Ets una persona prou pacient?

En català i castellà diem que la paciència és la mare de la ciència. En eslovè, per exemple, diuen que qui comença l’espera, l’acaba. Però no és només la saviesa popular que ha atorgat a la capacitat d’espera de les persones un paper fonamental en l’avenç envers els seus objectius.

Tolstoi diu al tom 3 de Guerra i pau: “no hi ha guerrers més forts que la paciència i el temps” (нет сильнее тех двух воинов, терпение и время).

I és que sens dubte saber-te aliar amb el temps pot ser una de les decisions més intel·ligents que pots prendre per tal d’aconseguir els teus objectius. Perquè:

  1. Pots evitar fer moviments que t’allunyin del que vols, i és que “la pressa és mala consellera”
  2. De vegades, en el moment present no es donen les circumstàncies òptimes per gaudir de l’objectiu que tens
  3. Mentre esperes pots anar obtenint més informació que et permeti perfilar millor allò que tens com a objectiu
  4. Tens temps per predisposar positivament les persones del teu entorn cap aquest objectiu

Ara bé, saber esperar no vol dir restar inactiu.

Justament al contrari. Els objectius rarament s’assoleixen sense fer res. El temps de paciència és el temps de la sembra. Per això, fes-te un bon pla, és a dir:

  1. Definit específicament (amb una frase curta i en present)
  2. Que sigui realista (dins de les possibilitats factibles)
  3. Amb la data final concretada
  4. Amb miniobjectius que et duran a assolir l’objectiu final

[En un proper article parlaré amb més concreció de com fer-se’n un i de tècniques de PNL que t’omplen d’energia per fer-lo realitat].

Ves duent a terme cadascun d’aquests miniobjectius i adaptant el pla segons calgui en funció de nova informació i circumstàncies.

Hi ha diverses tècniques per aconseguir perseverar i evitar la impaciència o desistir, però el que et pot ajudar més de tot és justament anar assolint cadascun d’aquests passos. Perquè cada victòria assolida és benzina en el motor que et propulsa.

T’has plantejat tot el que pots arribar a aconseguir si fas del temps i la paciència el teu gran aliat? Deixa de somiar i comença a fer plans!

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també: Si tothom sabés aquest truc el món seria millor.

 

Tens por de perdre la feina?

Tots hem tingut, en un moment o altre, la por de perdre la feina. Hi ha molts factors que poden generar aquesta por. Però avui us parlaré concretament de la por de ser acomiadats pel fet de no estar assolint els resultats esperats.

En una ocasió l’Arnau, de 38 anys, explicava que a la feina l’havien advertit que havia de millorar resultats. Li donaven un termini de sis mesos per demostrar la seva vàlua i durant aquest període el tindrien “en observació”. El noi estava francament preocupat, perquè li feia por no ser prou bo pel lloc. Però, després d’una breu conversa amb un coach va fer canviar el xip: va prendre la decisió que en lloc de perdre energia preocupant-se, la invertiria a millorar les seves habilitats. Sis mesos més tard el noi havia millorat tant que, no només mantenir la feina, sinó que li van pagar els bonus que havien estat congelats.

Un dels problemes més comuns entre els professionals és que es pensen que no són prou bons. I això els passa tant a principiants com a directius.

El 1978 les psicòlogues Pauline R. Clance i Suzanne A. Imes van definir la Síndrome de l’impostor, que descriu la incapacitat d’algunes persones d’interioritzar el seu èxit. I com il·lustra Manfred F.R. Kets de Vries en aquest article aquesta síndrome la sol causar el perfeccionisme. Per això qui la pateix acaba convertint-se en un addicte a la feina, perquè “mai no ho fa prou bé”.

Ara bé, generalment allò que causa la “por de no ser prou bo” no és aquest profund perfeccionisme, sinó tot al contrari, la vertadera manca d’habilitats o coneixements.

En el breu vídeo de sota, Richard Bandler, un dels pares de la Programació Neurolíngüística anota dues de maneres de guanyar autoconfiança:

  • Ser més competent en el que fas, bo i fent més allò que ja fas bé.
  • Fent la cosa correcta per la raó correcta.

D’altra banda, potser el truc més senzill per fer com l’Arnau de la història inicial i passar del “Em faran fora. No soc prou bo” al “Puc estar tranquil. Soc bo.” és fer-se les següents preguntes:

  1. Què podria aprendre per ser més competent?

Exemples de resposta: Puc adquirir nous coneixements i estratègies. Puc apuntar-me a un curs de contabilitat… a un seminari de… puc mirar tutorials 

  1. Quines estratègies m’ajudarien a implementar les meves noves competències?

Aquí ajudarà, per exemple, tot allò relacionat amb mantenir el focus. Per exemple: arribar puntual, centrar-se en la feina, deixar distraccions per en acabat…

  1. Quins comportaments m’ajudarien a fer visibles les meves noves competències?

Podràs mostrar-ho als altres, per exemple: participant més (en reunions, oferint-te com a voluntari); preguntant més; fent més allò que saps fer bé. 

I què més t’aportarà el fet d’adquirir noves habilitats?

I a més a més, el fet d’adquirir més habilitats i per tant ser més competent no només servirà per superar la por a ser acomiadat, sinó que a més també et facilitarà gaudir de:

  • Més tranquil·litat i gaudir més del temps lliure
  • Més estabilitat a casa
  • Millors resultats
  • Més motius per una millora de sou
  • Més possibilitats de progressió professional

Així que endavant! Tu també pots estar tranquil a la feina!!

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de capçalera: Beatriz Pérez Moya via Unsplash

 

 

Que aquesta paraula tan habitual et deixi de comportar problemes!

Que la paraula però no et perjudiqui

Avui vull parlar de les particularitats de la paraula “però”, dels problemes que et pot estar causant sense que potser ni te n’hagis adonat i de com la pots emprar al teu favor.

Començaré amb una historieta.

El Pere i la Judit s’agraden. I avui el Pere, tot content, li ha dit a la JuditM’agrades. Però portes un vestit una mica estrany, no?. A causa del “però” el cap (i el cor) de la Judit reaccionen com si no haguessin sentit el “M’agrades” i han donat tota la importància només a això del “vestit estrany. I malgrat que el pobre Pere no volia transmetre això, aquest és el missatge que ha fet arribar, potser fins i tot aconseguint que se’ls hagi arruinat una futura fantàstica vida de parella.

Els lingüstes definim la paraula “però” com a conjunció. És a dir, que uneix dues frases. El que passa és que les contraposa, perquè es tracta d’una conjunció adversativa.

Això vol dir que a la pràctica el que passa amb la paraula “però” és que a les orelles del contertuli té l’efecte de goma d’esborrar. És a dir que és com si esborrés la frase anterior.

D’aquesta manera t’imagines com se’t complicaria la cosa si et trobessis en un judici i se t’acudís dir: “Sóc innocent, però…”?

Ara potser et preguntis si t’estic recomanant de desterrar el “però” del teu vocabulari. Doncs, en realitat el que et dic és que saber que aquesta paraula funciona com a goma d’esborrar et serà útil perquè et permetrà fer arribar millor els teus missatges.

I és que hi ha un recurs millor per tal de fer arribar les dues frases que uneix un típic “però”. En el cas del Pere, la Judit s’hagués quedat amb tota la informació si ell hagués dit: “Tot i que tens un vestit estrany, m’agrades.” En aquest cas, la Judit se n’hagués anat contenta (perquè sabria que agrada al Pere) i, certament, potser una mica desconcertada per això del vestit (de fet, potser se’l canviaria), però amb la formulació d’abans se n’anava desencantada (a diferència del que volia el Pere).

Expressions com “Tot i que”, “Malagrat que”, “Per bé que”... etc. solen ser un bon recurs.

A més a més, val a dir que de vegades esborrar el que s’ha dit en la frase anterior és justament el que volem.

Per exemple quan animem algú en una situació així “Sí, és cert que anem perdent 1 a 0, però, nois, jo confio en vosaltres, perquè sé que sou capaços de remuntar: us he vist remuntar resultats adversos grans i sé que aquest partit també el guanyem.” Aquí, la falta d’autoconfiança es transforma en força justament passat el “però”.

Òbviament les frases que el segueixen un “però” són crucials, perquè són les que queden remarcades. I és que aquesta paraula té aquesta virtut: bo i esborrant la frase anterior, remarca les posteriors.

Ara que ja saps com funciona el “però” podràs transmetre els teus missatges de manera més adequada per aconseguir l’objectiu comunicatiu que tinguis. Saber aquest truc et serà útil tant a la feina per comunicar amb caps i companys en situacions més o menys tenses com a la vida personal i de parella, potser fins i tot podràs salvar la feina o una relació. En qualsevol cas, sempre podràs estalviar-te pífies com la del Pere.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article relacionat: Sigues un Salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

Alerta roja: de la por a l’acció!

T’ha passat mai que la por a una possible situació et paralitzés? Has tingut mai aquella sensació més o menys angoixant de “Déu meu, i si…?”? T’agradaria disposar d’una simple estratègia per vèncer-la?

Començaré dient, que la por la coneixem tots. I tot i que sovint no ho veiem així, la por és una cosa bona. De fet, és una estratègia de supervivència fantàstica i efectiva que ha desenvolupat la vida.

Així, gràcies a la por no saltem al buit, ni mengem res que sospitem que sigui tòxic, ni entrem en aquell típic carreró fosc i desolat.

Perquè la missió de la por és posar-nos en estat d’alerta alhora que ens desperta tots els sentits davant de situacions presents o imminents que el nostre instint considera perilloses o importants.

No obstant això, a les persones ens sol succeir una cosa curiosa. De vegades tenim por de coses que no estan succeint. De vegades tenim por de coses que no estan passant (i el més curiós és que potser no passaran). Això ens passa gràcies a la immensa capacitat d’imaginació i previsió de què disposem les persones. I de fet, que ens passi això és útil quan fem servir la por com a detonant que ens posa mans a l’obra amb diligència i empenta a fer el necessari per evitar que s’esdevingui allò que ens ha despertat la por en qüestió.

El repte ve quan ens paralitzem davant la llumeta d’alerta que és la por, és a dir quan en lloc de posar la nostra atenció i accions al servei de millorar i canviar la situació, el que fem és posar tota la nostra atenció i acció a la por.

Ho il·lustraré amb una escena a l’estil cinema. Imagina’t que estàs veient una pel·lícula i de sobte passa això:

(En un submarí científic a la costa del Carib).

– Mariner (en veu alta): Capità, dono l’alarma! El radar està donant el senyal d’un possible obstacle a 50 milles del nostre submarí. Si no fem res, possiblement hi toparem en aproximadament 5 minuts.

– Capità (en estat de pànic): Déu meu! Quina desgràcia! I si hi acabem topant? Ara què? Fem això: que tota la flota abandoni els seus llocs immediatament, fins i tot el timoner! I que es personin tots aquí. Mirarem el radar i discutirem sobre tots els perills que correm si topem contra l’obstacle. Debatrem també sobre totes les possibles coses que pot ser que sigui l’obstacle en qüestió i sobre totes les terribles conseqüències que poden donar-se en cas de col·lisió. Dedicarem aquests pròxims 5 minuts a patir imaginant-nos tots els detalls de totes les possibles morts que ens esperen en cas que no evitem l’obstacle. A veure si finalment tenim sort i ens salvem…

– Timoner: Capità, no seria millor que…?

– Capità (encara en estat de pànic): Timoner, no es confiï i vingui a observar el radar com la resta!

Però això a les pel·lícules no sol passar, oi? (Per bé que potser podria passar en alguna dels Germans Marx).

Perquè, tu quin creus que sigui el nus de la complicació en aquesta escena, el senyal que envia el radar o les accions que vol prendre el capità?

I és que la por no és més que el senyal que ens envia el nostre radar de navegació segura per la vida. Per això, cap capità del món mai no voldria navegar sense radar. I és que, tu ho voldries?

Per això, quan t’aparegui una por a alguna situació futura, abans de res agraeix-li al teu cos que t’estigui posant en estat d’alerta, que t’hagi despertat els cinc sentits, perquè així, amb tots ells en marxa, ja pots donar el millor de tu i començar a fer totes les accions oportunes per passar de llarg de l’obstacle en qüestió.

Així que, la primera estratègia davant de qualsevol por és simplement traspassar la teva atenció del radar cap a l’activitat: posa’t en acció i si una acció no funcionés i el radar sonés més fort, passa a una altra acció. D’aquesta manera, t’adonaràs que en NO estar posant la teva atenció a la por sinó a l’acció, és a dir a alguna cosa útil, el senyal del radar comença a perdre intensitat, gràcies al fet que ja t’estàs preparant i això generalment és el millor que pots fer.

Dit d’una altra manera, com que ets capità de la teva pròpia vida i director del teu propi cinema, fes que la teva pel·lícula davant la por sigui així:

– Capità (serenament amb diligència): Comprès, mariner. Crida a l’acció: tothom al seu lloc! Timoner, giri immediatament 15 graus a estribord i pujant a profunditat de 200 metres; canoners preparin-se per un possible llançament de torpedes trenca-obstacles; Tots en estat d’alerta nivell 1 i seguint protocols per cas d’una eventual col·lisió. Mantinguin la calma, tot està sota control, perquè ja ens estem allunyant de l’obstacle. En passarem de llarg amb l’elegància d’un dofí. Tripulació, gràcies pel seu treball.

En un proper article parlaré de què passa i què fer quan naveguem per la vida amb un radar de la por massa sensible, que s’activa massa sovint a causa de l’historial d’antics accidents o ensurts. Reprogramar-lo és fàcil.

De fet, si hi ha alguna por de la qual et vulguis alliberar, pots  comentar-m’ho al mail jordi.magrinya@gmail.com, perquè hi ha maneres d’ajudar-te. I sí, responc a tothom.

Per últim, si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comentis i el comparteixis a les tevés xarxes socials. I si “et fa por” 😉 perdre’t els articles nous, ara també et pots subscriure a aquest bloc més amunt a la dreta. Això també m’encantarà.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Anar tirant és pitjor que malament

Avui comentaré aquell estat d’insatisfacció tèrbola que tantes persones experimenten quan no saben del cert què és allò que no acaba de funcionar a les seves vides.

Començaré amb una història:
Quan vivia a Ljubljana hi tenia un veí que sempre que me’l trobava el saludava amb un cordial: Com estàs? 

La seva repetida resposta sempre em sorprenia: Jo sempre estic més o menys igual, ni bé ni malament. La meva vida és això.”

El més curiós és que ho deia amb satisfacció. Ja li estava bé.

En canvi, a la majoria de persones aquesta mena de rutina insípida no ens satisfà. Diu el famós escriptor Paulo Coelho (que, com tothom hauria de saber, no és premi nobel): “Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal.”

I malgrat que no ens satisfaci, sovint fem ben poc per canviar aquesta rutina tan enganxifosa de “l’anar tirant.” És per això que dic que a la llarga “l’anar tirant” és pitjor que el malament”, perquè quan ens va“malament” solem fer per canviar-lo, en canvi quan “anem tirant” anem deixant que passi el temps i que la cosa canviï sola (miraculosament). 

Però tammateix, val a dir que hi ha moltes persones que malgrat que “van tirant”, un dia vénen a un procés de coaching perquè saben hi ha alguna cosa a les seves vides que no funciona i s’han decidit a fer un canvi (encara que no sàpiguen exactament quin és el problema i què poden fer per canviar la situació). 

Per això, si fos el teu cas, si et trobessis en un estat de desànim semblant, fes el següent exercici: LA RODA DE LA FELICITAT.

Segueix aquestes instruccions:
1. Agafa un full de paper
2. Dibuxa-hi un cercle
3. Divideix-lo en 8 parts com si fos un pastís
4. Anomena cada tall amb un àmbit de la vida, per exemple: Salut, Diners, Feina, Família, Amor, Amistat, Descans, Projectes… (Tria aquells àmbits que et siguin propers)
5. Valora del 0 al 10 el teu l’estat de satisfacció amb cadascun dels àmbits i pinta’n el tall corresponent amb el nivell de satisfacció que has definit. Et quedarà com un gràfic de formatgets semblant al de la foto.Satisfaccio general - Roda de la felicitat
6. Un cop resolt, ja pots veure clarament quins àmbits tens més forts i quins pots reforçar.

Aquest exercici ajuda a donar una primera llum a la situació d’insatisfacció i desorientació, perquè et mostra una foto de la teva satisfacció actual en diversos camps i per tant serveix per triar més fàcilment per on començar a millorar la teva vida.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Anie*

Prohibit dir “Anima’t!” (o com animar un amic)

T’has trobat mai en la situació que algú proper a tu t’expliqués que se sent trist per un motiu o altre?

Sovint amb la intenció d’ajudar un li diu alguna cosa així “anima’t”. Però això no l’ajuda.

Per això, potser et semblarà útil saber que hi ha un sistema per ajudar a millorar l’estat d’ànim d’algú de forma ràpida. I per bé que segurament no és l’ajut definitiu (especialment en casos de sentiments molt greus), de segur que amb aquest sistema podràs contribuir a millorar l’estat d’ànim de la persona.

El cas és que la distància entre certs sentiments (per exemple el de tristesa i el d’alegria o el de decepció i el d’esperança, etc.) és llarga. I fer passar d’un sentiment a un altre amb un simple “anima’t” o una frase de l’estil, es fa impossible. És per això que deia al títol en to provocativament irònic »Prohibit dir anima’t!«

Ara bé, sí que es pot portar a una persona del primer al segon sentiment fent-la passar per altres sentiments entre els quals la distància és més curta. És a dir, creant una cadena de sensacions que porti de la tristesa a l’alegria o de sentiments negatius a positius.

Potser ara t’estàs preguntant: com ho fem això?

Doncs, això ho fem amb les nostres paraules i el to que correspon a cadascuna de les sensacions que tracen el camí entre el sentiment de partida i el sentiment objectiu.

Per exemple, en el cas de la tristesa a l’alegria, aquesta cadena de sensacions podria ser així:

1. tristesa 👉 2. enuig 👉 3. decepció 👉 4. malenconia 👉 5. esperança 👉 6. il·lusió 👉 7. alegria.

Perquè passar de la tristesa a l’enuig és fàcil i d’aquest a la decepció també i seguir la cadena fins a l’alegria és relativament senzill, és molt més factible que passar de la tristesa a l’alegria en 2 minuts.

Posem-ho en un exemple breu per il·lustrar el concepte.

Diguem que el nostre amic Pere està trist perquè no sap què fer en aquesta vida, no troba el seu lloc. Podríem transportar-lo de la tristesa a l’alegria amb aquestes paraules.

  1. (Tristesa) Pere, entenc que estiguis trist davant aquesta sensació d’estar perdut.
  2. (Enuig) És que realment no és just i és per enfadar-se que les circumstàncies siguin com són: uns pocs vivint bé i tota la resta, desorientats i tractant de sobreviure com podem.
  3. (Decepció) En realitat és decebedor veure com està evolucionant la nostra societat: la gent està perduda (fins i tot els que progressen), el món cada dia més contaminat, es trivialitzen els valors humans que sempre ens han fet progressar com a societat.
  4. (Malenconia) Recordo quan jo era petit que érem més feliços, no necessitàvem res per somriure. Quina nostàlgia, em poso malenconiós! Corríem tot el dia per aquí i per allà amb els ulls brillants i cridant sense parar, te’n recordes, Pere? En teníem prou amb la companyia dels uns i els altres.
  5. (Esperança) Per això, quan penso que passi el que passi hi ha coses que sempre formaran part de nosaltres, com aquests records, aquesta amistat, la nostra humanitat cap als altres, llavors, tio, se m’omple el pit d’esperança.
  6. (Il·lusió) Perquè quan penso en això em torna la il·lusió, i és que sé que amb persones com tu i com jo podem aconseguir el que vulguem per i en aquest món. Només hem d’obrir la porta als nostres somnis i deixar-los que emergeixin dolçament.
  7. (Alegria) I ara és quan l’estat d’ànim se m’alegra, en descobrir que en realitat un té un tresor, perquè per començar tens salut (a diferència de molta pobra gent) i per això tu pots fer coses. I a més a més, tens somnis. I és llavors que et dius a tu mateix. “Sí, potser encara no he aconseguit els meus objectius finals. Però dic »encara!«, perquè saps que aquests t’estan esperant i sobretot saps que de fet estàs en bona posició per assolir-los. I això et fa content perquè avui ja pots fer el següent pas! I això és bo.«

Com veus, aquest és només un simple exemple de cadena verbal per portar a una persona d’un sentiment a un altre oposat.

Què és important de destacar en una cadena com aquesta?

  1. L’empatia inicial. Sense empatia amb el teu amic al principi, res d’això pot funcionar. Sent el que sent ell. Escolta’l, mira-te’l i viu-ho. Només aleshores el podràs ajudar.
  2. El to de cadascuna de les passes. El to, de cada passa ha d’acompanyar de manera sincera cadascuna de les teves paraules. Si parles d’esperança, serveix-te d’un to esperançat.
  3. Escoltar-lo, escoltar-lo i escoltar-lo. Sinó, no hi ha res a fer, perquè perdreu el vincle de l’empatia. I si comenta res entre una passa i l’altra (que és fàcil que ho faci), viu el sentiment que t’està mostrant i segueix la cadena des d’aquell sentiment.
  4. La franquesa. Si no ets sincer en allò que dius, millor que no ho diguis. Entre altres coses perquè se’t notaria i podria ser pitjor el remei que la malaltia. Sigues sempre sincer.

En resum, una mica de pràctica et donarà espontaneïtat i et farà un mestre d’aquest sistema. I pots estar segur que la gent voldrà compartir temps amb tu, perquè els donaràs força.

A més, aquesta estratègia és ideal per centenars d’ocasions. Quan algú està enfadat, quan un nen té una rabieta, quan algú se sent ofuscat… simplement, comença recollint i expressant l’emoció que la persona té i d’allà porta-la per la cadena d’emocions següents, fins a donar-li la volta. Prova-ho i veuràs la diferència.


Descobreix com el coaching d’alt rendiment et pot servir per tu, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Marina del Castell

[Llegeix més articles sobre comunicació]

Si una altra persona pot, tu també pots.

Si un altre pot - Vull Un Canvi

No fa gaire, en un avió tornant de Bogotà, vaig tenir la sort que em toqués seure costat d’una estudiant colombiana que estava emprenent un canvi de vida gegant. Quan sobrevolàvem Portugal em va dir impressionada: “Mai no he estat tan lluny de casa.”

La Carolina havia decidit deixar un futur que tenia obtusament traçat (hauria tingut fills molt jove, hagués hagut de renunciar a viatjar i hauria d’acceptar un nivell de vida que no la satisfeia) per un futur clar de possibilitats: viatjava a la ciutat austríaca de Graz per seguir estudiant i potser poder-s’hi quedar.

Amb tota naturalitat vaig anar descobrint els grans esforços que havia hagut de fer per poder ser ara a l’avió. Entre altres coses:

– s’havia hagut d’inscriure al grup d’halterofília per poder-se sufragar els estudis (al principi entrenava amb un pal d’escombra);

– havia hagut de viatjar sola al Perú per fer-se el visat (allotjant-se en un motel de no gaire renom);

– havia hagut d’aprendre un mínim d’alemany per superar un examen d’accés (i com que no tenia cèntims per anar a un curs l’havia hagut d’aprendre per YouTube i amb unes 400 fitxetes que s’havia fet i repassava persistentment cada dia a l’autobús);

– havia hagut de compaginar durant molt de temps els estudis amb una feina molt dura i que no li agradava gens;

– havia hagut d’aguantar i superar la pressió i persuasió familiar…

Sí, tot això i més a la jove edat dels vint anys. Sí, ja sé que sona inversemblant, però tot és cert.

I mentre m’explicava la seva història pausadament, en un moment concret i sense adonar-se’n, em va revelar d’on li havia vingut la força per fer tot això:

“Jo pensava: que difícil que serà aconseguir aquest canvi de vida. Però aleshores mirava a d’altra gent i pensava: ostres, si ells han pogut, perquè no hauria de poder jo?.

La Carolina no ho sap però justament aquest és un dels axiomes de la Programació neurolingüística: “Si un altre pot, tu també pots.”

L’únic que fa falta és trobar la manera de com fer-ho realitat. I els coachs sabem que això, simplement, es troba buscant-ho.

Si ho vols, t’ajudo a trobar-ho, perquè tuja ho portes a dintre.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de Lydia Valentín extreta d’aquí.