Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

  • I això?
  • I com és que vols això?
  • I això per a què exactament?
  • I com és que t’és important això?
  • I amb quina finalitat, concretament?
  • Què és el que voldries, de fet?
  • Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Ni mar ni muntanya!

Les vacances ja són gairebé aquí. I hi ha qui encara no ha decidit ben bé on anirà, ja sigui per la qüestió dels cèntims o per diferència de criteri o pel que sigui.

En qualsevol cas, les discussions de les vacances em serviran per il·lustrar de quina manera sovint s’esdevenen les discussions de parella (i amb d’altra gent) i, sobretot, com evitar-les.

El cas és que és habitual que les persones ens discutim per un tema sense estar parlant realment del mateix.

Què vull dir amb això? Doncs que ens discutim i creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen de la divergència d’opinions.

Això condueix a la frustració, tant de l’un com de l’altre. I aleshores pot passar una cosa encara pitjor, que la cosa s’emboliqui i desvirtuï tant que no només es discuteixi per coses que no tenen res a veure amb el tema principal, sinó que el debat acabi amb ofenses.

En posaré un exemple (potser exagerat, o potser no) sobre les vacances:

La Judit i el Javier encara no han decidit si anar de vacances al Pirineu o bé al Delta de l’Ebre. I la discussió va més o menys així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta, a la platja.

Javier: Què vols dir que les vam fer a la muntanya? Si només hi vam estar 9 dies. La resta vam estar aquí al Poble Nou i vas estar anant a la platja cada dia.

Judit: Cada dia? Què dius! Però si només hi vaig anar unes cinc vegades! I a més, això no compta perquè ens vam quedar a Barcelona. De vacances, vacances, vam anar només al Pirineu! Ja em diràs, que quan ho vaig dir a l’oficina… bé, de fet és que ni ho vaig dir, perquè em feia vergonya… No vull ni imaginar-me la cara de la Mari si li hagués dit que vam anar al Pirineu de vacances…

Javier: Vergonya, dius? Doncs, saps què Judit?, a mi el que em faria vergonya és anar a la platja amb aquell banyador tan ridícul que et poses! I a més, jo vull anar a la muntanya i punt!

Com veus, arribats a aquest punt de la discussió ja s’ha passat del tema vacances a veure qui la diu més grossa.

Resultat:
1) la Judit i el Javier encara no s’han decidit on anar de vacances, 2) estan tots dos ofesos i 3) se senten incompresos i per tant frustrats.

En realitat el que els ha passat no és altra cosa que les paraules dites (i el to) els han anat transformant la conversa en una baralla, cosa que és normal que pugui passar perquè tota paraula té una força pròpia (potenciada pel to i el context). Observa aquestes expressions:

  • Vas estar anant cada dia…;
  • Això no compta; em feia vergonya;
  • El que em faria vergonya; banaydor tan ridícul…
  • jo vull anar a la muntanya i punt!

En la seva discussió, per exemple, les paraules “vergonya i ridícul,” possiblement són les que tenen més força ofensiva, tot i que no no són les úniques.

I així, les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.

I què podem fer per evitar que això passi?

Doncs el truc és ser un salmó.

Però què vol dir ser un salmó ho explico en l’article Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]. Aquí, per començar m’interessava mostrar com sorgeixen aquestes baralles i dir que són evitables. És més, un cop se sap el truc del salmó, són fàcils de prevenir i de resoldre i, com veuràs, és un truc que no té res de màgic ni dificultós. Al contrari, és tan útil com fàcil d’aprendre i de posar en pràctica.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Prohibit dir “Anima’t!” (o com animar un amic)

T’has trobat mai en la situació que algú proper a tu t’expliqués que se sent trist per un motiu o altre?

Sovint amb la intenció d’ajudar un li diu alguna cosa així “Anima’t!“. Però això no l’ajuda.

Per això, potser et semblarà útil saber que hi ha un sistema per ajudar a millorar l’estat d’ànim d’algú de forma ràpida. I per bé que segurament no és l’ajut definitiu (especialment en casos de sentiments molt greus), de segur que amb aquest sistema podràs contribuir a millorar l’estat d’ànim de la persona.

El cas és que la distància entre certs sentiments (per exemple el de tristesa i el d’alegria o el de decepció i el d’esperança…) és llarga. I fer passar d’un sentiment a un altre amb un simple “Anima’t!” o una frase de l’estil, es fa impossible. És per això que deia al títol en to provocativament irònic »Prohibit dir anima’t!«

Ara bé, sí que es pot portar a una persona del primer al segon sentiment fent-la passar per altres sentiments entre els quals la distància és més curta. És a dir, creant una cadena de sensacions que porti de la tristesa a l’alegria o de sentiments negatius a positius.

Potser ara t’estàs preguntant: com ho fem això?

Doncs, això ho fem amb les nostres paraules i el to que correspon a cadascuna de les sensacions que tracen el camí entre el sentiment de partida i el sentiment objectiu.

Per exemple, en el cas de la tristesa a l’alegria, aquesta cadena de sensacions podria ser així:

1. tristesa 👉 2. enuig 👉 3. decepció 👉 4. malenconia 👉 5. esperança 👉 6. il·lusió 👉 7. alegria.

Perquè passar de la tristesa a l’enuig és fàcil, i d’aquest a la decepció també, i seguir la cadena fins a l’alegria és relativament senzill, és molt més factible que passar de la tristesa a l’alegria en 2 minuts.

Posem-ho en un exemple breu per il·lustrar el concepte.

Diguem que el nostre amic Pere està trist perquè no sap què fer en aquesta vida, no troba el seu lloc. Podríem transportar-lo de la tristesa a l’alegria amb aquestes paraules.

  1. (Tristesa) Pere, entenc que estiguis trist davant aquesta sensació d’estar perdut.
  2. (Enuig) És que realment no és just i és per enfadar-se que les circumstàncies siguin com són: uns pocs vivint bé i tota la resta, desorientats i tractant de sobreviure com podem.
  3. (Decepció) En realitat és decebedor veure com està evolucionant la nostra societat: la gent està perduda (fins i tot els que progressen), el món cada dia més contaminat, es trivialitzen els valors humans que sempre ens han fet progressar com a societat.
  4. (Malenconia) Recordo quan jo era petit que érem més feliços, no necessitàvem res per somriure. Quina nostàlgia, em poso malenconiós! Corríem tot el dia per aquí i per allà amb els ulls brillants i cridant sense parar, te’n recordes, Pere? En teníem prou amb la companyia dels uns i els altres.
  5. (Esperança) Per això, quan penso que passi el que passi hi ha coses que sempre formaran part de nosaltres, com aquests records, aquesta amistat, la nostra humanitat cap als altres, llavors, tio, se m’omple el pit d’esperança.
  6. (Il·lusió) Perquè quan penso en això em torna la il·lusió, i és que sé que amb persones com tu i com jo podem aconseguir el que vulguem per i en aquest món. Només hem d’obrir la porta als nostres somnis i deixar-los que emergeixin dolçament.
  7. (Alegria) I ara és quan l’estat d’ànim se m’alegra, en descobrir que en realitat un té un tresor, perquè per començar tens salut (a diferència de molta pobra gent) i per això tu pots fer coses. I a més a més, tens somnis. I és llavors que et dius a tu mateix. “Sí, potser encara no he aconseguit els meus objectius finals. Però dic »encara!«, perquè saps que aquests t’estan esperant i sobretot saps que, de fet, estàs en bona posició per assolir-los. I això et fa content perquè avui ja pots fer el següent pas! I això és bo.«

Com veus, aquest és només un simple exemple de cadena verbal per portar a una persona d’un sentiment a un altre oposat.

Què és important de destacar en una cadena com aquesta?

  1. L’empatia inicial. Sense empatia amb el teu amic al principi, res d’això pot funcionar. Sent el que sent ell. Escolta-te’l, mira-te’l i viu-ho. Només aleshores el podràs ajudar.
  2. El to de cadascuna de les passes. El to, de cada passa ha d’acompanyar de manera sincera cadascuna de les teves paraules. Si parles d’esperança, serveix-te d’un to esperançat.
  3. Escoltar-lo, escoltar-lo i escoltar-lo. Sinó, no hi ha res a fer, perquè perdreu el vincle de l’empatia. I si comenta res entre una passa i l’altra (que és fàcil que ho faci), viu el sentiment que t’està mostrant i segueix la cadena des d’aquell sentiment.
  4. La franquesa. Si no ets sincer en allò que dius, millor que no ho diguis. Entre altres coses perquè se’t notaria i podria ser pitjor el remei que la malaltia. Sigues sempre sincer.

En resum, una mica de pràctica et donarà espontaneïtat i et farà un mestre d’aquest sistema. I pots estar segur que la gent voldrà compartir temps amb tu, perquè els donaràs força.

A més a més, aquesta estratègia és ideal per centenars d’ocasions. Quan algú està enfadat, quan un nen té una rabieta, quan algú se sent ofuscat… simplement, comença recollint i expressant l’emoció que la persona té i d’allà porta-la per la cadena d’emocions següents, fins a donar-li la volta. Prova-ho i veuràs la diferència.

[El següent text l’he afegit el novembre de 2020 arran de la Pandèmia de la COVID-19]:

Des del primer dia que vaig publicar aquest article ara fa uns anys, cada dia hi ha persones que el consulten. Enguany ja n’hi ha hagut el doble que l’any passat. Hi ha un elevat agument de les visites durant els mesos durs de la pandèmia. Per això vull afegir aquest paràgraf amb la intenció que pugui servir a tothom que pugui arribar-hi.

En aquests darrers mesos ens hem trobat en circumstàncies duríssimes de portar. Estem havent de fer front a emocions francament difícils de gestionar. És possible, que tant tu com persones del teu entorn estiguin experimentant por, ansietat, ràbia, etc. Si et vols ajudar o si els vols ajudar a algú del teu entorn, identifica el sentiment inicial i fes un discurs en cadena que acabi en l’emoció d’esperança o en l’emoció de confiança. Pots servir-te’n ja sigui per la persona en qüestió o ja sigui un discurs per tu. Començar per gestionar el discurs és una bona manera de les diverses que hi ha per gestionar les emocions de manera que retrobem la força i el confort.


Envia’m un whatsapp ara si ho necessites! Descobreix com el coaching d’alt rendiment et pot servir per tu, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Marina del Castell

[Llegeix més articles sobre comunicació]

Si una altra persona pot, tu també pots.

Si un altre pot - Vull Un Canvi

No fa gaire, en un avió tornant de Bogotà, vaig tenir la sort que em toqués seure costat d’una estudiant colombiana que estava emprenent un canvi de vida gegant. Quan sobrevolàvem Portugal em va dir impressionada: “Mai no he estat tan lluny de casa.”

La Carolina havia decidit deixar un futur que tenia obtusament traçat (hauria tingut fills molt jove, hagués hagut de renunciar a viatjar i hauria d’acceptar un nivell de vida que no la satisfeia) per un futur clar de possibilitats: viatjava a la ciutat austríaca de Graz per seguir estudiant i potser poder-s’hi quedar.

Amb tota naturalitat vaig anar descobrint els grans esforços que havia hagut de fer per poder ser ara a l’avió. Entre altres coses:

– s’havia hagut d’inscriure al grup d’halterofília per poder-se sufragar els estudis (al principi entrenava amb un pal d’escombra);

– havia hagut de viatjar sola al Perú per fer-se el visat (allotjant-se en un motel de no gaire renom);

– havia hagut d’aprendre un mínim d’alemany per superar un examen d’accés (i com que no tenia cèntims per anar a un curs l’havia hagut d’aprendre per YouTube i amb unes 400 fitxetes que s’havia fet i repassava persistentment cada dia a l’autobús);

– havia hagut de compaginar durant molt de temps els estudis amb una feina molt dura i que no li agradava gens;

– havia hagut d’aguantar i superar la pressió i persuasió familiar…

Sí, tot això i més a la jove edat dels vint anys. Sí, ja sé que sona inversemblant, però tot és cert.

I mentre m’explicava la seva història pausadament, en un moment concret i sense adonar-se’n, em va revelar d’on li havia vingut la força per fer tot això:

“Jo pensava: que difícil que serà aconseguir aquest canvi de vida. Però aleshores mirava a d’altra gent i pensava: ostres, si ells han pogut, perquè no hauria de poder jo?.

La Carolina no ho sap però justament aquest és un dels axiomes de la Programació neurolingüística: “Si un altre pot, tu també pots.”

L’únic que fa falta és trobar la manera de com fer-ho realitat. I els coachs sabem que això, simplement, es troba buscant-ho.

Si ho vols, t’ajudo a trobar-ho, perquè tuja ho portes a dintre.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de Lydia Valentín extreta d’aquí.