8 activitats per ser més feliç el 2019

Les persones som polièdriques. Prova d’això ho és, per exemple, que tenim la capacitat d’adoptar identitats diverses en situacions diverses. El Jordi a la feina és diferent del Jordi a casa. I tot i ser polièdrics, tenim tendència a fer activitats poc diverses. D’això en són exemple les rutines. Els 8 punts de sota estan pensats com a eina que pot ser útil per tothom, especialment per aquells als qui les activitats habituals no els acaben d’omplir.

Hi ha 8 menes bàsiques d’activitats que conformen el cercle de les necessitats vitals. Fer regularment activitats de totes i cadascuna d’elles ajuda a assolir una vida més feliç. Comprovat, com a coach! Explicades breument:

1. Activitat física

Mantenir el cos tonificat, en un estat sa és fonamental. Com deien els romans “mens sana in corpore sano”.  En programació neurolingüística diem que la ment i el cos són un mateix sistema.

******************************

 

2. Activitat intel·lectual

No fer ús de les capacitats intel·lectuals seria dur una vida plana. Ja es tracti de fer comptes, de llegir els diaris o d’aprendre una llengua nova. Quantes hores d’activitat intel·lectual a la setmana tens?

******************************

 

3. Activitat creativa

Totes les persones som capaces de crear i exercir les nostres habilitats creatives. I fer-ho és d’allò més satisfactori. Tant si escrius, com si pintes, com si domines l’art de combinar peces de roba, crea!

******************************

 

4. Activitat sexual

He sentit a dir més d’un cop que el sexe no és important si en tens, però que si no en tens, és fonamental. Aquesta és una de les necessitats més primàries de les persones, satisfés-la i seràs més feliç.

******************************

 

5. Activitat lúdica

Distreure’s i posar el cervell en estat de joc és realment regenerador. Et distreus prou al cap d’una setmana?

******************************

 

6. Activitat social

“L’humà és un animal gregari” és una frase que he sentit molts cops des de petit. Relacionar-nos amb d’altres persones afins és bo i agradable.

******************************

 

7. Activitat espiritual

Potser la més oblidada en els nostres temps. No em refereixo exclusivament a la pràctica religiosa, sinó a activitats que ens apropin a l’emoció de transcendència, la vinculació amb el tot, els altres, amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Meditació? Contemplació de la natura? Banys de bosc?

******************************

 

8. Activitat experimental

Com a estratègia transversal, aplicable a totes les anteriors activitats hi ha l’experimentació, la recerca, el descobriment, el fet de travessar límits i fronteres. Si l’experimentació ens ha acompanyat tota la infantesa i ens ha fet créixer i ser on som, perquè hem decidit d’abandonar-la? Sigues curiós, recupera-la i observa què passa.

******************************

No cal dir que

1. hi ha activitats humanes que responen a dues o més d’aquestes 8 categories. Això és bo, perquè s’estan satisfent alhora diverses necessitats. Per exemple, jugar a futbol amb amics pot satisfer l’activitat social, física, lúdica i fins i tot creativa.
2. No tothom té les mateixes necessitats quantitativament de cadascuna d’aquestes categories. Algú pot ser que d’alguna no en senti necessitat (avui dia això és freqüent amb l’espiritual).
3. La força d’aquesta eina és: fer una reflexió sobre les menes d’activitats que fas i veure si afegint-ne més d’una o traient-ne més d’una altra et pot ajudar a ser més feliç. Sovint cercar l’equilibri és útil.

Com fer ús d’aquesta eina?

Enumera les activitats que fas durant una setmana o un mes. Classifica-les en funció d’aquestes categories. Adona’t de quines en fas més, de quines menys i de quines potser cap. Reflexiona si potser podries introduir alguna activitat d’alguna mena de la qual n’estiguis fent poca. Aleshores:

1. Tria quina activitat concretament vols afegir d’aquesta mena. Per exemple: Activitat física – Anar al gimnàs.
2. Decideix quina activitat substituiràs per aquesta. (Tingues en compte que sigui d’alguna mena que ja satisfàs amb abundància). Per exemple: la faré 2 hores per setmana en lloc de mirar la tele (lúdica).
3. Introdueix-la durant un període de 21 dies de prova.
4. Observa els resultats i autoregula’t en funció de com et sentis.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Estàs en risc de tenir un fill “zombie”?

Desafortunadament, al llarg de la vida m’he trobat amb uns quants adolescents que personalment solc agrupar en una trista tipologia comportamental: els adolescents zombie.

I aquestes són les carcterístiques comunes que hi he trobat:

1. No tenen cap discapacitat intel·lectual
2. Es mostren constantment absents, com si no hi fossin (d’aquí el nom de zombies)
3. Parlen poc
4. Tenen una alta manca de confiança en ells mateixos
5. La seva xarxa d’amistats vertaderes és reduïda o fins i tot inexistent
6. Els costa o no saben fer activitats simples de la vida: per exemple fer-se un ou ferrat
7. La mare actua de manera sobreprotectora
8. El pare es mostra distant

Encara no he llegit mai enlloc d’aquestes característiques posades totes en comú per tal descriure una tipologia de comportament adolescent. Però ja n’he conegut uns quants.

Com pots veure parlo de comportament i no d’identit
at.  És a dir, NO són zombies de caràcter o per escència, simplement es s’estan relacionant ai
xí amb el món. Per això estic convençut que aquesta mena d’adolescentstenen un 100% de capacitats de sortir d’aquesta mena de desorientació constant.

Alguns dels canvis que recomanaria:

1. Canviar d’entorn o introduir entorns que els siguin més agradables o motivadors (els pares que descobreixin què els agrada realment)
2. Que practiquin alguna mena d’activitat física
3. Que la mare substitueixi la sobreprotecció per la confiança en les capacitats de l’infant
4. Que el pare es mostri proper i afectuós
5. Que se li otorguin responsabilitats (tal com sempre argumenten autors com Jesper Juul o Leja Mahnič)
6. Que se’l tracti com a un futur adult
7. Que tingui a prop un adult, model de referència

Tots aquests set punts, es poden fer tant quan l’adolescent ja es troba en una condició zombie. Òbviament, encara serà millor si es fa al llarg de la infantesa per evitar que un nen acabi com un adolescent que sembla un zombie.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

 

Com reconèixer el teu pitjor enemic i transformar-lo en el teu millor aliat

De vegades en som conscients i de vegades no, però sempre, sempre, tots tenim un pitjor enemic. Tu també. Com jo. Com tothom.

I de vegades també passa que no acabem de saber ben bé qui és. Uns dies pensem en un, uns dies en un altre… dubtem, no ens ho acabem de creure… per això és recomanable descobrir qui és i llavors, un cop l’hagis descobert, podràs fer que enlloc de jugar en contra teu, ho faci a favor.

Però, com desemmascarar-lo? Què és allò que fa, el teu pitjor enemic? Doncs aquí en tens alguns exemples. A veure si quan els hagis llegit ja ets capaç de posar-li cara:

1. Et fa tenir por al futur dibuixant escenaris negres.
2. Busca els teus punts febles.
3. Et fa dubtar de les teves capacitats.
4. Et crea inseguretat quan surts amb algun projecte nou.
5. Et frena i et desanima.
6. Sempre està treballant a l’ombra, encara que no ho sembli, i actua quan menys et convé.
7. I quan creus que has fet bé les coses et qüestiona i et vol fer dubtar.

Ja has detectat de qui es tracta o encara no ho saps del cert? Perquè a més a més, el pitjor de tot és que, tot i que sempre el tens a tocar, generalment no el sabem veure, aquest enemic.

Però de fet, per veure’l només et caldria posar-te davant del mirall.

Sí, perquè el teu pitjor enemic només pots ser tu mateix. Segur que en infinitat de vegades t’has fet i et fas allò que dèiem dels set punts. M’equivoco? Clar, s’ho fa tothom.

De fet, això fins i tot passa entre els mànagers d’empresa. Tan és així que ja l’any 1978 la professora de psicologia de la Universitat Estatal de Georgia (EUA) Pauline Clance i la psicòloga Suzanne Imes, en un estudi sobre mànagers establien el terme “fenomen de l’impostor” per descriure la por a ser descobert com a farsant (independentment de les altes capacitats i tots els èxits assolits).

Així doncs, acceptant que en un moment o altre tots tenim punts febles i dubtes sobre les nostres capacitats, la qüestió és saber evitar que aquests dubtes et creïn escenaris negres que et puguin acabar fent patir o paralitzant.

Però la pregunta és: com fer-ho?

Doncs una bona manera es tracta d’entendre aquestes pors i dubtes com una oportunitat, com un missatge, com una font molt valuosa d’informació sobre tu mateix, perquè et diuen:

1. en quins àmbits pots millorar,
2. quins coneixements seria bo que adquirissis.
3. què és important per tu.

No sé en qui pensava Camilo José Cela quan va dedicar la seva famosa novel·la, La família de pascual Duarte, “a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carrera profesional”, però de ben segur que d’ells en va treure profit en tots tres punts.

Per això, el proper cop que el teu enemic intern vulgui aparèixer, rep-lo com el teu millor amic o fins i tot un aliat! I és que en realitat, l’únic que està fent el teu subconscient és mostrar-te quin camí et resulta important i què pots fer per avançar-hi més i més.

I aleshores, sigues tu també (vull dir el tu conscient) el teu millor aliat i escolta’t la veu del teu subconscient: adquireix els coneixements i capacitats que t’està assenyalant!

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article: “Alerta roja: de la por a l’acció”

10 trucs per inventar-te el temps que no existia

“No tinc temps!”

Aquesta és la típica excusa a què tantíssima gent s’aferra per tal de no preparar-se aquell canvi de vida que sap que vol i que li cal. I ho solen dir en el sentit que no tenen temps de reflexionar, de formar-se o de fer-se un pla de vida millor que els permeti deixar enrera la insatisfacció de la vida actual.

“Doncs si no tens temps, te l’inventes!”

I aquesta és la meva resposta a aquesta excusa. Perquè tot aquell que, tot i estar insatisfet amb la seva vida actual, no es prepari per un canvi de futur és bo que es faci aquestes reflexions:

1. El canvi no es farà sol;
2. Per tant si tu no canvies res, hi ha una alta probabilitat que tot segueixi igual;
3. Si dius que ara no tens temps per fer el canvi, què et fa pensar que més endavant en tindràs?
4. Quant temps més estàs disposat a suportar aquesta vida d’insatisfacció fins que sàpigues trobar el temps que et cal?
5. T’imagines un mes més respirant la insatisfacció actual? Dos mesos més? Mig any? Un any? Deu anys?

Vist així, potser sí que val la pena trobar el temps per preparar-se una vida millor, oi?

Per això, si ets d’aquells que realment encara no ha sabut com fer-s’ho per trobar el temps per a preparar-se la vida que vol, aquí tens 10 idees perquè te l’inventis:

1. Mira menys la tele i llegeix sobre allò a què vols dedicar la teva vida;
2. Consumeix menys xarxes socials i busca vídeos a youtube i webinaris que et donin la formació necessària;
3. Si cal, dorm un quart d’hora menys al dia (només amb això al cap d’un mes hauràs guanyat 7,5 hores);
4. Comença per fer-te un horari detallat de totes les activitats diàries i arranca ni que sigui 5 minuts a cadascun dels teus dies per pensar com faràs realitat el teu futur desitjat.
5. Prioritza activitats, és a dir substitueix o redueix aquelles activitats que no contribueixen al teu futur desitjat per d’altres que sí que ho fan.
6. Envolta’t de gent que ja es dediqui a allò a què vols dedicar-te tu en a teva vida ideal i fes-hi la teva vida social;
7. Vés a la feina en transport públic i aprofita el viatge per idear el teu projecte;
8. Si fumes, deixa de fumar i inverteix cada temps d’un cigarro a idear i preparar el teu canvi de vida;
9. Si tens fills, agafa un/a cangur unes quantes hores a la setmana i empra-les per preparar el teu futur canvi de vida;
10. Busca’t un espònsor de temps, és a dir algú disposat a ajudar-te en el teu pla que faci activitats de la vida diària enlloc teu;

I si cap dels punts anteriors no et serveix o no et suggereix cap manera de trobar el temps que cal per dur a terme un canvi de vida, doncs vols dir que realment vols un futur diferent?

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article relacionat: “Aquest hàbit no em convé…”

La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.

Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.

El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.

Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.

El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs). 

En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.

Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:

1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.

Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”

2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.

Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”

En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també els articles:

Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden

I si en diem el bo?

 

Tu també has patit la “depre post-vacances”?

Et sona aquesta història?

“Cada any em passa igual. Arriba l’agost i súper bé. Però el setembre també arriba. I lo fotut és que arriba volant. Aleshores ja l’última setmana d’agost només de pensar en que he de tornar a la feina em comença a agafar aquella mena de “depre” de color enfosquit i d’olor de pluja que em fa venir ganes de deixar-ho tot. Després supero el setembre amb penes i treballs, però l’octubre no sembla portar-me l’alegria.”

Sí, aquesta és la història de tanta i tanta gent. D’aquestes sensacions que van del setembre a l’octubre jo en dic la “depre post-vacances”, que de fet és augment agut d’emocions causades perquè no t’agrada la vida que estàs portant.

Però la bona notícia és que això és superable. I de per vida. Aquesta és una de les maneres de fer-ho:

1. Identifica què és exactament allò que no t’agrada de la vida que portes.

2. Identifica què seria el contrari d’això que no t’agrada i substitueix-ho per allò que t’agradaria (em refereixo a activitats que et permetrien viure les emocions i valors que desitgis, busca la teva passió). Com que sé que allò que t’apassiona no sempre és possible fer-ho immediatament per raons d’equilibri familiar o personal, llegeix els punts següents.

3. Un cop hagis identificat què no t’agrada i què t’agradaria, fes-te un pla real a mig termini per aconseguir allò que t’agradaria viure en el teu dia a dia. Aleshores comença a fer realitat aquest pla. Si et cal formar-te, forma’t; si et cal deixar algun hàbit, deixa’l; busca’t algun model que t’inspiri, etc…

4. Tan bon punt comencis a dur a terme aquest pla de canvi de vida la “depre” ja haurà perdut força.

5. Paral·lelament, pots fer-li perdre encara més força amb aquest útil truc mental: modifca detalls de la pel·lícula mental que et provoca la “depre”. Realment hi ha molts detalls per canviar que t’ajudaran a viure millor. Dos exemples: Tanca els ulls i mentalment imagina’t la peli de la depre, tot seguit passa-la a blanc i negre i posa-li una música graciosa (la del Benny Hill, per exemple). Veuràs com començar a canviar l’emoció i la teva situació et serà més digestible i lluminosa.

6. A més a més, hi ha una activitat que sempre ajuda a sentir-se millor: comença a fer esport o a fer passejades. Són el millor prozac!!!

7. Finalment, quan acabis el teu pla de canvi, comença a fer realitat allò que volies.

En resum, ho sàpigues o no, la depre post-vacances és la teva aliada perquè és la veu del teu subconscient, que t’està fent veure que vols un canvi. I el truc és fer-se i dur a terme un pla de canvi.

Així doncs, si aquest semtembre tu també has estat passant la depre post-vacances, comença a fer el teu canvi ara i a construir-te la vida que realment vulguis.

Com potser ja saps, sóc especialista en canvis, n’he fet molts a la meva vida (de fet, justament n’acabo de fer un de gros). Per això, com a coach puc i m’agradarà ajudar-te professionalment a fer realitat el teu canvi.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

No llegeixis aquest article!

No llegeixis aquest article, si és que estàs de vacances.

No llegeixis aquest article ni et concentris a entendre’l. Al revés: centra’t en allò que t’envolta ara i aquí, siguis on siguis i gaudeix-ne.

No llegeixis aquest article. Ni cap altre article d’internet.

No llegeixis aquest article. Ni miris cap vídeo de YouTube.

No llegeixis aquest article. Aprofita ara per desenganxar-te del Facebook, el Twitter i l’Instagram i regala’t unes millors vacances.

No llegeixis aquest article. Apaga l’ordinador, el mòbil o la tablet. Fes-ho ara i no els tornis a encendre fins al setembre.

No llegeixis aquest article. Alça els ulls de la pantalla, sent el caliu de l’estiu i xerra amb qui tinguis més a la vora o canta o balla o neda o … ara que pots.

No llegeixis aquest article. I si tens fills, juga-hi que durant el curs no ho podràs fer com ara.

No llegeixis aquest article. Perquè la vida real no espera.

No llegeixis aquest article, que les vacances s’acaben i internet segueix.

Com hauràs vist, la idea era que no llegeixis aquest article però si malgrat tot ho has fet, comparteix-lo abans de tancar definitivament l’ordinador i m’ajudaràs a aconseguir que qui el llegeixi aquestes vacances desconnecti de debò.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Alerta roja: de la por a l’acció!

T’ha passat mai que la por a una possible situació et paralitzés? Has tingut mai aquella sensació més o menys angoixant de “Déu meu, i si…?”? T’agradaria disposar d’una simple estratègia per vèncer-la?

Començaré dient, que la por la coneixem tots. I tot i que sovint no ho veiem així, la por és una cosa bona. De fet, és una estratègia de supervivència fantàstica i efectiva que ha desenvolupat la vida.

Així, gràcies a la por no saltem al buit, ni mengem res que sospitem que sigui tòxic, ni entrem en aquell típic carreró fosc i desolat.

Perquè la missió de la por és posar-nos en estat d’alerta alhora que ens desperta tots els sentits davant de situacions presents o imminents que el nostre instint considera perilloses o importants.

No obstant això, a les persones ens sol succeir una cosa curiosa. De vegades tenim por de coses que no estan succeint. De vegades tenim por de coses que no estan passant (i el més curiós és que potser no passaran). Això ens passa gràcies a la immensa capacitat d’imaginació i previsió de què disposem les persones. I de fet, que ens passi això és útil quan fem servir la por com a detonant que ens posa mans a l’obra amb diligència i empenta a fer el necessari per evitar que s’esdevingui allò que ens ha despertat la por en qüestió.

El repte ve quan ens paralitzem davant la llumeta d’alerta que és la por, és a dir quan en lloc de posar la nostra atenció i accions al servei de millorar i canviar la situació, el que fem és posar tota la nostra atenció i acció a la por.

Ho il·lustraré amb una escena a l’estil cinema. Imagina’t que estàs veient una pel·lícula i de sobte passa això:

(En un submarí científic a la costa del Carib).

– Mariner (en veu alta): Capità, dono l’alarma! El radar està donant el senyal d’un possible obstacle a 50 milles del nostre submarí. Si no fem res, possiblement hi toparem en aproximadament 5 minuts.

– Capità (en estat de pànic): Déu meu! Quina desgràcia! I si hi acabem topant? Ara què? Fem això: que tota la flota abandoni els seus llocs immediatament, fins i tot el timoner! I que es personin tots aquí. Mirarem el radar i discutirem sobre tots els perills que correm si topem contra l’obstacle. Debatrem també sobre totes les possibles coses que pot ser que sigui l’obstacle en qüestió i sobre totes les terribles conseqüències que poden donar-se en cas de col·lisió. Dedicarem aquests pròxims 5 minuts a patir imaginant-nos tots els detalls de totes les possibles morts que ens esperen en cas que no evitem l’obstacle. A veure si finalment tenim sort i ens salvem…

– Timoner: Capità, no seria millor que…?

– Capità (encara en estat de pànic): Timoner, no es confiï i vingui a observar el radar com la resta!

Però això a les pel·lícules no sol passar, oi? (Per bé que potser podria passar en alguna dels Germans Marx).

Perquè, tu quin creus que sigui el nus de la complicació en aquesta escena, el senyal que envia el radar o les accions que vol prendre el capità?

I és que la por no és més que el senyal que ens envia el nostre radar de navegació segura per la vida. Per això, cap capità del món mai no voldria navegar sense radar. I és que, tu ho voldries?

Per això, quan t’aparegui una por a alguna situació futura, abans de res agraeix-li al teu cos que t’estigui posant en estat d’alerta, que t’hagi despertat els cinc sentits, perquè així, amb tots ells en marxa, ja pots donar el millor de tu i començar a fer totes les accions oportunes per passar de llarg de l’obstacle en qüestió.

Així que, la primera estratègia davant de qualsevol por és simplement traspassar la teva atenció del radar cap a l’activitat: posa’t en acció i si una acció no funcionés i el radar sonés més fort, passa a una altra acció. D’aquesta manera, t’adonaràs que en NO estar posant la teva atenció a la por sinó a l’acció, és a dir a alguna cosa útil, el senyal del radar comença a perdre intensitat, gràcies al fet que ja t’estàs preparant i això generalment és el millor que pots fer.

Dit d’una altra manera, com que ets capità de la teva pròpia vida i director del teu propi cinema, fes que la teva pel·lícula davant la por sigui així:

– Capità (serenament amb diligència): Comprès, mariner. Crida a l’acció: tothom al seu lloc! Timoner, giri immediatament 15 graus a estribord i pujant a profunditat de 200 metres; canoners preparin-se per un possible llançament de torpedes trenca-obstacles; Tots en estat d’alerta nivell 1 i seguint protocols per cas d’una eventual col·lisió. Mantinguin la calma, tot està sota control, perquè ja ens estem allunyant de l’obstacle. En passarem de llarg amb l’elegància d’un dofí. Tripulació, gràcies pel seu treball.

En un proper article parlaré de què passa i què fer quan naveguem per la vida amb un radar de la por massa sensible, que s’activa massa sovint a causa de l’historial d’antics accidents o ensurts. Reprogramar-lo és fàcil.

De fet, si hi ha alguna por de la qual et vulguis alliberar, pots  comentar-m’ho al mail jordi.magrinya@gmail.com, perquè hi ha maneres d’ajudar-te. I sí, responc a tothom.

Per últim, si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comentis i el comparteixis a les tevés xarxes socials. I si “et fa por” 😉 perdre’t els articles nous, ara també et pots subscriure a aquest bloc més amunt a la dreta. Això també m’encantarà.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Posar a dormir un nadó o ajudar-lo a adormir-se?

Dedicatòria: abans de res vull dedicar aquest article a la Mireia i al Víctor, que fa pocs dies que han tingut la Berta. Per molts anys! Escric aquest article pensant en vosaltres.

Darrerament he llegit algunes polèmiques sobre el tema de com aconseguir que un nadó dormi. Aquest article, titulat Víctimas del Método Estivill i les respostes dels seus lectors en són una bona mostra. La polèmica arrela bàsicament en si cal deixar que el nadó plori o no; si això és correcte o si no és bo.

Segons el que se’n diu, el famós mètode Estivill propugnava això de deixar-lo plorar. I ara alguns pares i alguns psicòlegs (vegeu-ho a l’article citat) adverteixen de les possibles males conseqüències de fer-ho. De fet, en aquest altre article s’hi diu que anys després el mateix Estivill va comentar, que de fet el seu mètode era per a nens a partir de tres anys. I posteriorment, m’han comentat que això no és així, que en realitat, no ho va rectificar.

Jo, en aquestes línies, no vull entrar en la polèmica, l’únic que vull és compartir una bona pràctica per ajudar nadons a adormir-se, basada en la meva pròpia experiència i en la Programació Neurolingüística. Perquè com veureu, la meva manera d’entendre aquest acte no és la de posar el meu fill a dormir, sinó la d’ajudar-lo a adormir-se (cosa que és ben diferent).

I estic convençut que a més d’un us servirà.

Ja abans que nasqués el meu fill vaig trobar aquest vídeo viral. Si encara no l’heu vist, mira-vos-el.

Em va semblar curiós, tot i que em vaig qüestionar si això de fer-lo “caure” cap avall tenint-lo agafat d’aquesta manera per sota les aixelles no podia ser perjudicial.

Al cap dels mesos, quan va néixer el meu fill, justament la tasca d’ajudar-lo a adormir-se i cuidar-lo de nit la vaig assumir preferentment jo. Així, vaig recordar el mètode del vídeo, però no el volia aplicar del tot per aquella cosa de com el sostenia. Em feia por de fer-li mal, o fins i tot temia que no causar-li cap problema cerebral… – Els pares, estem pendents de tot, oi? – En definitiva, creia que havia de trobar una manera pròpia per ajudar el meu fill a que s’adormís.

Aleshores vaig començar a desenvolupar un sistema propi basat en la pràctica de l’emmirallament (Mirroring), que concec com a coach amb PNL. Entraré amb més detall en un altre article a explicar què és això de l’emmirallament, perquè funciona, quines moltes aplicacions té, etc. Ara, resumint-ho d’una manera molt simplista, per tal de no allargar-me, us diré que el meu sistema es basa fonamentalment en la coordinació de la meva respiració amb la del meu fill.

I així és com ho faig exactament:

1. El tinc en braços (al principi ho feia dret, aquests últims mesos va millor que jo estigui assegut, mig inclinat cap enrere).

2. Ell repenja el seu caparró al meu pit, espatlla o panxa (últimament es belluga força fins trobar la posició que més li agrada).

3. Des del moment en què l’agafo en braços per anar a dormir, jo ja respiro al seu ritme (inspirant i expirant coordinadament, encara que de vegades sigui molt de pressa i superficialment).

4. Si li canto (els primers mesos li era imprescindible que ho fes, ara jo no ho troba a faltar, a menys que estigui especialment inquiet), ho faig exactament al ritme del seu respirar. Ell marca el compàs.

5. Si ell fa aquells típics bramets que fan els nadons dels quals se sol dir que ho fan per espantar la son (i que els fan també al ritme del seu propi respirar, és a dir quan expiren), doncs jo també faig bramets al seu ritme. Això sí amb un volum de veu sempre una miqueta més elevat que ell, per després anar-lo rebaixant juntament amb ell fins al silenci de tots dos.

6. Si inquiet belluga les cames o les mans, sóc jo mateix qui l’ajuda amb les meves mans a bellugar-les al mateix ritme que ho fa ell. Aleshores ell va deixant de bellugar-les i jo també vaig deixant de fer-ho.

7. De vegades, semblantment al video faig aquell lleuger moviment cap avall de la “caiguda”. Ara bé, com us deia, la posició que tenim és diferent que la del vídeo, perquè l’agafo amb un braç per sota el culet i l’altre al llarg de la columna amb el palmell de la mà acaronant-li el clatell. A més a més, la caigudeta sempre està coordinada amb la seva respiració (al moment d’expirar) i si a més a més la faig quan li canto, també la faig coincidir amb un accent de la cançó. Entre els 2 i els 9 mesos això li encantava.

8. Tot plegat, aquest emmirallament, el fa sentir comprès emocionalment i provoca que el nostre llaç s’enforteixi. I això, el fa sentir tranquil i el va relaxant perquè se sent acompanyat, estimat i segur. I així, el ritme de la seva respiració també es va alentint.

9. Aleshores, quan el seu respirar es va relaxant i fent més profund, sóc jo mateix qui faig alguna inspiració encara més profunda i més llarga que les seves, fent-li entendre així que ell també pot fer inhalacions encara més profundes, semblants a les que es fan quan un ja dorm.

10. Així, al final, tranquil, relaxat i sentint-se acompanyat s’acaba adormint.

11. I si quan el poso al bressol es desperta o mig-desperta (de vegades passa), l’ajudo a estirar-se de nou i li poso el palmell de la mà a la panxa. Aleshores emmirallo el seu ritme de respiració amb aquesta mà (apretant-li suament i tendra la panxa amb les puntes dels dits). I així es relaxa ràpidament i segueix dormint.

Com veieu, el truc és fàcil: tot gira al voltant d’emmirallar-li (imitar-li) la respiració (tant amb la vostra respiració com amb qualsevol altra cosa que feu) i anar-la fent cada cop més relaxada.

Tot plegat acostuma a durar entre 10 minuts i mitja hora. Tot i que en alguna comptada ocasió m’ha calgut una hora i en alguna altra només 5 minuts.

Si a mitja nit es desperta i no s’adorm després d’haver-li donat el biberó, doncs l’agafo i de nou i li emmirallo la respiració. I així s’adorm tranquil. Em funciona.

Què cal tenir en compte?

1. Si jo estic inquiet o nerviós, ell ho nota i no hi haurà manera d’ajudar-lo a adormir-se fins que jo mateix no em relaxi.
2. Si fa calor com aquests dies, serà molt més difícil que s’adormi, per tant eviteu transmetre-li excessiva calor amb el vostre cos (deixeu el menjar, l’esport, etc. per altres moments diferents dels d’abans d’anar al bressol).
3. No cal dir que l’idoni és que l’espai on dormirà sigui fosc.

Aquest sistema meu basat en l’emmirallament de la respiració em serveix  per a diverses ocasions:

1. Per anar a dormir al vespre
2. Per anar a dormir durant el dia
3. Per calmar-li el plor
4. Per relaxar-lo quan estigui inquiet

A més, aquest sistema us permet anar-lo adaptant a les noves necessitats i preferències que us puguin anar sorgint al vostre fill i a vosaltres a mesura que vagi creixent. Per exemple, ja he comentat abans, que al principi al meu fill i a mi ens anava bé que anés a dormir estant jo dempeus i ell a coll. Ara que té 10 mesos ell s’estima més estar més inclinat (com boca terrosa damunt del meu tors) i a mi també m’és més fàcil de tenir-lo així, perquè ja pesa més. El que sí que es manté és l’emmirallament de la respiració.

Vosaltres mateixos ja anireu veient com evoluciona tot plegat, perquè el vincle i la relació que cadascú de vosaltres teniu amb el vostre fill és únic i som només nosaltres mateixos, qui com a pares, anem realment redescobrint el nostre fill dia rere dia.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

• I això?
• I com és que vols això?
• I això per a què exactament?
• I com és que t’és important això?
• I amb quina finalitat, concretament?
• Què és el que voldries, de fet?
• Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.