8 activitats per ser més feliç el 2019

Les persones som polièdriques. Prova d’això ho és, per exemple, que tenim la capacitat d’adoptar identitats diverses en situacions diverses. El Jordi a la feina és diferent del Jordi a casa. I tot i ser polièdrics, tenim tendència a fer activitats poc diverses. D’això en són exemple les rutines. Els 8 punts de sota estan pensats com a eina que pot ser útil per tothom, especialment per aquells als qui les activitats habituals no els acaben d’omplir.

Hi ha 8 menes bàsiques d’activitats que conformen el cercle de les necessitats vitals. Fer regularment activitats de totes i cadascuna d’elles ajuda a assolir una vida més feliç. Comprovat, com a coach! Explicades breument:

1. Activitat física

Mantenir el cos tonificat, en un estat sa és fonamental. Com deien els romans “mens sana in corpore sano”.  En programació neurolingüística diem que la ment i el cos són un mateix sistema.

******************************

 

2. Activitat intel·lectual

No fer ús de les capacitats intel·lectuals seria dur una vida plana. Ja es tracti de fer comptes, de llegir els diaris o d’aprendre una llengua nova. Quantes hores d’activitat intel·lectual a la setmana tens?

******************************

 

3. Activitat creativa

Totes les persones som capaces de crear i exercir les nostres habilitats creatives. I fer-ho és d’allò més satisfactori. Tant si escrius, com si pintes, com si domines l’art de combinar peces de roba, crea!

******************************

 

4. Activitat sexual

He sentit a dir més d’un cop que el sexe no és important si en tens, però que si no en tens, és fonamental. Aquesta és una de les necessitats més primàries de les persones, satisfés-la i seràs més feliç.

******************************

 

5. Activitat lúdica

Distreure’s i posar el cervell en estat de joc és realment regenerador. Et distreus prou al cap d’una setmana?

******************************

 

6. Activitat social

“L’humà és un animal gregari” és una frase que he sentit molts cops des de petit. Relacionar-nos amb d’altres persones afins és bo i agradable.

******************************

 

7. Activitat espiritual

Potser la més oblidada en els nostres temps. No em refereixo exclusivament a la pràctica religiosa, sinó a activitats que ens apropin a l’emoció de transcendència, la vinculació amb el tot, els altres, amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Meditació? Contemplació de la natura? Banys de bosc?

******************************

 

8. Activitat experimental

Com a estratègia transversal, aplicable a totes les anteriors activitats hi ha l’experimentació, la recerca, el descobriment, el fet de travessar límits i fronteres. Si l’experimentació ens ha acompanyat tota la infantesa i ens ha fet créixer i ser on som, perquè hem decidit d’abandonar-la? Sigues curiós, recupera-la i observa què passa.

******************************

No cal dir que

1. hi ha activitats humanes que responen a dues o més d’aquestes 8 categories. Això és bo, perquè s’estan satisfent alhora diverses necessitats. Per exemple, jugar a futbol amb amics pot satisfer l’activitat social, física, lúdica i fins i tot creativa.
2. No tothom té les mateixes necessitats quantitativament de cadascuna d’aquestes categories. Algú pot ser que d’alguna no en senti necessitat (avui dia això és freqüent amb l’espiritual).
3. La força d’aquesta eina és: fer una reflexió sobre les menes d’activitats que fas i veure si afegint-ne més d’una o traient-ne més d’una altra et pot ajudar a ser més feliç. Sovint cercar l’equilibri és útil.

Com fer ús d’aquesta eina?

Enumera les activitats que fas durant una setmana o un mes. Classifica-les en funció d’aquestes categories. Adona’t de quines en fas més, de quines menys i de quines potser cap. Reflexiona si potser podries introduir alguna activitat d’alguna mena de la qual n’estiguis fent poca. Aleshores:

1. Tria quina activitat concretament vols afegir d’aquesta mena. Per exemple: Activitat física – Anar al gimnàs.
2. Decideix quina activitat substituiràs per aquesta. (Tingues en compte que sigui d’alguna mena que ja satisfàs amb abundància). Per exemple: la faré 2 hores per setmana en lloc de mirar la tele (lúdica).
3. Introdueix-la durant un període de 21 dies de prova.
4. Observa els resultats i autoregula’t en funció de com et sentis.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Si tothom sabés aquest truc el món seria millor.

Hi ha coses que seria genial si les aprenguéssim a l’escola. I tanmateix, sempre, sempre, sempre estem a temps d’aprendre el truc del qual parlo avui.

Dels anclatges en podria parlar des de moltes perspectives i donar-ne centenars d’exemples. Però potser l’exemple d’anclatge s’entén més ràpidament segueix sent l’exemple clàssic de Pàvlov i els seus gossos.

Perquè quan un coach amb PNL parla d’anclatges està parlant del fet que un estímul qualsevol generi en una persona una sensació i per tant emoció i conseqüentment fins i tot una reacció física.

En el cas de Pàvlov el simple so d’una campaneta era capaç de generar la sensació del plaer d’abans de menjar i fins i tot la reacció física de la salivació dels gossos.

Els humans experimentem els anclatges a la nostra vida diaria de manera constant. El cas, però, és que cadascú té els seus, ja que en general s’han ceat de manera natural o inconscient. Per exemple, hi ha a qui el despertador del matí només el desperta i hi ha a qui a més a més també li crea una sensació de malestar perquè l’associa amb una feina horrible.

Recordo que a mi a Eslovènia només de sentir la melodia d’un programa que feien els diumenges a l’hivern (allà les tardes d’hiverns són fosques, llarguess i nevades) , ja em produïa una sensació de melangia. La melodia d’aquell programa, doncs, encara ara és la meva ancla per la melangia.

Però quina és la gràcia dels anclatges?

Doncs la gràcia dels anclatges és que ens els podem crear. I això vol dir que un pot tenir a la seva disposició qualsevol sensació que vulgui en qualsevol moment. És a dir, si un vol poder disposar, per exemple, de la sensació de seguretat, pot crear-se un anclatge amb un estímul que ell triï per poder-se fer venir aquesta sensació sempre que ho desitgi.

La manera de fer-ho és relativament fàcil, només cal recordar vivament una experiència en què vas experimentar la sensació en concret i associar-li l’estímul que vulguem (per exemple el de tocar-se les puntes del dit gros i l’índex).

Sens dubte, l’idoni per fer-se un anclatge per primer cop és que t’ajudi a fer-ho algú que sap exactament com fer-ho, perquè et serà més fàcil i serà la manera que aprenguis a fer-ho bé tot sol. De fet, no cal dir que en principi qualsevol coach a Barcelona (o com a mínim qualsevol coach amb programació neurolingüística) hauria de saber-te crear l’anclatge que tu vulguis o necessitis.

I per a quines ocasions serveixen els anclatges?

Doncs per tota mena d’ocasions. Per exemple:

–    per sentir-te tranquil en una entrevista de feina o un examen,
–    per sentir-te segur en una presentació,
–    per poder-te relaxar en una situació d’estrés,
–    per sentir-te capaç davant d’un repte
–    per sentir-te feliç sempre que vulguis …

És per això, quan m’imagino un món en què tothom sabés portar-se la felicitat sempre que ho volgués, veig un món millor.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Què passa quan un nen plora i què els passa als nens que no poden

Sentir plorar un nadó o un nen petit sol ser difícil pels seus pares. I pot ser-ho especialment si el plor és molt freqüent, molt llarg, o en segons quines hores o circumstàncies.

I és que el plor d’un fill pot desvetllar tota mena de sensacions desagradables, com per exemple:

• Por
  
• Cansament
• Impotència
• Desesperació
• Irritació
• Desengany
• Rebuig
  

Com que en aquest article ja vaig explicar la funció bona de la por, a continuació només exposaré una estratègia de pensament per contrarestar l’aparició de sensacions desagradables provocades pel plor del teu fill.

“Pensa què té de bo que pugui plorar i què passaria si no pogués:

1. Com podria expressar allò que sent?
2. Com sabries quan li fa mal alguna cosa?
3. Com sabries quan té por?
4. Com sabries que et vol comunicar res?
5. Com sabries que t’està demanant que l’ajudis?
6. I com sabries res d’això, si el nen fos a l’habitació del costat?”

Perquè el plor d’un nen petit serveix justament per això: per comunicar-se i advertir els adults de situacions de diversa mena i importància. I obtenir aquesta informació és literalment vital.

És més, sabies que dissortadament hi ha casos de nens que no poden plorar?

Tal com s’explica en aquest article i com pots veure en el vídeo de sota, un d’entre cada milió de nens neix amb paràlisi de cordes vocals, impedint-li que plori i provocant-li d’altres problemes complexos i seriosos per a la seva salut (per exemple d’ofec).

Per això, si mai el plor del teu fill et porta a alguna sensació desagradable, recorda que encara que et pugui estar sent dur, sens dubte és bo que el teu fill pugui plorar. Pensa que fins i tot, en un moment donat, li podria salvar la vida.

I al cap i a la fi, recorda que amb el temps els nens van desenvolupant recursos de comunicació més sofisticats i no els cal recórrer al plor tan sovint. Així que aquesta etapa també passarà.

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també “La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.”

2 tècniques per vèncer aquelles mandres

De vegades he de fer coses que no em vénen gens de gust. Per exemple, no m’ha agradat mai fer aquelles petites reparacions que de tant en tant cal fer a les cases: canviar bombetes, canviar cargols, etc.

I per bé que en ocasions alguns d’aquests arranjaments són altament postposables (potser et sona allò de “Ja el penjaré demà aquest quadre”), n’hi ha d’altres que ho són menys (per exemple si et quedes sense llum al menjador).

Per això, quan em toca fer una activitat que ni m’agrada ni mai no em ve de gust, el que faig de ja fa temps per defugir el mal mal humor i dur a terme la tasca són aquests dos exercicis l’un darrera l’altre:

A. Les Conseqüències Positives

1. M’imagino que bé que em sentiré un cop ho hagi fet;
2. M’imagino quines bones conseqüències tindrà per mi i pels del meu entorn el fet que ho faci.

B. El Model a Seguir

1. Recordo algun amic o conegut que sigui bo fent aquesta activitat;
2. M’imagino amb tot detall una escena en què aquest amic realitza aquesta activitat; N’observo la gesticulació, la respiració, la posició corporal, la manera de parlar, com es relaciona amb l’entorn, com se sent, etc.;
3. Aturo la imaginació per uns instants i respiro fondo;
4. Tot seguit m’imagino l’escena en què adopto la capacitat del meu amic i em veig a mi mateix ocupant el seu lloc i fent l’activitat;
5. Aturo la imaginació i em prenc un got d’aigua;
6. I tot seguit, em poso a fer l’activitat tal i com la faria el meu amic.

Avui dia aquests exercicis els faig amb rapidesa, en menys d’un minut ja ho he sentit i visualitzat tot. I em funciona com a mètode per dur a terme, motivat i de bon rotllo, activitats o accions que em feien mandra o m’estaven de més.

La gràcia d’aquesta pràctica és que també és efectiva com a estratègia per dur a terme accions que ens puguin generar inseguretats en nosaltres mateixos, per exemple: fer una presentació, dur a terme negociacions, parlar amb aquella persona que…, anar a una entrevista de feina, etc.

Val a dir també que l’exercici del Model a Seguir també funciona igual de bé encara que es faci amb algun personatge de ficció o amb animals. Un amic meu es posa en la pell de víkings per tenir més èxit a la feina i un altre es posa en la d’un un ós.

En resum, Les Conseqüències Positives i El Model a Seguir són dos fàcils trucs mentals que combinats tenen força transformadora. Prova-ho, t’ho recomano!

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també: “Deu trucs senzills per inventar-te el temps que no existia” i “Aquest hàbit no em convé…”

Imatge d’inici: Jove Decadent, Ramon Casas, 1899, París

Com reconèixer el teu pitjor enemic i transformar-lo en el teu millor aliat

De vegades en som conscients i de vegades no, però sempre, sempre, tots tenim un pitjor enemic. Tu també. Com jo. Com tothom.

I de vegades també passa que no acabem de saber ben bé qui és. Uns dies pensem en un, uns dies en un altre… dubtem, no ens ho acabem de creure… per això és recomanable descobrir qui és i llavors, un cop l’hagis descobert, podràs fer que enlloc de jugar en contra teu, ho faci a favor.

Però, com desemmascarar-lo? Què és allò que fa, el teu pitjor enemic? Doncs aquí en tens alguns exemples. A veure si quan els hagis llegit ja ets capaç de posar-li cara:

1. Et fa tenir por al futur dibuixant escenaris negres.
2. Busca els teus punts febles.
3. Et fa dubtar de les teves capacitats.
4. Et crea inseguretat quan surts amb algun projecte nou.
5. Et frena i et desanima.
6. Sempre està treballant a l’ombra, encara que no ho sembli, i actua quan menys et convé.
7. I quan creus que has fet bé les coses et qüestiona i et vol fer dubtar.

Ja has detectat de qui es tracta o encara no ho saps del cert? Perquè a més a més, el pitjor de tot és que, tot i que sempre el tens a tocar, generalment no el sabem veure, aquest enemic.

Però de fet, per veure’l només et caldria posar-te davant del mirall.

Sí, perquè el teu pitjor enemic només pots ser tu mateix. Segur que en infinitat de vegades t’has fet i et fas allò que dèiem dels set punts. M’equivoco? Clar, s’ho fa tothom.

De fet, això fins i tot passa entre els mànagers d’empresa. Tan és així que ja l’any 1978 la professora de psicologia de la Universitat Estatal de Georgia (EUA) Pauline Clance i la psicòloga Suzanne Imes, en un estudi sobre mànagers establien el terme “fenomen de l’impostor” per descriure la por a ser descobert com a farsant (independentment de les altes capacitats i tots els èxits assolits).

Així doncs, acceptant que en un moment o altre tots tenim punts febles i dubtes sobre les nostres capacitats, la qüestió és saber evitar que aquests dubtes et creïn escenaris negres que et puguin acabar fent patir o paralitzant.

Però la pregunta és: com fer-ho?

Doncs una bona manera es tracta d’entendre aquestes pors i dubtes com una oportunitat, com un missatge, com una font molt valuosa d’informació sobre tu mateix, perquè et diuen:

1. en quins àmbits pots millorar,
2. quins coneixements seria bo que adquirissis.
3. què és important per tu.

No sé en qui pensava Camilo José Cela quan va dedicar la seva famosa novel·la, La família de pascual Duarte, “a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carrera profesional”, però de ben segur que d’ells en va treure profit en tots tres punts.

Per això, el proper cop que el teu enemic intern vulgui aparèixer, rep-lo com el teu millor amic o fins i tot un aliat! I és que en realitat, l’únic que està fent el teu subconscient és mostrar-te quin camí et resulta important i què pots fer per avançar-hi més i més.

I aleshores, sigues tu també (vull dir el tu conscient) el teu millor aliat i escolta’t la veu del teu subconscient: adquireix els coneixements i capacitats que t’està assenyalant!

————————————————————————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també l’article: “Alerta roja: de la por a l’acció”

La plaga dels nens invisibles i com evitar que el teu fill ho sigui.

Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.

Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.

El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.

Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.

El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs). 

En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.

Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:

1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.

Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”

2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.

Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”

En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Llegeix també els articles:

Què passa quan un nen plora i què els pot passar als nens que no poden

I si en diem el bo?

 

Tu també has patit la “depre post-vacances”?

Et sona aquesta història?

“Cada any em passa igual. Arriba l’agost i súper bé. Però el setembre també arriba. I lo fotut és que arriba volant. Aleshores ja l’última setmana d’agost només de pensar en que he de tornar a la feina em comença a agafar aquella mena de “depre” de color enfosquit i d’olor de pluja que em fa venir ganes de deixar-ho tot. Després supero el setembre amb penes i treballs, però l’octubre no sembla portar-me l’alegria.”

Sí, aquesta és la història de tanta i tanta gent. D’aquestes sensacions que van del setembre a l’octubre jo en dic la “depre post-vacances”, que de fet és augment agut d’emocions causades perquè no t’agrada la vida que estàs portant.

Però la bona notícia és que això és superable. I de per vida. Aquesta és una de les maneres de fer-ho:

1. Identifica què és exactament allò que no t’agrada de la vida que portes.

2. Identifica què seria el contrari d’això que no t’agrada i substitueix-ho per allò que t’agradaria (em refereixo a activitats que et permetrien viure les emocions i valors que desitgis, busca la teva passió). Com que sé que allò que t’apassiona no sempre és possible fer-ho immediatament per raons d’equilibri familiar o personal, llegeix els punts següents.

3. Un cop hagis identificat què no t’agrada i què t’agradaria, fes-te un pla real a mig termini per aconseguir allò que t’agradaria viure en el teu dia a dia. Aleshores comença a fer realitat aquest pla. Si et cal formar-te, forma’t; si et cal deixar algun hàbit, deixa’l; busca’t algun model que t’inspiri, etc…

4. Tan bon punt comencis a dur a terme aquest pla de canvi de vida la “depre” ja haurà perdut força.

5. Paral·lelament, pots fer-li perdre encara més força amb aquest útil truc mental: modifca detalls de la pel·lícula mental que et provoca la “depre”. Realment hi ha molts detalls per canviar que t’ajudaran a viure millor. Dos exemples: Tanca els ulls i mentalment imagina’t la peli de la depre, tot seguit passa-la a blanc i negre i posa-li una música graciosa (la del Benny Hill, per exemple). Veuràs com començar a canviar l’emoció i la teva situació et serà més digestible i lluminosa.

6. A més a més, hi ha una activitat que sempre ajuda a sentir-se millor: comença a fer esport o a fer passejades. Són el millor prozac!!!

7. Finalment, quan acabis el teu pla de canvi, comença a fer realitat allò que volies.

En resum, ho sàpigues o no, la depre post-vacances és la teva aliada perquè és la veu del teu subconscient, que t’està fent veure que vols un canvi. I el truc és fer-se i dur a terme un pla de canvi.

Així doncs, si aquest semtembre tu també has estat passant la depre post-vacances, comença a fer el teu canvi ara i a construir-te la vida que realment vulguis.

Com potser ja saps, sóc especialista en canvis, n’he fet molts a la meva vida (de fet, justament n’acabo de fer un de gros). Per això, com a coach puc i m’agradarà ajudar-te professionalment a fer realitat el teu canvi.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

No llegeixis aquest article!

No llegeixis aquest article, si és que estàs de vacances.

No llegeixis aquest article ni et concentris a entendre’l. Al revés: centra’t en allò que t’envolta ara i aquí, siguis on siguis i gaudeix-ne.

No llegeixis aquest article. Ni cap altre article d’internet.

No llegeixis aquest article. Ni miris cap vídeo de YouTube.

No llegeixis aquest article. Aprofita ara per desenganxar-te del Facebook, el Twitter i l’Instagram i regala’t unes millors vacances.

No llegeixis aquest article. Apaga l’ordinador, el mòbil o la tablet. Fes-ho ara i no els tornis a encendre fins al setembre.

No llegeixis aquest article. Alça els ulls de la pantalla, sent el caliu de l’estiu i xerra amb qui tinguis més a la vora o canta o balla o neda o … ara que pots.

No llegeixis aquest article. I si tens fills, juga-hi que durant el curs no ho podràs fer com ara.

No llegeixis aquest article. Perquè la vida real no espera.

No llegeixis aquest article, que les vacances s’acaben i internet segueix.

Com hauràs vist, la idea era que no llegeixis aquest article però si malgrat tot ho has fet, comparteix-lo abans de tancar definitivament l’ordinador i m’ajudaràs a aconseguir que qui el llegeixi aquestes vacances desconnecti de debò.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Alerta roja: de la por a l’acció!

T’ha passat mai que la por a una possible situació et paralitzés? Has tingut mai aquella sensació més o menys angoixant de “Déu meu, i si…?”? T’agradaria disposar d’una simple estratègia per vèncer-la?

Començaré dient, que la por la coneixem tots. I tot i que sovint no ho veiem així, la por és una cosa bona. De fet, és una estratègia de supervivència fantàstica i efectiva que ha desenvolupat la vida.

Així, gràcies a la por no saltem al buit, ni mengem res que sospitem que sigui tòxic, ni entrem en aquell típic carreró fosc i desolat.

Perquè la missió de la por és posar-nos en estat d’alerta alhora que ens desperta tots els sentits davant de situacions presents o imminents que el nostre instint considera perilloses o importants.

No obstant això, a les persones ens sol succeir una cosa curiosa. De vegades tenim por de coses que no estan succeint. De vegades tenim por de coses que no estan passant (i el més curiós és que potser no passaran). Això ens passa gràcies a la immensa capacitat d’imaginació i previsió de què disposem les persones. I de fet, que ens passi això és útil quan fem servir la por com a detonant que ens posa mans a l’obra amb diligència i empenta a fer el necessari per evitar que s’esdevingui allò que ens ha despertat la por en qüestió.

El repte ve quan ens paralitzem davant la llumeta d’alerta que és la por, és a dir quan en lloc de posar la nostra atenció i accions al servei de millorar i canviar la situació, el que fem és posar tota la nostra atenció i acció a la por.

Ho il·lustraré amb una escena a l’estil cinema. Imagina’t que estàs veient una pel·lícula i de sobte passa això:

(En un submarí científic a la costa del Carib).

– Mariner (en veu alta): Capità, dono l’alarma! El radar està donant el senyal d’un possible obstacle a 50 milles del nostre submarí. Si no fem res, possiblement hi toparem en aproximadament 5 minuts.

– Capità (en estat de pànic): Déu meu! Quina desgràcia! I si hi acabem topant? Ara què? Fem això: que tota la flota abandoni els seus llocs immediatament, fins i tot el timoner! I que es personin tots aquí. Mirarem el radar i discutirem sobre tots els perills que correm si topem contra l’obstacle. Debatrem també sobre totes les possibles coses que pot ser que sigui l’obstacle en qüestió i sobre totes les terribles conseqüències que poden donar-se en cas de col·lisió. Dedicarem aquests pròxims 5 minuts a patir imaginant-nos tots els detalls de totes les possibles morts que ens esperen en cas que no evitem l’obstacle. A veure si finalment tenim sort i ens salvem…

– Timoner: Capità, no seria millor que…?

– Capità (encara en estat de pànic): Timoner, no es confiï i vingui a observar el radar com la resta!

Però això a les pel·lícules no sol passar, oi? (Per bé que potser podria passar en alguna dels Germans Marx).

Perquè, tu quin creus que sigui el nus de la complicació en aquesta escena, el senyal que envia el radar o les accions que vol prendre el capità?

I és que la por no és més que el senyal que ens envia el nostre radar de navegació segura per la vida. Per això, cap capità del món mai no voldria navegar sense radar. I és que, tu ho voldries?

Per això, quan t’aparegui una por a alguna situació futura, abans de res agraeix-li al teu cos que t’estigui posant en estat d’alerta, que t’hagi despertat els cinc sentits, perquè així, amb tots ells en marxa, ja pots donar el millor de tu i començar a fer totes les accions oportunes per passar de llarg de l’obstacle en qüestió.

Així que, la primera estratègia davant de qualsevol por és simplement traspassar la teva atenció del radar cap a l’activitat: posa’t en acció i si una acció no funcionés i el radar sonés més fort, passa a una altra acció. D’aquesta manera, t’adonaràs que en NO estar posant la teva atenció a la por sinó a l’acció, és a dir a alguna cosa útil, el senyal del radar comença a perdre intensitat, gràcies al fet que ja t’estàs preparant i això generalment és el millor que pots fer.

Dit d’una altra manera, com que ets capità de la teva pròpia vida i director del teu propi cinema, fes que la teva pel·lícula davant la por sigui així:

– Capità (serenament amb diligència): Comprès, mariner. Crida a l’acció: tothom al seu lloc! Timoner, giri immediatament 15 graus a estribord i pujant a profunditat de 200 metres; canoners preparin-se per un possible llançament de torpedes trenca-obstacles; Tots en estat d’alerta nivell 1 i seguint protocols per cas d’una eventual col·lisió. Mantinguin la calma, tot està sota control, perquè ja ens estem allunyant de l’obstacle. En passarem de llarg amb l’elegància d’un dofí. Tripulació, gràcies pel seu treball.

En un proper article parlaré de què passa i què fer quan naveguem per la vida amb un radar de la por massa sensible, que s’activa massa sovint a causa de l’historial d’antics accidents o ensurts. Reprogramar-lo és fàcil.

De fet, si hi ha alguna por de la qual et vulguis alliberar, pots  comentar-m’ho al mail jordi.magrinya@gmail.com, perquè hi ha maneres d’ajudar-te. I sí, responc a tothom.

Per últim, si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comentis i el comparteixis a les tevés xarxes socials. I si “et fa por” 😉 perdre’t els articles nous, ara també et pots subscriure a aquest bloc més amunt a la dreta. Això també m’encantarà.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Anar tirant és pitjor que malament

Avui comentaré aquell estat d’insatisfacció tèrbola que tantes persones experimenten quan no saben del cert què és allò que no acaba de funcionar a les seves vides.

Començaré amb una història:
Quan vivia a Ljubljana hi tenia un veí que sempre que me’l trobava el saludava amb un cordial: Com estàs? 

La seva repetida resposta sempre em sorprenia: “Jo sempre estic més o menys igual, ni bé ni malament. La meva vida és això.”

El més curiós és que ho deia amb satisfacció. Ja li estava bé.

En canvi, a la majoria de persones aquesta mena de rutina insípida no ens satisfà. Diu el famós escriptor Paulo Coelho (que, com tothom hauria de saber, no és premi nobel): “Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal.”

I malgrat que no ens satisfaci, sovint fem ben poc per canviar aquesta rutina tan enganxifosa de “l’anar tirant.” És per això que dic que a la llarga “l’anar tirant” és pitjor que el “malament”, perquè quan ens va“malament” solem fer per canviar-lo, en canvi quan “anem tirant” anem deixant que passi el temps i que la cosa canviï sola (miraculosament). 

Però tammateix, val a dir que hi ha moltes persones que malgrat que “van tirant”, un dia vénen a un procés de coaching perquè saben hi ha alguna cosa a les seves vides que no funciona i s’han decidit a fer un canvi (encara que no sàpiguen exactament quin és el problema i què poden fer per canviar la situació). 

Per això, si fos el teu cas, si et trobessis en un estat de desànim semblant, fes el següent exercici: LA RODA DE LA FELICITAT.

Segueix aquestes instruccions:
1. Agafa un full de paper
2. Dibuxa-hi un cercle
3. Divideix-lo en 8 parts com si fos un pastís
4. Anomena cada tall amb un àmbit de la vida, per exemple: Salut, Diners, Feina, Família, Amor, Amistat, Descans, Projectes… (Tria aquells àmbits que et siguin propers)
5. Valora del 0 al 10 el teu l’estat de satisfacció amb cadascun dels àmbits i pinta’n el tall corresponent amb el nivell de satisfacció que has definit. Et quedarà com un gràfic de formatgets semblant al de la foto.
6. Un cop resolt, ja pots veure clarament quins àmbits tens més forts i quins pots reforçar.

Aquest exercici ajuda a donar una primera llum a la situació d’insatisfacció i desorientació, perquè et mostra una foto de la teva satisfacció actual en diversos camps i per tant serveix per triar més fàcilment per on començar a millorar la teva vida.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Anie*