil que ho faci), viu el sentiment que t’està mostrant i segueix la cadena des d’aquell sentiment.
  4. La franquesa. Si no ets sincer en allò que dius, millor que no ho diguis. Entre altres coses perquè se’t notaria i podria ser pitjor el remei que la malaltia. Sigues sempre sincer.

En resum, una mica de pràctica et donarà espontaneïtat i et farà un mestre d’aquest sistema. I pots estar segur que la gent voldrà compartir temps amb tu, perquè els donaràs força.

A més a més, aquesta estratègia és ideal per centenars d’ocasions. Quan algú està enfadat, quan un nen té una rabieta, quan algú se sent ofuscat… simplement, comença recollint i expressant l’emoció que la persona té i d’allà porta-la per la cadena d’emocions següents, fins a donar-li la volta. Prova-ho i veuràs la diferència.

[El següent text l’he afegit el novembre de 2020 arran de la Pandèmia de la COVID-19]:

Des del primer dia que vaig publicar aquest article ara fa uns anys, cada dia hi ha persones que el consulten. Enguany ja n’hi ha hagut el doble que l’any passat. Hi ha un elevat agument de les visites durant els mesos durs de la pandèmia. Per això vull afegir aquest paràgraf amb la intenció que pugui servir a tothom que pugui arribar-hi.

En aquests darrers mesos ens hem trobat en circumstàncies duríssimes de portar. Estem havent de fer front a emocions francament difícils de gestionar. És possible, que tant tu com persones del teu entorn estiguin experimentant por, ansietat, ràbia, etc. Si et vols ajudar o si els vols ajudar a algú del teu entorn, identifica el sentiment inicial i fes un discurs en cadena que acabi en l’emoció d’esperança o en l’emoció de confiança. Pots servir-te’n ja sigui per la persona en qüestió o ja sigui un discurs per tu. Començar per gestionar el discurs és una bona manera de les diverses que hi ha per gestionar les emocions de manera que retrobem la força i el confort.


Envia’m un whatsapp ara si ho necessites! Descobreix com el coaching d’alt rendiment et pot servir per tu, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Marina del Castell

[Llegeix més articles sobre comunicació]

“Aquest hàbit no em convé…”

De vegades  canviar un hàbit pot semblar difícil, però en realitat és fàcil. De fet, és tan fàcil que tothom ho ha fet en moltes ocasions.

Per exemple, a molts ens ha passat alguna o altra vegada que se’ns ha enganxat una paraula (una “muletilla” que es diu en castellà) que incoscientment ens hem habituat a repetir a gairebé cada frase. Però finalment tots hem acosneguit d’abandonar-la.

Un segon exemple d’això és el fet que tots hem deixat d’anar a l’escola en un moment o altre. Això també era un hàbit, i mira que estàvem acostumats a veure les mateixes cares, sentir les mateixes veus i tenir les mateixes rutines escolars que havien durat anys!

I un tercer exemple és le de la gent gent que ha deixat de fumar d’un dia per l’altre (alguns ho han fet després d’un ensurt gran de salut, però d’altres simplement ho han deixat sense més). I jo n’he conegut més d’un cas personalment.

I per bé, que hi ha hàbits més arrelats que d’altres, el cas és que canviar o deixar un hàbit és un pràctica certament habitual (mai més ben dit).

Però, com fer-ho?

Per deixar un hàbit és bo ser conscient d’allò de bo que fins ara ens ha estat donant l’hàbit en qüestió. I un cop ho tenim clar, és bo pensar de quina manera ens ho farem per mantenir això de bo en la nova vida sense l’hàbit.

Per exemple:

  • Diguem que el Joaquim té l’hàbit de mossegar-se les ungles;
  • El Joaquim considera que aquest és un mal hàbit perquè li dóna mala imatge, li enlletgeix els dits i a més a més corre el risc d’infeccions;
  • Però malgrat tot, el Joaquim segueix mossegant-se les ungles;
  • Aleshores, amb una tècnica de coaching descobrim què té de bo per al Joaquim (la intenció positiva) aquest hàbit o comportament, per exemple diguem que al Joaquim això el relaxa en situacions de nervis a la feina.
  • Sabut això, amb la mateixa tècnica el Joaquim decideix de satisfer aquesta intenció positiva amb un altre comportament diferent al de mossegar-se les ungles: respirar fondo i mirar la fotografia de la seva filla de tres anys; i en cas que no pugui mirar-la per qualsevol motiu, doncs a més de respirar fondo el Joaquim s’imaginarà mentalment la imatge de la seva filla somrient-li i dient-li: t’estimo, papa.

La intenció positiva és un dels aspectes a tenir en compte per canviar un hàbit, n’hi ha d’altres. I aquest, igual que els altres, és realment important. I és que et serà més difícil deixar o canviar certs hàbits si no satisfàs d’alguna altra manera la intenció positiva que té per tu.

I per acabar una bona notícia: per assumir una activitat nova com a hàbit, simplement fes-la durant 21 dies seguits. Després ja t’hi hauràs habituat.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Parella, deixeu de driblar-vos l’un a l’altre i abraceu-vos amb paraules!

T’has llevat mai tot suat i amb el cor a 100 per hora, per culpa d’un malson?

Això passa perque el nostre cervell d’entrada no distingeix entre allò que és real i allò que no ho és. I això ho demostra, per exemple, el fet que quan somniem tinguem reaccions físiques per coses que en realitat no estan passant.

I has sigut mai la víctima de cap “gracioset”?

Semblantment, la indistinció cerebral entre allò que és real i allò que no ho és, fa que quan algú fa una brometa a costa teva, encara que racionalment sàpigues que ho diu sense creure-ho, no t’acabi d’agradar i fins i tot pugui fer un nus a l’estómac o la gola.

Doncs bé, hi ha parelles que per una raó o per una altra (tant se val per què) han caigut en una dinàmica d’anar-se fent “brometes” a costa de l’altre. És com driblar-se amb paraules. I així, poc a poquet es van provocant entre ells petits nusos a l’estómac, a la gola o on sigui, un dia rere l’altre.

Per això, si aquest és el vostre cas: abandoneu-ho!

Pots començar tu. La qüestió és que al llarg dels anys he vist moltes parelles que han anat degradant la seva relació a causa d’una dinàmica de “brometes” i comentaris de l’estil, que anaven cada cop tornant-se més àcids. I, dissortadament, més d’una d’aquestes parelles ha acabat en divorci o separació.

Però potser et preguntes: què puc fer per abandonar una dinàmica així?

Fàcil: substitueix les brometes per floretes i compliments. Fixa’t en allò que t’agrada de la teva parella, allò que ha fet bé i del teu gust i simplement, digues-li. Jo d’això en dic “abraçar-se amb paraules“.

Pot ser que en un principi se n’estranyi, però mantingues aquesta nova dinàmica amb sinceritat i aviat notaràs una millora de la vostra relació.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

I si en diem el bo?

Quan parlem d’una persona, dels seus trets, actes, característiques, etc. podem estar-la definint. Si en parlem bé li donem empenta, però si n’expliquem coses desagradables, doncs la podem estar marcant.

A més a més, si parlem d’una persona amb una tercera persona quan la primera és al davant, la força de les nostres paraules és realment gran. I si la persona de la qual parlem és un nen, ja no cal dir-ho. El vídeo de sota ho il·lustra prou bé.

T’has preguntat mai què passaria si triéssim de destacar-ne només allò que ens agrada?

——————————-

Si t’interessa el tema nens, llegeix també: La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Escriu-me a jordi.magrinya@gmail.com pel whatsapp al número: 617 350 603

Si una altra persona pot, tu també pots.

Si un altre pot - Vull Un Canvi

No fa gaire, en un avió tornant de Bogotà, vaig tenir la sort que em toqués seure costat d’una estudiant colombiana que estava emprenent un canvi de vida gegant. Quan sobrevolàvem Portugal em va dir impressionada: “Mai no he estat tan lluny de casa.”

La Carolina havia decidit deixar un futur que tenia obtusament traçat (hauria tingut fills molt jove, hagués hagut de renunciar a viatjar i hauria d’acceptar un nivell de vida que no la satisfeia) per un futur clar de possibilitats: viatjava a la ciutat austríaca de Graz per seguir estudiant i potser poder-s’hi quedar.

Amb tota naturalitat vaig anar descobrint els grans esforços que havia hagut de fer per poder ser ara a l’avió. Entre altres coses:

– s’havia hagut d’inscriure al grup d’halterofília per poder-se sufragar els estudis (al principi entrenava amb un pal d’escombra);

– havia hagut de viatjar sola al Perú per fer-se el visat (allotjant-se en un motel de no gaire renom);

– havia hagut d’aprendre un mínim d’alemany per superar un examen d’accés (i com que no tenia cèntims per anar a un curs l’havia hagut d’aprendre per YouTube i amb unes 400 fitxetes que s’havia fet i repassava persistentment cada dia a l’autobús);

– havia hagut de compaginar durant molt de temps els estudis amb una feina molt dura i que no li agradava gens;

– havia hagut d’aguantar i superar la pressió i persuasió familiar…

Sí, tot això i més a la jove edat dels vint anys. Sí, ja sé que sona inversemblant, però tot és cert.

I mentre m’explicava la seva història pausadament, en un moment concret i sense adonar-se’n, em va revelar d’on li havia vingut la força per fer tot això:

“Jo pensava: que difícil que serà aconseguir aquest canvi de vida. Però aleshores mirava a d’altra gent i pensava: ostres, si ells han pogut, perquè no hauria de poder jo?.

La Carolina no ho sap però justament aquest és un dels axiomes de la Programació neurolingüística: “Si un altre pot, tu també pots.”

L’únic que fa falta és trobar la manera de com fer-ho realitat. I els coachs sabem que això, simplement, es troba buscant-ho.

Si ho vols, t’ajudo a trobar-ho, perquè tuja ho portes a dintre.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de Lydia Valentín extreta d’aquí.