Tenen una part bona les rebequeries d’un nen?

Avui no m’ha sigut fàcil.

Aquest setembre el meu fill ha començat a anar a l’escola per primer cop. I us puc dir que els matins no ens estan sent fàcils. El cas és que, tal com els passa a molts nens i com ja ens havien avisat a les reunions de pares, el meu fill ha estat vivint malament el moment d’entrar-hi al matí.

Però aquests últims dies i especialment avui crec que hi ha hagut un canvi. Com sempre l’he acompanyat de la mà fins a la porta i quan l’encarregat del matí l’ha oberta, el meu fill li ha donat la mà i se l’ha mirat d’una manera molt més tranquil·la, serena i ha anat cap a classe. Sí, avui ha sigut diferent i jo també ho he viscut diferent.

Primer de tot m’he emocionat i la meva veu interior m’ha dit: “Que bé! Ja s’està fent gran”. Ara bé, quan he arribat a la cantonada, la veu interior ha deixat anar-me una fuetada que de poc que no em llença a terra. M’ha dit: “Ja l’hem domesticat!”

T’imagines com m’he sentit quan al meu cap hi ha arribat aquesta frase???? Domesticat!!!!

I tot seguit he trobat a faltar aquells plors, aquell llençar-se a terra, aquell colpejar amb la mà a tort i a dret, que tants matins em feia emprendre el camí cap a la feina mig amoïnat. Perquè, què se n’havia fet d’aquell caràcter de resistència, d’aquella voluntat de saber què es vol i què no es vol, d’aquella mostra de força?

Sí, per uns segons avui no m’ha sigut fàcil, però tot seguit ho he vist més clar. Així:

El fet que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho ja l’he pogut constatar molts matins, perquè aquestes “rebequeries”, de fet, demostren justament això, que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho. I, qui no vol  que el seu fill sàpiga lluitar per allò que vol a la vida?

El fet que aquest matí el meu fill entrés a l’escola tranquil com no ho havia fet mai abans, no volia dir que l’havíem “domat” (perquè de “rebequeries” ja n’ha tornat a fer aquesta mateixa tarda), sinó que el seu comportament d’aquest matí demostra que el meu fill està desenvolupant la capacitat d’adaptar-se i per tant de ser flexible. I, qui no vol que el seu fill sigui flexible i sàpiga adaptar-se a les diferents situacions que l’esperen a la vida?

En resum, la part bona de les rebequeries és que demostren caràcter, i que el fet que deixi de fer-ne (sobretot quan és davant de situacions que no pot canviar de cap manera), demostra flexibilitat, i capacitat d’adaptació.

Per això, m’agrada quan veig que el meu fill s’adapta i alhora també m’agrada quan veig que fa una “rebequeria” de protesta (això sí, sobretot quan ja ha passat).

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de capçalera: Mindaugas Danys

 

Et reclamen alguna cosa a la feina? Compra’t temps!

9 pautes per saber què dir i evitar mals majors

T’has trobat mai en la situació en què un client et truqués tot enfadat perquè encara no havia rebut aquell paquet que li corria tanta pressa? O bé que un company de feina et retragués que encara no li havies passat la informació? O potser t’ha cridat l’atenció el teu cap perquè encara no li havies entregat un informe?

A la feina saber gestionar els temps dels esdeveniments és fonamental. En aquest article comentaré estratègies comunicatives per “comprar-se temps” davant d’una situació d’estrès.

El Lluís és comercial i aquest matí una clienta, la sra. Pou, li ha reclamat uns materials. El Lluís estava convençut que des de l’empresa els els havien enviat i que tot estava en ordre. La trucada no ha estat precisament agradable, perquè la sra. Pou estava força nerviosa, ja que depenia d’aquells paquets per poder prosseguir amb el seu negoci. Tant és així, que el seu grau de nervis li feia expressar-se en un to de queixa força molest. El Lluís s’ha posat força nerviós i ha començat a suar, però finalment ha pogut sortir de l’impàs més o menys bé. De fet, no sap ben bé ni com ho ha fet. Dissortadament, però, quan ha contactat amb el departament encarregat dels enviaments, aquests no responien el telèfon. Aleshores el Lluís s’ha anat posant nerviós. Passaven les hores i els d’enviaments, que finalment sí que s’han posat al telèfon, no li sabien donar cap explicació de què passava amb aquells paquets. De fet, li han dit que no trobaven la informació d’on era aquell paquet i que ja li dirien el què. Ara sí que el Lluís estava nerviosíssim: què li diria a la clienta si el tornava a trucar? Doncs a sobre casualment, ha sigut just acabar la trucada amb els d’enviaments, que l’ha tornat a trucar la sra. Pou. El Lluís hagués volgut no respondre-li, però hi havia el seu superior al costat hi hagués quedat estrany no fer-ho. La conversa ha anat més o menys així:

  • Lluís (amb veu forçadament simpàtica): Bona tarda sra. Pou.
  • Pou: Bona tarda.
  • Lluís (mentint): Ara anava a trucar-li.
  • Pou: Ah perfecte. Doncs, mira, comentar-te que ja m’ha arribat tot.

El Lluís s’ha quedat tant descol·locat com alleugit i així s’ha resolt el tema.

De fet, el que veiem en aquesta història és que “comprar-se temps” és un recurs útil que permet resoldre certa mena de circumstàncies. Sens dubte, el que tots volem és que les coses segueixin el seu curs i terminis previstos, que les expectatives a les quals ens hem compromès s’acompleixin. Ara bé, de vegades això no passa. I per bé, que el “comprar-se temps” no és un recurs del qual sigui recomanable abusar-ne, és un as a la màniga molt potent. Per què?

Doncs gràcies a això:

  • El fet de ser conscient que saps resoldre un moment d’estrès et permet estar més tranquil i per tant resoldre’l amb més solvència.
  • El fet que la part reclamant se senti compresa i atesa ajuda a rebaixar-li la tensió.
  • Durant el temps “comprat” pot ser que canviïn les circumstàncies per si soles i al cap d’una estona el conflicte es resolgui sol (com a la història) o sigui més fàcil de resoldre.

En qualsevol cas, allò que és fonamental a l’hora de “comprar-se temps” és saber com comunicar prou eficientment. Aquestes pautes ordenades et poden ajudar a fer-ho.

Pautes Exemple de conversa
1. Quan la persona expressa la seva queixa, escolta-la i deixa-la acabar.

D’aquesta manera li deixes espai perquè tregui l’enuig. (Això sí, si veus que comença a repetir-se i es va exaltant més i més a mesura que parla, sí que serà convenient que la interrompis redirigint-la immediatament cap a la solució).

#Silenci#
2. Mostra la teva sorpresa mentre vas escoltant la seva explicació. Mhm.. De debò? … Què diu ara?…
3. Comprova subtilment i amb to de possibilitats que l’error no estigui en una altra banda. Pot ser que hagi arribat a l’adreça antiga? I podria ser el cas que l’hagués recollit algú altre?
4. Mostra la teva sincera comprensió envers la situació en què es troba. Comprenc… Ostres, quina circumstància… Lamento la situació …
5. Compra’t temps, bo i mostrant que ja estàs pensant en la solució. Explicita on pot ser que hi hagi la solució i què pots tu fer per posar el fil a l’agulla. Ara en aquest moment, no sé exactament què pot ser. Podria haver sigut una cosa del sistema informàtic, o bé del cantó de l’empresa repartidora. Necessitaré comprovar-ho…
6. Torna a mostrar que comprens la seva posició. … ràpidament perquè sé que és important per vostè.
7. Mostra el teu compromís amb la persona i la resolució de la situació Definitivament, ho vull resoldre això, perquè sé que li corria pressa.
8. Tranquil·litza i agraeix. Estigui tranquil·la que em poso a resoldre-ho ara mateix. Li agraeixo la comprensió, sra. Pou.
9. Indica que el proper pas el fas tu. Així que sàpiga el què, la contacto.

No cal dir que l’ordre d’aquests nou punts és aproximat perquè cada conversa és un món. A més, el motiu del retard, la responsabilitat pròpia en la situació i d’altres circumstàncies juguen un paper clau a l’hora d’aconseguir gestionar la conversa de manera que el resultat sigui òptim per a tots dos. Ara bé,

allò que és important mostrar és: la comprensió de la situació, el compromís amb la persona, la cerca de la solució i l’agraïment per la comprensió.

Hi ha moltes situacions en què es pot fer ús d’una estratègia comunicativa basada en aquests quatre aspectes bàsics que acabo d’esmentar, per exemple:

  • Quan no hem pogut avisar a un client d’una situació no desitjada i és ell el que ens contacta.
  • Quan el cap ens demana per què encara no té els informes a la taula.
  • Quan un client ens reclama una factura que ens hem oblidat de passar-li.
  • Quan un company ens recorda que està pendent d’un input nostre per poder continuar.
  • Quan un superiror ens demana per què els membres del nostre equip encara no han fet aquella gestió.

A més, val a dir que, de fet, una situació de conflicte com aquesta, en realitat és una oportunitat per reforçar la confiança de l’altra persona. Per aconseguir-ho, són importants l’atenció que donem a l’altra persona i la rapidesa de la resolució final.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Estàs en risc de tenir un fill “zombie”?

Desafortunadament, al llarg de la vida m’he trobat amb uns quants adolescents que personalment solc agrupar en una trista tipologia comportamental: els adolescents zombie.

I aquestes són les carcterístiques comunes que hi he trobat:

  1. No tenen cap discapacitat intel·lectual
  2. Es mostren constantment absents, com si no hi fossin (d’aquí el nom de zombies)
  3. Parlen poc
  4. Tenen una alta manca de confiança en ells mateixos
  5. La seva xarxa d’amistats vertaderes és reduïda o fins i tot inexistent
  6. Els costa o no saben fer activitats simples de la vida: per exemple fer-se un ou ferrat
  7. La mare actua de manera sobreprotectora
  8. El pare es mostra distant

Encara no he llegit mai enlloc d’aquestes característiques posades totes en comú per tal descriure una tipologia de comportament adolescent. Però ja n’he conegut uns quants.

Com pots veure parlo de comportament i no d’identit
at.  És a dir, NO són zombies de caràcter o per escència, simplement es s’estan relacionant ai
amb el món. Per això estic convençut que aquesta mena d’adolescentstenen un 100% de capacitats de sortir d’aquesta mena de desorientació constant.

Alguns dels canvis que recomanaria:

  1. Canviar d’entorn o introduir entorns que els siguin més agradables o motivadors (els pares que descobreixin què els agrada realment)
  2. Que practiquin alguna mena d’activitat física
  3. Que la mare substitueixi la sobreprotecció per la confiança en les capacitats de l’infant
  4. Que el pare es mostri proper i afectuós
  5. Que se li otorguin responsabilitats (tal com sempre argumenten autors com Jesper Juul o Leja Mahnič)
  6. Que se’l tracti com a un futur adult
  7. Que tingui a prop un adult, model de referència

Tots aquests set punts, es poden fer tant quan l’adolescent ja es troba en una condició zombie. Òbviament, encara serà millor si es fa al llarg de la infantesa per evitar que un nen acabi com un adolescent que sembla un zombie.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

 

Què passa quan un nen plora i què els passa als nens que no poden

Què passa si els nens no poden plorarQuè passa si els nens no poden plorar

Sentir plorar un nadó o un nen petit sol ser difícil pels seus pares. I pot ser-ho especialment si el plor és molt freqüent, molt llarg, o en segons quines hores o circumstàncies.

I és que el plor d’un fill pot desvetllar tota mena de sensacions desagradables, com per exemple:

  • Por
  • Cansament
  • Impotència
  • Desesperació
  • Irritació
  • Desengany
  • Rebuig

Com que en aquest article ja vaig explicar la funció bona de la por, a continuació només exposaré una estratègia de pensament per contrarestar l’aparició de sensacions desagradables provocades pel plor del teu fill.

“Pensa què té de bo que pugui plorar i què passaria si no pogués:

  1. Com podria expressar allò que sent?
  2. Com sabries quan li fa mal alguna cosa?
  3. Com sabries quan té por?
  4. Com sabries que et vol comunicar res?
  5. Com sabries que t’està demanant que l’ajudis?
  6. I com sabries res d’això, si el nen fos a l’habitació del costat?”

Perquè el plor d’un nen petit serveix justament per això: per comunicar-se i advertir els adults de situacions de diversa mena i importància. I obtenir aquesta informació és literalment vital.

És més, sabies que dissortadament hi ha casos de nens que no poden plorar?

Tal com s’explica en aquest article i com pots veure en el vídeo de sota, un d’entre cada milió de nens neix amb paràlisi de cordes vocals, impedint-li que plori i provocant-li d’altres problemes complexos i seriosos per a la seva salut (per exemple d’ofec).

Nado amb paralisi de cordes vocals

Per això, si mai el plor del teu fill et porta a alguna sensació desagradable, recorda que encara que et pugui estar sent dur, sens dubte és bo que el teu fill pugui plorar. Pensa que fins i tot, en un moment donat, li podria salvar la vida.

I al cap i a la fi, recorda que amb el temps els nens van desenvolupant recursos de comunicació més sofisticats i no els cal recórrer al plor tan sovint. Així que aquesta etapa també passarà.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també “La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.”

Que aquesta paraula tan habitual et deixi de comportar problemes!

Que la paraula però no et perjudiqui

Avui vull parlar de les particularitats de la paraula “però”, dels problemes que et pot estar causant sense que potser ni te n’hagis adonat i de com la pots emprar al teu favor.

Començaré amb una historieta.

El Pere i la Judit s’agraden. I avui el Pere, tot content, li ha dit a la JuditM’agrades. Però portes un vestit una mica estrany, no?. A causa del “però” el cap (i el cor) de la Judit reaccionen com si no haguessin sentit el “M’agrades” i han donat tota la importància només a això del “vestit estrany. I malgrat que el pobre Pere no volia transmetre això, aquest és el missatge que ha fet arribar, potser fins i tot aconseguint que se’ls hagi arruinat una futura fantàstica vida de parella.

Els lingüstes definim la paraula “però” com a conjunció. És a dir, que uneix dues frases. El que passa és que les contraposa, perquè es tracta d’una conjunció adversativa.

Això vol dir que a la pràctica el que passa amb la paraula “però” és que a les orelles del contertuli té l’efecte de goma d’esborrar. És a dir que és com si esborrés la frase anterior.

D’aquesta manera t’imagines com se’t complicaria la cosa si et trobessis en un judici i se t’acudís dir: “Sóc innocent, però…”?

Ara potser et preguntis si t’estic recomanant de desterrar el “però” del teu vocabulari. Doncs, en realitat el que et dic és que saber que aquesta paraula funciona com a goma d’esborrar et serà útil perquè et permetrà fer arribar millor els teus missatges.

I és que hi ha un recurs millor per tal de fer arribar les dues frases que uneix un típic “però”. En el cas del Pere, la Judit s’hagués quedat amb tota la informació si ell hagués dit: “Tot i que tens un vestit estrany, m’agrades.” En aquest cas, la Judit se n’hagués anat contenta (perquè sabria que agrada al Pere) i, certament, potser una mica desconcertada per això del vestit (de fet, potser se’l canviaria), però amb la formulació d’abans se n’anava desencantada (a diferència del que volia el Pere).

Expressions com “Tot i que”, “Malagrat que”, “Per bé que”... etc. solen ser un bon recurs.

A més a més, val a dir que de vegades esborrar el que s’ha dit en la frase anterior és justament el que volem.

Per exemple quan animem algú en una situació així “Sí, és cert que anem perdent 1 a 0, però, nois, jo confio en vosaltres, perquè sé que sou capaços de remuntar: us he vist remuntar resultats adversos grans i sé que aquest partit també el guanyem.” Aquí, la falta d’autoconfiança es transforma en força justament passat el “però”.

Òbviament les frases que el segueixen un “però” són crucials, perquè són les que queden remarcades. I és que aquesta paraula té aquesta virtut: bo i esborrant la frase anterior, remarca les posteriors.

Ara que ja saps com funciona el “però” podràs transmetre els teus missatges de manera més adequada per aconseguir l’objectiu comunicatiu que tinguis. Saber aquest truc et serà útil tant a la feina per comunicar amb caps i companys en situacions més o menys tenses com a la vida personal i de parella, potser fins i tot podràs salvar la feina o una relació. En qualsevol cas, sempre podràs estalviar-te pífies com la del Pere.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article relacionat: Sigues un Salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Tens un nen invisible a casa?

Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.

Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.

El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.

Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.

El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs). 

En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.

Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:

1La filla puja al tobogan i crida a la mare“Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.

Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”

2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.

Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”

En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també els articles:

Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden

I si en diem el bo?

 

Posar a dormir un nadó o ajudar-lo a adormir-se?

Ajudar a adormir el teu nadó

Dedicatòria: abans de res vull dedicar aquest article a la Mireia i al Víctor, que fa pocs dies que han tingut la Berta. Per molts anys! Escric aquest article pensant en vosaltres.

Darrerament he llegit algunes polèmiques sobre el tema de com aconseguir que un nadó dormi. Aquest article, titulat Víctimas del Método Estivill i les respostes dels seus lectors en són una bona mostra. La polèmica arrela bàsicament en si cal deixar que el nadó plori o no; si això és correcte o si no és bo.

Segons el que se’n diu, el famós mètode Estivill propugnava això de deixar-lo plorar. I ara alguns pares i alguns psicòlegs (vegeu-ho a l’article citat) adverteixen de les possibles males conseqüències de fer-ho. De fet, en aquest altre article s’hi diu que anys després el mateix Estivill va comentar, que de fet el seu mètode era per a nens a partir de tres anys. I posteriorment, m’han comentat que això no és així, que en realitat, no ho va rectificar.

Jo, en aquestes línies, no vull entrar en la polèmica, l’únic que vull és compartir una bona pràctica per ajudar nadons a adormir-se, basada en la meva pròpia experiència i en la Programació Neurolingüística. Perquè com veureu, la meva manera d’entendre aquest acte no és la de posar el meu fill a dormir, sinó la d’ajudar-lo a adormir-se (cosa que és ben diferent).

I estic convençut que a més d’un us servirà.

Ja abans que nasqués el meu fill vaig trobar aquest vídeo viral. Si encara no l’heu vist, mira-vos-el.

Em va semblar curiós, tot i que em vaig qüestionar si això de fer-lo “caure” cap avall tenint-lo agafat d’aquesta manera per sota les aixelles no podia ser perjudicial.

Al cap dels mesos, quan va néixer el meu fill, justament la tasca d’ajudar-lo a adormir-se i cuidar-lo de nit la vaig assumir preferentment jo. Així, vaig recordar el mètode del vídeo, però no el volia aplicar del tot per aquella cosa de com el sostenia. Em feia por de fer-li mal, o fins i tot temia que no causar-li cap problema cerebral… – Els pares, estem pendents de tot, oi? – En definitiva, creia que havia de trobar una manera pròpia per ajudar el meu fill a que s’adormís.

Aleshores vaig començar a desenvolupar un sistema propi basat en la pràctica de l’emmirallament (Mirroring), que concec com a coach amb PNL. Entraré amb més detall en un altre article a explicar què és això de l’emmirallament, perquè funciona, quines moltes aplicacions té, etc. Ara, resumint-ho d’una manera molt simplista, per tal de no allargar-me, us diré que el meu sistema es basa fonamentalment en la coordinació de la meva respiració amb la del meu fill.

I així és com ho faig exactament:

1. El tinc en braços (al principi ho feia dret, aquests últims mesos va millor que jo estigui assegut, mig inclinat cap enrere).

2. Ell repenja el seu caparró al meu pit, espatlla o panxa (últimament es belluga força fins trobar la posició que més li agrada).

3. Des del moment en què l’agafo en braços per anar a dormir, jo ja respiro al seu ritme (inspirant i expirant coordinadament, encara que de vegades sigui molt de pressa i superficialment).

4. Si li canto (els primers mesos li era imprescindible que ho fes, ara jo no ho troba a faltar, a menys que estigui especialment inquiet), ho faig exactament al ritme del seu respirar. Ell marca el compàs.

5. Si ell fa aquells típics bramets que fan els nadons dels quals se sol dir que ho fan per espantar la son (i que els fan també al ritme del seu propi respirar, és a dir quan expiren), doncs jo també faig bramets al seu ritme. Això sí amb un volum de veu sempre una miqueta més elevat que ell, per després anar-lo rebaixant juntament amb ell fins al silenci de tots dos.

6. Si inquiet belluga les cames o les mans, sóc jo mateix qui l’ajuda amb les meves mans a bellugar-les al mateix ritme que ho fa ell. Aleshores ell va deixant de bellugar-les i jo també vaig deixant de fer-ho.

7. De vegades, semblantment al video faig aquell lleuger moviment cap avall de la “caiguda”. Ara bé, com us deia, la posició que tenim és diferent que la del vídeo, perquè l’agafo amb un braç per sota el culet i l’altre al llarg de la columna amb el palmell de la mà acaronant-li el clatell. A més a més, la caigudeta sempre està coordinada amb la seva respiració (al moment d’expirar) i si a més a més la faig quan li canto, també la faig coincidir amb un accent de la cançó. Entre els 2 i els 9 mesos això li encantava.

8. Tot plegat, aquest emmirallament, el fa sentir comprès emocionalment i provoca que el nostre llaç s’enforteixi. I això, el fa sentir tranquil i el va relaxant perquè se sent acompanyat, estimat i segur. I així, el ritme de la seva respiració també es va alentint.

9. Aleshores, quan el seu respirar es va relaxant i fent més profund, sóc jo mateix qui faig alguna inspiració encara més profunda i més llarga que les seves, fent-li entendre així que ell també pot fer inhalacions encara més profundes, semblants a les que es fan quan un ja dorm.

10. Així, al final, tranquil, relaxat i sentint-se acompanyat s’acaba adormint.

11. I si quan el poso al bressol es desperta o mig-desperta (de vegades passa), l’ajudo a estirar-se de nou i li poso el palmell de la mà a la panxa. Aleshores emmirallo el seu ritme de respiració amb aquesta mà (apretant-li suament i tendra la panxa amb les puntes dels dits). I així es relaxa ràpidament i segueix dormint.

Com veieu, el truc és fàcil: tot gira al voltant d’emmirallar-li (imitar-li) la respiració (tant amb la vostra respiració com amb qualsevol altra cosa que feu) i anar-la fent cada cop més relaxada.

Tot plegat acostuma a durar entre 10 minuts i mitja hora. Tot i que en alguna comptada ocasió m’ha calgut una hora i en alguna altra només 5 minuts.

Si a mitja nit es desperta i no s’adorm després d’haver-li donat el biberó, doncs l’agafo i de nou i li emmirallo la respiració. I així s’adorm tranquil. Em funciona.

Què cal tenir en compte?

  1. Si jo estic inquiet o nerviós, ell ho nota i no hi haurà manera d’ajudar-lo a adormir-se fins que jo mateix no em relaxi.
  2. Si fa calor com aquests dies, serà molt més difícil que s’adormi, per tant eviteu transmetre-li excessiva calor amb el vostre cos (deixeu el menjar, l’esport, etc. per altres moments diferents dels d’abans d’anar al bressol).
  3. No cal dir que l’idoni és que l’espai on dormirà sigui fosc.

Aquest sistema meu basat en l’emmirallament de la respiració em serveix  per a diverses ocasions:

  1. Per anar a dormir al vespre
  2. Per anar a dormir durant el dia
  3. Per calmar-li el plor
  4. Per relaxar-lo quan estigui inquiet

A més, aquest sistema us permet anar-lo adaptant a les noves necessitats i preferències que us puguin anar sorgint al vostre fill i a vosaltres a mesura que vagi creixent. Per exemple, ja he comentat abans, que al principi al meu fill i a mi ens anava bé que anés a dormir estant jo dempeus i ell a coll. Ara que té 10 mesos ell s’estima més estar més inclinat (com boca terrosa damunt del meu tors) i a mi també m’és més fàcil de tenir-lo així, perquè ja pesa més. El que sí que es manté és l’emmirallament de la respiració.

Vosaltres mateixos ja anireu veient com evoluciona tot plegat, perquè el vincle i la relació que cadascú de vosaltres teniu amb el vostre fill és únic i som només nosaltres mateixos, qui com a pares, anem realment redescobrint el nostre fill dia rere dia.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

  • I això?
  • I com és que vols això?
  • I això per a què exactament?
  • I com és que t’és important això?
  • I amb quina finalitat, concretament?
  • Què és el que voldries, de fet?
  • Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Ni mar ni muntanya!

Les vacances ja són gairebé aquí. I hi ha qui encara no ha decidit ben bé on anirà, ja sigui per la qüestió dels cèntims o per diferència de criteri o pel que sigui.

En qualsevol cas, les discussions de les vacances em serviran per il·lustrar de quina manera sovint s’esdevenen les discussions de parella (i amb d’altra gent) i, sobretot, com evitar-les.

El cas és que és habitual que les persones ens discutim per un tema sense estar parlant realment del mateix.

Què vull dir amb això? Doncs que ens discutim i creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen de la divergència d’opinions.

Això condueix a la frustració, tant de l’un com de l’altre. I aleshores pot passar una cosa encara pitjor, que la cosa s’emboliqui i desvirtuï tant que no només es discuteixi per coses que no tenen res a veure amb el tema principal, sinó que el debat acabi amb ofenses.

En posaré un exemple (potser exagerat, o potser no) sobre les vacances:

La Judit i el Javier encara no han decidit si anar de vacances al Pirineu o bé al Delta de l’Ebre. I la discussió va més o menys així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta, a la platja.

Javier: Què vols dir que les vam fer a la muntanya? Si només hi vam estar 9 dies. La resta vam estar aquí al Poble Nou i vas estar anant a la platja cada dia.

Judit: Cada dia? Què dius! Però si només hi vaig anar unes cinc vegades! I a més, això no compta perquè ens vam quedar a Barcelona. De vacances, vacances, vam anar només al Pirineu! Ja em diràs, que quan ho vaig dir a l’oficina… bé, de fet és que ni ho vaig dir, perquè em feia vergonya… No vull ni imaginar-me la cara de la Mari si li hagués dit que vam anar al Pirineu de vacances…

Javier: Vergonya, dius? Doncs, saps què Judit?, a mi el que em faria vergonya és anar a la platja amb aquell banyador tan ridícul que et poses! I a més, jo vull anar a la muntanya i punt!

Com veus, arribats a aquest punt de la discussió ja s’ha passat del tema vacances a veure qui la diu més grossa.

Resultat:
1) la Judit i el Javier encara no s’han decidit on anar de vacances, 2) estan tots dos ofesos i 3) se senten incompresos i per tant frustrats.

En realitat el que els ha passat no és altra cosa que les paraules dites (i el to) els han anat transformant la conversa en una baralla, cosa que és normal que pugui passar perquè tota paraula té una força pròpia (potenciada pel to i el context). Observa aquestes expressions:

  • Vas estar anant cada dia…;
  • Això no compta; em feia vergonya;
  • El que em faria vergonya; banaydor tan ridícul…
  • jo vull anar a la muntanya i punt!

En la seva discussió, per exemple, les paraules “vergonya i ridícul,” possiblement són les que tenen més força ofensiva, tot i que no no són les úniques.

I així, les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.

I què podem fer per evitar que això passi?

Doncs el truc és ser un salmó.

Però què vol dir ser un salmó ho explico en l’article Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]. Aquí, per començar m’interessava mostrar com sorgeixen aquestes baralles i dir que són evitables. És més, un cop se sap el truc del salmó, són fàcils de prevenir i de resoldre i, com veuràs, és un truc que no té res de màgic ni dificultós. Al contrari, és tan útil com fàcil d’aprendre i de posar en pràctica.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Prohibit dir “Anima’t!” (o com animar un amic)

T’has trobat mai en la situació que algú proper a tu t’expliqués que se sent trist per un motiu o altre?

Sovint amb la intenció d’ajudar un li diu alguna cosa així “anima’t”. Però això no l’ajuda.

Per això, potser et semblarà útil saber que hi ha un sistema per ajudar a millorar l’estat d’ànim d’algú de forma ràpida. I per bé que segurament no és l’ajut definitiu (especialment en casos de sentiments molt greus), de segur que amb aquest sistema podràs contribuir a millorar l’estat d’ànim de la persona.

El cas és que la distància entre certs sentiments (per exemple el de tristesa i el d’alegria o el de decepció i el d’esperança, etc.) és llarga. I fer passar d’un sentiment a un altre amb un simple “anima’t” o una frase de l’estil, es fa impossible. És per això que deia al títol en to provocativament irònic »Prohibit dir anima’t!«

Ara bé, sí que es pot portar a una persona del primer al segon sentiment fent-la passar per altres sentiments entre els quals la distància és més curta. És a dir, creant una cadena de sensacions que porti de la tristesa a l’alegria o de sentiments negatius a positius.

Potser ara t’estàs preguntant: com ho fem això?

Doncs, això ho fem amb les nostres paraules i el to que correspon a cadascuna de les sensacions que tracen el camí entre el sentiment de partida i el sentiment objectiu.

Per exemple, en el cas de la tristesa a l’alegria, aquesta cadena de sensacions podria ser així:

1. tristesa 👉 2. enuig 👉 3. decepció 👉 4. malenconia 👉 5. esperança 👉 6. il·lusió 👉 7. alegria.

Perquè passar de la tristesa a l’enuig és fàcil i d’aquest a la decepció també i seguir la cadena fins a l’alegria és relativament senzill, és molt més factible que passar de la tristesa a l’alegria en 2 minuts.

Posem-ho en un exemple breu per il·lustrar el concepte.

Diguem que el nostre amic Pere està trist perquè no sap què fer en aquesta vida, no troba el seu lloc. Podríem transportar-lo de la tristesa a l’alegria amb aquestes paraules.

  1. (Tristesa) Pere, entenc que estiguis trist davant aquesta sensació d’estar perdut.
  2. (Enuig) És que realment no és just i és per enfadar-se que les circumstàncies siguin com són: uns pocs vivint bé i tota la resta, desorientats i tractant de sobreviure com podem.
  3. (Decepció) En realitat és decebedor veure com està evolucionant la nostra societat: la gent està perduda (fins i tot els que progressen), el món cada dia més contaminat, es trivialitzen els valors humans que sempre ens han fet progressar com a societat.
  4. (Malenconia) Recordo quan jo era petit que érem més feliços, no necessitàvem res per somriure. Quina nostàlgia, em poso malenconiós! Corríem tot el dia per aquí i per allà amb els ulls brillants i cridant sense parar, te’n recordes, Pere? En teníem prou amb la companyia dels uns i els altres.
  5. (Esperança) Per això, quan penso que passi el que passi hi ha coses que sempre formaran part de nosaltres, com aquests records, aquesta amistat, la nostra humanitat cap als altres, llavors, tio, se m’omple el pit d’esperança.
  6. (Il·lusió) Perquè quan penso en això em torna la il·lusió, i és que sé que amb persones com tu i com jo podem aconseguir el que vulguem per i en aquest món. Només hem d’obrir la porta als nostres somnis i deixar-los que emergeixin dolçament.
  7. (Alegria) I ara és quan l’estat d’ànim se m’alegra, en descobrir que en realitat un té un tresor, perquè per començar tens salut (a diferència de molta pobra gent) i per això tu pots fer coses. I a més a més, tens somnis. I és llavors que et dius a tu mateix. “Sí, potser encara no he aconseguit els meus objectius finals. Però dic »encara!«, perquè saps que aquests t’estan esperant i sobretot saps que de fet estàs en bona posició per assolir-los. I això et fa content perquè avui ja pots fer el següent pas! I això és bo.«

Com veus, aquest és només un simple exemple de cadena verbal per portar a una persona d’un sentiment a un altre oposat.

Què és important de destacar en una cadena com aquesta?

  1. L’empatia inicial. Sense empatia amb el teu amic al principi, res d’això pot funcionar. Sent el que sent ell. Escolta’l, mira-te’l i viu-ho. Només aleshores el podràs ajudar.
  2. El to de cadascuna de les passes. El to, de cada passa ha d’acompanyar de manera sincera cadascuna de les teves paraules. Si parles d’esperança, serveix-te d’un to esperançat.
  3. Escoltar-lo, escoltar-lo i escoltar-lo. Sinó, no hi ha res a fer, perquè perdreu el vincle de l’empatia. I si comenta res entre una passa i l’altra (que és fàcil que ho faci), viu el sentiment que t’està mostrant i segueix la cadena des d’aquell sentiment.
  4. La franquesa. Si no ets sincer en allò que dius, millor que no ho diguis. Entre altres coses perquè se’t notaria i podria ser pitjor el remei que la malaltia. Sigues sempre sincer.

En resum, una mica de pràctica et donarà espontaneïtat i et farà un mestre d’aquest sistema. I pots estar segur que la gent voldrà compartir temps amb tu, perquè els donaràs força.

A més, aquesta estratègia és ideal per centenars d’ocasions. Quan algú està enfadat, quan un nen té una rabieta, quan algú se sent ofuscat… simplement, comença recollint i expressant l’emoció que la persona té i d’allà porta-la per la cadena d’emocions següents, fins a donar-li la volta. Prova-ho i veuràs la diferència.


Descobreix com el coaching d’alt rendiment et pot servir per tu, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Marina del Castell

[Llegeix més articles sobre comunicació]