Estàs en risc de tenir un fill “zombie”?

Desafortunadament, al llarg de la vida m’he trobat amb uns quants adolescents que personalment solc agrupar en una trista tipologia comportamental: els adolescents zombie.

I aquestes són les carcterístiques comunes que hi he trobat:

1. No tenen cap discapacitat intel·lectual
2. Es mostren constantment absents, com si no hi fossin (d’aquí el nom de zombies)
3. Parlen poc
4. Tenen una alta manca de confiança en ells mateixos
5. La seva xarxa d’amistats vertaderes és reduïda o fins i tot inexistent
6. Els costa o no saben fer activitats simples de la vida: per exemple fer-se un ou ferrat
7. La mare actua de manera sobreprotectora
8. El pare es mostra distant

Encara no he llegit mai enlloc d’aquestes característiques posades totes en comú per tal descriure una tipologia de comportament adolescent. Però ja n’he conegut uns quants.

Com pots veure parlo de comportament i no d’identit
at.  És a dir, NO són zombies de caràcter o per escència, simplement es s’estan relacionant ai
xí amb el món. Per això estic convençut que aquesta mena d’adolescentstenen un 100% de capacitats de sortir d’aquesta mena de desorientació constant.

Alguns dels canvis que recomanaria:

1. Canviar d’entorn o introduir entorns que els siguin més agradables o motivadors (els pares que descobreixin què els agrada realment)
2. Que practiquin alguna mena d’activitat física
3. Que la mare substitueixi la sobreprotecció per la confiança en les capacitats de l’infant
4. Que el pare es mostri proper i afectuós
5. Que se li otorguin responsabilitats (tal com sempre argumenten autors com Jesper Juul o Leja Mahnič)
6. Que se’l tracti com a un futur adult
7. Que tingui a prop un adult, model de referència

Tots aquests set punts, es poden fer tant quan l’adolescent ja es troba en una condició zombie. Òbviament, encara serà millor si es fa al llarg de la infantesa per evitar que un nen acabi com un adolescent que sembla un zombie.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

 

Que aquesta paraula tan habitual et deixi de comportar problemes!

Avui vull parlar de les particularitats de la paraula “però”, dels problemes que et pot estar causant sense que potser ni te n’hagis adonat i de com la pots emprar al teu favor.

Començaré amb una historieta.

El Pere i la Judit s’agraden. I avui el Pere, tot content, li ha dit a la Judit “M’agrades. Però portes un vestit una mica estrany, no?”. A causa del “però” el cap (i el cor) de la Judit reaccionen com si no haguessin sentit el “M’agrades” i han donat tota la importància només a això del “vestit estrany”. I malgrat que el pobre Pere no volia transmetre això, aquest és el missatge que ha fet arribar, potser fins i tot aconseguint que se’ls hagi arruinat una futura fantàstica vida de parella.

Els lingüstes definim la paraula “però” com a conjunció. És a dir, que uneix dues frases. El que passa és que les contraposa, perquè es tracta d’una conjunció adversativa.

Això vol dir que a la pràctica el que passa amb la paraula “però” és que a les orelles del contertuli té l’efecte de goma d’esborrar. És a dir que és com si esborrés la frase anterior.

D’aquesta manera t’imagines com se’t complicaria la cosa si et trobessis en un judici i se t’acudís dir: “Sóc innocent, però…”?

Ara potser et preguntis si t’estic recomanant de desterrar el “però” del teu vocabulari. Doncs, en realitat el que et dic és que saber que aquesta paraula funciona com a goma d’esborrar et serà útil perquè et permetrà fer arribar millor els teus missatges.

I és que hi ha un recurs millor per tal de fer arribar les dues frases que uneix un típic “però”. En el cas del Pere, la Judit s’hagués quedat amb tota la informació si ell hagués dit: “Tot i que tens un vestit estrany, m’agrades.” En aquest cas, la Judit se n’hagués anat contenta (perquè sabria que agrada al Pere) i, certament, potser una mica desconcertada per això del vestit (de fet, potser se’l canviaria), però amb la formulació d’abans se n’anava desencantada (a diferència del que volia el Pere).

Expressions com “Tot i que”, “Malagrat que”, “Per bé que”... etc. solen ser un bon recurs.

A més a més, val a dir que de vegades esborrar el que s’ha dit en la frase anterior és justament el que volem.

Per exemple quan animem algú en una situació així “Sí, és cert que anem perdent 1 a 0, però, nois, jo confio en vosaltres, perquè sé que sou capaços de remuntar: us he vist remuntar resultats adversos grans i sé que aquest partit també el guanyem.” Aquí, la falta d’autoconfiança es transforma en força justament passat el “però”.

Òbviament les frases que el segueixen un “però” són crucials, perquè són les que queden remarcades. I és que aquesta paraula té aquesta virtut: bo i esborrant la frase anterior, remarca les posteriors.

Ara que ja saps com funciona el “però” podràs transmetre els teus missatges de manera més adequada per aconseguir l’objectiu comunicatiu que tinguis. Saber aquest truc et serà útil tant a la feina per comunicar amb caps i companys en situacions més o menys tenses com a la vida personal i de parella, potser fins i tot podràs salvar la feina o una relació. En qualsevol cas, sempre podràs estalviar-te pífies com la del Pere.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article relacionat: Sigues un Salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.

Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.

El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.

Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.

El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs). 

En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.

Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:

1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.

Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”

2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.

Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”

En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també els articles:

Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden

I si en diem el bo?

 

Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

• I això?
• I com és que vols això?
• I això per a què exactament?
• I com és que t’és important això?
• I amb quina finalitat, concretament?
• Què és el que voldries, de fet?
• Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Ni mar ni muntanya!

Les vacances ja són gairebé aquí. I hi ha qui encara no ha decidit ben bé on anirà, ja sigui per la qüestió dels cèntims o per diferència de criteri o pel que sigui.

En qualsevol cas, les discussions de les vacances em serviran per il·lustrar de quina manera sovint s’esdevenen les discussions de parella (i amb d’altra gent) i, sobretot, com evitar-les.

El cas és que és habitual que les persones ens discutim per un tema sense estar parlant realment del mateix.

Què vull dir amb això? Doncs que ens discutim i creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen de la divergència d’opinions.

Això condueix a la frustració, tant de l’un com de l’altre. I aleshores pot passar una cosa encara pitjor, que la cosa s’emboliqui i desvirtuï tant que no només es discuteixi per coses que no tenen res a veure amb el tema principal, sinó que el debat acabi amb ofenses.

En posaré un exemple (potser exagerat, o potser no) sobre les vacances:

La Judit i el Javier encara no han decidit si anar de vacances al Pirineu o bé al Delta de l’Ebre. I la discussió va més o menys així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta, a la platja.

Javier: Què vols dir que les vam fer a la muntanya? Si només hi vam estar 9 dies. La resta vam estar aquí al Poble Nou i vas estar anant a la platja cada dia.

Judit: Cada dia? Què dius! Però si només hi vaig anar unes cinc vegades! I a més, això no compta perquè ens vam quedar a Barcelona. De vacances, vacances, vam anar només al Pirineu! Ja em diràs, que quan ho vaig dir a l’oficina… bé, de fet és que ni ho vaig dir, perquè em feia vergonya… No vull ni imaginar-me la cara de la Mari si li hagués dit que vam anar al Pirineu de vacances…

Javier: Vergonya, dius? Doncs, saps què Judit?, a mi el que em faria vergonya és anar a la platja amb aquell banyador tan ridícul que et poses! I a més, jo vull anar a la muntanya i punt!

Com veus, arribats a aquest punt de la discussió ja s’ha passat del tema vacances a veure qui la diu més grossa.

Resultat:
1) la Judit i el Javier encara no s’han decidit on anar de vacances, 2) estan tots dos ofesos i 3) se senten incompresos i per tant frustrats.

En realitat el que els ha passat no és altra cosa que les paraules dites (i el to) els han anat transformant la conversa en una baralla, cosa que és normal que pugui passar perquè tota paraula té una força pròpia (potenciada pel to i el context). Observa aquestes expressions:

• Vas estar anant cada dia…;
• Això no compta; em feia vergonya;
• El que em faria vergonya; banaydor tan ridícul…
• jo vull anar a la muntanya i punt!

En la seva discussió, per exemple, les paraules “vergonya i ridícul,” possiblement són les que tenen més força ofensiva, tot i que no no són les úniques.

I així, les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.

I què podem fer per evitar que això passi?

Doncs el truc és ser un salmó.

Però què vol dir ser un salmó ho explico en l’article Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]. Aquí, per començar m’interessava mostrar com sorgeixen aquestes baralles i dir que són evitables. És més, un cop se sap el truc del salmó, són fàcils de prevenir i de resoldre i, com veuràs, és un truc que no té res de màgic ni dificultós. Al contrari, és tan útil com fàcil d’aprendre i de posar en pràctica.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Prohibit dir “Anima’t!” (o com animar un amic)

T’has trobat mai en la situació que algú proper a tu t’expliqués que se sent trist per un motiu o altre?

Sovint amb la intenció d’ajudar un li diu alguna cosa així “Anima’t!“. Però això no l’ajuda.

Per això, potser et semblarà útil saber que hi ha un sistema per ajudar a millorar l’estat d’ànim d’algú de forma ràpida. I per bé que segurament no és l’ajut definitiu (especialment en casos de sentiments molt greus), de segur que amb aquest sistema podràs contribuir a millorar l’estat d’ànim de la persona.

El cas és que la distància entre certs sentiments (per exemple el de tristesa i el d’alegria o el de decepció i el d’esperança…) és llarga. I fer passar d’un sentiment a un altre amb un simple “Anima’t!” o una frase de l’estil, es fa impossible. És per això que deia al títol en to provocativament irònic »Prohibit dir anima’t!«

Ara bé, sí que es pot portar a una persona del primer al segon sentiment fent-la passar per altres sentiments entre els quals la distància és més curta. És a dir, creant una cadena de sensacions que porti de la tristesa a l’alegria o de sentiments negatius a positius.

Potser ara t’estàs preguntant: com ho fem això?

Doncs, això ho fem amb les nostres paraules i el to que correspon a cadascuna de les sensacions que tracen el camí entre el sentiment de partida i el sentiment objectiu.

Per exemple, en el cas de la tristesa a l’alegria, aquesta cadena de sensacions podria ser així:

1. tristesa 👉 2. enuig 👉 3. decepció 👉 4. malenconia 👉 5. esperança 👉 6. il·lusió 👉 7. alegria.

Perquè passar de la tristesa a l’enuig és fàcil, i d’aquest a la decepció també, i seguir la cadena fins a l’alegria és relativament senzill, és molt més factible que passar de la tristesa a l’alegria en 2 minuts.

Posem-ho en un exemple breu per il·lustrar el concepte.

Diguem que el nostre amic Pere està trist perquè no sap què fer en aquesta vida, no troba el seu lloc. Podríem transportar-lo de la tristesa a l’alegria amb aquestes paraules.

1. (Tristesa) Pere, entenc que estiguis trist davant aquesta sensació d’estar perdut.
2. (Enuig) És que realment no és just i és per enfadar-se que les circumstàncies siguin com són: uns pocs vivint bé i tota la resta, desorientats i tractant de sobreviure com podem.
3. (Decepció) En realitat és decebedor veure com està evolucionant la nostra societat: la gent està perduda (fins i tot els que progressen), el món cada dia més contaminat, es trivialitzen els valors humans que sempre ens han fet progressar com a societat.
4. (Malenconia) Recordo quan jo era petit que érem més feliços, no necessitàvem res per somriure. Quina nostàlgia, em poso malenconiós! Corríem tot el dia per aquí i per allà amb els ulls brillants i cridant sense parar, te’n recordes, Pere? En teníem prou amb la companyia dels uns i els altres.
5. (Esperança) Per això, quan penso que passi el que passi hi ha coses que sempre formaran part de nosaltres, com aquests records, aquesta amistat, la nostra humanitat cap als altres, llavors, tio, se m’omple el pit d’esperança.
6. (Il·lusió) Perquè quan penso en això em torna la il·lusió, i és que sé que amb persones com tu i com jo podem aconseguir el que vulguem per i en aquest món. Només hem d’obrir la porta als nostres somnis i deixar-los que emergeixin dolçament.
7. (Alegria) I ara és quan l’estat d’ànim se m’alegra, en descobrir que en realitat un té un tresor, perquè per començar tens salut (a diferència de molta pobra gent) i per això tu pots fer coses. I a més a més, tens somnis. I és llavors que et dius a tu mateix. “Sí, potser encara no he aconseguit els meus objectius finals. Però dic »encara!«, perquè saps que aquests t’estan esperant i sobretot saps que, de fet, estàs en bona posició per assolir-los. I això et fa content perquè avui ja pots fer el següent pas! I això és bo.«

Com veus, aquest és només un simple exemple de cadena verbal per portar a una persona d’un sentiment a un altre oposat.

Què és important de destacar en una cadena com aquesta?

1. L’empatia inicial. Sense empatia amb el teu amic al principi, res d’això pot funcionar. Sent el que sent ell. Escolta-te’l, mira-te’l i viu-ho. Només aleshores el podràs ajudar.
2. El to de cadascuna de les passes. El to, de cada passa ha d’acompanyar de manera sincera cadascuna de les teves paraules. Si parles d’esperança, serveix-te d’un to esperançat.
3. Escoltar-lo, escoltar-lo i escoltar-lo. Sinó, no hi ha res a fer, perquè perdreu el vincle de l’empatia. I si comenta res entre una passa i l’altra (que és fàcil que ho faci), viu el sentiment que t’està mostrant i segueix la cadena des d’aquell sentiment.
4. La franquesa. Si no ets sincer en allò que dius, millor que no ho diguis. Entre altres coses perquè se’t notaria i podria ser pitjor el remei que la malaltia. Sigues sempre sincer.

En resum, una mica de pràctica et donarà espontaneïtat i et farà un mestre d’aquest sistema. I pots estar segur que la gent voldrà compartir temps amb tu, perquè els donaràs força.

A més a més, aquesta estratègia és ideal per centenars d’ocasions. Quan algú està enfadat, quan un nen té una rabieta, quan algú se sent ofuscat… simplement, comença recollint i expressant l’emoció que la persona té i d’allà porta-la per la cadena d’emocions següents, fins a donar-li la volta. Prova-ho i veuràs la diferència.

[El següent text l’he afegit el novembre de 2020 arran de la Pandèmia de la COVID-19]:

Des del primer dia que vaig publicar aquest article ara fa uns anys, cada dia hi ha persones que el consulten. Enguany ja n’hi ha hagut el doble que l’any passat. Hi ha un elevat agument de les visites durant els mesos durs de la pandèmia. Per això vull afegir aquest paràgraf amb la intenció que pugui servir a tothom que pugui arribar-hi.

En aquests darrers mesos ens hem trobat en circumstàncies duríssimes de portar. Estem havent de fer front a emocions francament difícils de gestionar. És possible, que tant tu com persones del teu entorn estiguin experimentant por, ansietat, ràbia, etc. Si et vols ajudar o si els vols ajudar a algú del teu entorn, identifica el sentiment inicial i fes un discurs en cadena que acabi en l’emoció d’esperança o en l’emoció de confiança. Pots servir-te’n ja sigui per la persona en qüestió o ja sigui un discurs per tu. Començar per gestionar el discurs és una bona manera de les diverses que hi ha per gestionar les emocions de manera que retrobem la força i el confort.

---

Envia’m un whatsapp ara si ho necessites! Descobreix com el coaching d’alt rendiment et pot servir per tu, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Marina del Castell

[Llegeix més articles sobre comunicació]

I si en diem el bo?

Quan parlem d’una persona, dels seus trets, actes, característiques, etc. podem estar-la definint. Si en parlem bé li donem empenta, però si n’expliquem coses desagradables, doncs la podem estar marcant.

A més a més, si parlem d’una persona amb una tercera persona quan la primera és al davant, la força de les nostres paraules és realment gran. I si la persona de la qual parlem és un nen, ja no cal dir-ho. El vídeo de sota ho il·lustra prou bé.

T’has preguntat mai què passaria si triéssim de destacar-ne només allò que ens agrada?

——————————-

Si t’interessa el tema nens, llegeix també: La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Escriu-me a jordi.magrinya@gmail.com o pel whatsapp al número: 617 350 603