Posar a dormir un nadó o ajudar-lo a adormir-se?

Ajudar a adormir el teu nadó

Dedicatòria: abans de res vull dedicar aquest article a la Mireia i al Víctor, que fa pocs dies que han tingut la Berta. Per molts anys! Escric aquest article pensant en vosaltres.

Darrerament he llegit algunes polèmiques sobre el tema de com aconseguir que un nadó dormi. Aquest article, titulat Víctimas del Método Estivill i les respostes dels seus lectors en són una bona mostra. La polèmica arrela bàsicament en si cal deixar que el nadó plori o no; si això és correcte o si no és bo.

Segons el que se’n diu, el famós mètode Estivill propugnava això de deixar-lo plorar. I ara alguns pares i alguns psicòlegs (vegeu-ho a l’article citat) adverteixen de les possibles males conseqüències de fer-ho. De fet, en aquest altre article s’hi diu que anys després el mateix Estivill va comentar, que de fet el seu mètode era per a nens a partir de tres anys. I posteriorment, m’han comentat que això no és així, que en realitat, no ho va rectificar.

Jo, en aquestes línies, no vull entrar en la polèmica, l’únic que vull és compartir una bona pràctica per ajudar nadons a adormir-se, basada en la meva pròpia experiència i en la Programació Neurolingüística. Perquè com veureu, la meva manera d’entendre aquest acte no és la de posar el meu fill a dormir, sinó la d’ajudar-lo a adormir-se (cosa que és ben diferent).

I estic convençut que a més d’un us servirà.

Ja abans que nasqués el meu fill vaig trobar aquest vídeo viral. Si encara no l’heu vist, mira-vos-el.

Em va semblar curiós, tot i que em vaig qüestionar si això de fer-lo “caure” cap avall tenint-lo agafat d’aquesta manera per sota les aixelles no podia ser perjudicial.

Al cap dels mesos, quan va néixer el meu fill, justament la tasca d’ajudar-lo a adormir-se i cuidar-lo de nit la vaig assumir preferentment jo. Així, vaig recordar el mètode del vídeo, però no el volia aplicar del tot per aquella cosa de com el sostenia. Em feia por de fer-li mal, o fins i tot temia que no causar-li cap problema cerebral… – Els pares, estem pendents de tot, oi? – En definitiva, creia que havia de trobar una manera pròpia per ajudar el meu fill a que s’adormís.

Aleshores vaig començar a desenvolupar un sistema propi basat en la pràctica de l’emmirallament (Mirroring), que concec com a coach amb PNL. Entraré amb més detall en un altre article a explicar què és això de l’emmirallament, perquè funciona, quines moltes aplicacions té, etc. Ara, resumint-ho d’una manera molt simplista, per tal de no allargar-me, us diré que el meu sistema es basa fonamentalment en la coordinació de la meva respiració amb la del meu fill.

I així és com ho faig exactament:

1. El tinc en braços (al principi ho feia dret, aquests últims mesos va millor que jo estigui assegut, mig inclinat cap enrere).

2. Ell repenja el seu caparró al meu pit, espatlla o panxa (últimament es belluga força fins trobar la posició que més li agrada).

3. Des del moment en què l’agafo en braços per anar a dormir, jo ja respiro al seu ritme (inspirant i expirant coordinadament, encara que de vegades sigui molt de pressa i superficialment).

4. Si li canto (els primers mesos li era imprescindible que ho fes, ara jo no ho troba a faltar, a menys que estigui especialment inquiet), ho faig exactament al ritme del seu respirar. Ell marca el compàs.

5. Si ell fa aquells típics bramets que fan els nadons dels quals se sol dir que ho fan per espantar la son (i que els fan també al ritme del seu propi respirar, és a dir quan expiren), doncs jo també faig bramets al seu ritme. Això sí amb un volum de veu sempre una miqueta més elevat que ell, per després anar-lo rebaixant juntament amb ell fins al silenci de tots dos.

6. Si inquiet belluga les cames o les mans, sóc jo mateix qui l’ajuda amb les meves mans a bellugar-les al mateix ritme que ho fa ell. Aleshores ell va deixant de bellugar-les i jo també vaig deixant de fer-ho.

7. De vegades, semblantment al video faig aquell lleuger moviment cap avall de la “caiguda”. Ara bé, com us deia, la posició que tenim és diferent que la del vídeo, perquè l’agafo amb un braç per sota el culet i l’altre al llarg de la columna amb el palmell de la mà acaronant-li el clatell. A més a més, la caigudeta sempre està coordinada amb la seva respiració (al moment d’expirar) i si a més a més la faig quan li canto, també la faig coincidir amb un accent de la cançó. Entre els 2 i els 9 mesos això li encantava.

8. Tot plegat, aquest emmirallament, el fa sentir comprès emocionalment i provoca que el nostre llaç s’enforteixi. I això, el fa sentir tranquil i el va relaxant perquè se sent acompanyat, estimat i segur. I així, el ritme de la seva respiració també es va alentint.

9. Aleshores, quan el seu respirar es va relaxant i fent més profund, sóc jo mateix qui faig alguna inspiració encara més profunda i més llarga que les seves, fent-li entendre així que ell també pot fer inhalacions encara més profundes, semblants a les que es fan quan un ja dorm.

10. Així, al final, tranquil, relaxat i sentint-se acompanyat s’acaba adormint.

11. I si quan el poso al bressol es desperta o mig-desperta (de vegades passa), l’ajudo a estirar-se de nou i li poso el palmell de la mà a la panxa. Aleshores emmirallo el seu ritme de respiració amb aquesta mà (apretant-li suament i tendra la panxa amb les puntes dels dits). I així es relaxa ràpidament i segueix dormint.

Com veieu, el truc és fàcil: tot gira al voltant d’emmirallar-li (imitar-li) la respiració (tant amb la vostra respiració com amb qualsevol altra cosa que feu) i anar-la fent cada cop més relaxada.

Tot plegat acostuma a durar entre 10 minuts i mitja hora. Tot i que en alguna comptada ocasió m’ha calgut una hora i en alguna altra només 5 minuts.

Si a mitja nit es desperta i no s’adorm després d’haver-li donat el biberó, doncs l’agafo i de nou i li emmirallo la respiració. I així s’adorm tranquil. Em funciona.

Què cal tenir en compte?

  1. Si jo estic inquiet o nerviós, ell ho nota i no hi haurà manera d’ajudar-lo a adormir-se fins que jo mateix no em relaxi.
  2. Si fa calor com aquests dies, serà molt més difícil que s’adormi, per tant eviteu transmetre-li excessiva calor amb el vostre cos (deixeu el menjar, l’esport, etc. per altres moments diferents dels d’abans d’anar al bressol).
  3. No cal dir que l’idoni és que l’espai on dormirà sigui fosc.

Aquest sistema meu basat en l’emmirallament de la respiració em serveix  per a diverses ocasions:

  1. Per anar a dormir al vespre
  2. Per anar a dormir durant el dia
  3. Per calmar-li el plor
  4. Per relaxar-lo quan estigui inquiet

A més, aquest sistema us permet anar-lo adaptant a les noves necessitats i preferències que us puguin anar sorgint al vostre fill i a vosaltres a mesura que vagi creixent. Per exemple, ja he comentat abans, que al principi al meu fill i a mi ens anava bé que anés a dormir estant jo dempeus i ell a coll. Ara que té 10 mesos ell s’estima més estar més inclinat (com boca terrosa damunt del meu tors) i a mi també m’és més fàcil de tenir-lo així, perquè ja pesa més. El que sí que es manté és l’emmirallament de la respiració.

Vosaltres mateixos ja anireu veient com evoluciona tot plegat, perquè el vincle i la relació que cadascú de vosaltres teniu amb el vostre fill és únic i som només nosaltres mateixos, qui com a pares, anem realment redescobrint el nostre fill dia rere dia.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Anar tirant és pitjor que malament

Avui comentaré aquell estat d’insatisfacció tèrbola que tantes persones experimenten quan no saben del cert què és allò que no acaba de funcionar a les seves vides.

Començaré amb una història:
Quan vivia a Ljubljana hi tenia un veí que sempre que me’l trobava el saludava amb un cordial: Com estàs? 

La seva repetida resposta sempre em sorprenia: Jo sempre estic més o menys igual, ni bé ni malament. La meva vida és això.”

El més curiós és que ho deia amb satisfacció. Ja li estava bé.

En canvi, a la majoria de persones aquesta mena de rutina insípida no ens satisfà. Diu el famós escriptor Paulo Coelho (que, com tothom hauria de saber, no és premi nobel): “Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal.”

I malgrat que no ens satisfaci, sovint fem ben poc per canviar aquesta rutina tan enganxifosa de “l’anar tirant.” És per això que dic que a la llarga “l’anar tirant” és pitjor que el malament”, perquè quan ens va“malament” solem fer per canviar-lo, en canvi quan “anem tirant” anem deixant que passi el temps i que la cosa canviï sola (miraculosament). 

Però tammateix, val a dir que hi ha moltes persones que malgrat que “van tirant”, un dia vénen a un procés de coaching perquè saben hi ha alguna cosa a les seves vides que no funciona i s’han decidit a fer un canvi (encara que no sàpiguen exactament quin és el problema i què poden fer per canviar la situació). 

Per això, si fos el teu cas, si et trobessis en un estat de desànim semblant, fes el següent exercici: LA RODA DE LA FELICITAT.

Segueix aquestes instruccions:
1. Agafa un full de paper
2. Dibuxa-hi un cercle
3. Divideix-lo en 8 parts com si fos un pastís
4. Anomena cada tall amb un àmbit de la vida, per exemple: Salut, Diners, Feina, Família, Amor, Amistat, Descans, Projectes… (Tria aquells àmbits que et siguin propers)
5. Valora del 0 al 10 el teu l’estat de satisfacció amb cadascun dels àmbits i pinta’n el tall corresponent amb el nivell de satisfacció que has definit. Et quedarà com un gràfic de formatgets semblant al de la foto.Satisfaccio general - Roda de la felicitat
6. Un cop resolt, ja pots veure clarament quins àmbits tens més forts i quins pots reforçar.

Aquest exercici ajuda a donar una primera llum a la situació d’insatisfacció i desorientació, perquè et mostra una foto de la teva satisfacció actual en diversos camps i per tant serveix per triar més fàcilment per on començar a millorar la teva vida.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto: Anie*

Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]

En l’article »Ni mar ni muntanya«, hi mostrava quina és la causa comunicativa de moltes de les discussions que tenim les persones.

Així, hi deia que les persones sovint:

“creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen.” 

perquè

“les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.”

A més a més, a l’article anterior també deia hi ha un truc senzill per evitar que una conversa quotidiana (per exemple, sobre les vacances d’estiu) acabi en baralla, i que aquest truc és… ser un salmó!! És a dir, igual com el salmó torna del mar al riu fins al lloc on va néixer, el truc és enfilar conversa amunt.

Això vol dir que el truc és buscar l’origen del riu de paraules que l’altra persona deixa fluir. És a dir, enlloc de nedar en el que està dient, l’ideal és descobrir el què vol dir.

I això és fa simplent preguntant i escoltant atentament. La qüestió és fer les preguntes “correctes” de manera sincera, serena i amb voluntant d’entendre l’altre i col·laborar-hi. Atenció, doncs, perquè el to és fonamental que sigui d’interès genuí

Alguns exemples de preguntes que serveixen per fer de salmó:

  • I això?
  • I com és que vols això?
  • I això per a què exactament?
  • I com és que t’és important això?
  • I amb quina finalitat, concretament?
  • Què és el que voldries, de fet?
  • Perquè, de fet, això què ens donarà?

Si recupero l’exemple de la Judit i el Javier de l’article anterior i fem que ara el Javier faci de salmó, la cosa podria anar així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… ja… veig que aquest estiu vols fer una cosa diferent, oi?
Judit: Sí, exacte.
Javier: Perquè, de fet, concretament què voldries que fos diferent aquest estiu?
Judit: És que voldria que passéssim més temps junts. L’any passat a casa dels teus pares al Pirineu no en vam estar gaire. 

O bé:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta de l’Ebre, a la platja.
Javier: Aha, ja t’entenc… aquest any vols fer una cosa diferent, oi? Que potser va haver-hi alguna cosa concreta no t’agradés l’any passat?
Judit: És que l’estiu passat al Pirineu vam estar a casa dels teus pares i després aquí amb els meus pares al pis del costat… Em va quedar la sensació que no vam tenir gaire temps per estar nosaltres dos sols, com a parella. 

Suposo que ara potser penses que aquests dos diàlegs tenen informació diferent a la del diàleg de l’article passat (per exemple el tema dels pares i sobretot el tema d’estar sols com a parella). I tens tota la raó perquè, de fet, certament és així, ja que en aquests dos diàlegs ha sortit informació nova, concretament la rellevant.

En canvi, en el diàleg de l’article “Ni mar ni muntanya!” la Judit no l’arribava a verbalitzar i la conversa naufragava abans d’hora. I és per això que ho he il·lustrat d’aquesta manera, perquè realment la cosa va així: si no fas de salmó, la informació important no emergeix a la superfície. Recorda-ho això!!

Així doncs, després que hagis fet de salmó i hagueu arribat a aquest punt de la conversa ja esteu tractant la qüestió que és realment crucial, l’origen del tema. I la gràcia és que un cop descobert aquest origen ja podeu trobar junts noves solucions i acords, que us statisfacin a tots dos, evitant enfadar-vos i sobretot evitant que cap dels dos senti que renuncia o es sotmet a la voluntat de l’altre.

Val a dir que el fer de salmó serveix tant pel que és convidat a la conversa com pel que la comença. I és que sovint les persones (com li passava a la Judit) exterioritzem paraules del mig del riu del nostre pensament, esperant (més que no pas creient) que l’altre vegi d’on ve aquesta aigua i se la begui d’una sola glopada.

Per això, si ets l’iniciador de la conversa, l’idoni és que tu també facis de salmó al teu propi riu i siguis conscient de quins són el teu sentir i la teva intenció. I un cop ho vegis clar ja pots alçar la presa amb serenor i voluntat d’acord.

En el cas de la Judit, doncs, hagués estat ideal que hagués començat la conversa de manera semblant a aquesta:

“Aquest any per vacances m’encantaria que trobéssim més temps per estar sols, sense els pares. És que tinc ganes d’estar súper amb tu.”

En resum, preguntar amb concreció i explicar detalladament és una manera ideal d’evitar malentesos, ambigüitats i en última instància també baralles. Comunicar així et serà útil per les teves relacions personals a l’hora de prendre decisions, d’arribar a acords, de coordinar-se, etc. A més també et servirà a la feina ja sigui per donar indicacions, per rebre’n, per demanar informació, etc.

————————

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Ni mar ni muntanya!

Les vacances ja són gairebé aquí. I hi ha qui encara no ha decidit ben bé on anirà, ja sigui per la qüestió dels cèntims o per diferència de criteri o pel que sigui.

En qualsevol cas, les discussions de les vacances em serviran per il·lustrar de quina manera sovint s’esdevenen les discussions de parella (i amb d’altra gent) i, sobretot, com evitar-les.

El cas és que és habitual que les persones ens discutim per un tema sense estar parlant realment del mateix.

Què vull dir amb això? Doncs que ens discutim i creem un conflicte per allò que diem i que sentim que diu l’altre (per les paraules) enlloc d’estar debatent i resolent el tema principal, l’origen de la divergència d’opinions.

Això condueix a la frustració, tant de l’un com de l’altre. I aleshores pot passar una cosa encara pitjor, que la cosa s’emboliqui i desvirtuï tant que no només es discuteixi per coses que no tenen res a veure amb el tema principal, sinó que el debat acabi amb ofenses.

En posaré un exemple (potser exagerat, o potser no) sobre les vacances:

La Judit i el Javier encara no han decidit si anar de vacances al Pirineu o bé al Delta de l’Ebre. I la discussió va més o menys així:

Judit: Les vacances de l’any passat ja les vam fer a la muntanya. Aquest any anem al Delta, a la platja.

Javier: Què vols dir que les vam fer a la muntanya? Si només hi vam estar 9 dies. La resta vam estar aquí al Poble Nou i vas estar anant a la platja cada dia.

Judit: Cada dia? Què dius! Però si només hi vaig anar unes cinc vegades! I a més, això no compta perquè ens vam quedar a Barcelona. De vacances, vacances, vam anar només al Pirineu! Ja em diràs, que quan ho vaig dir a l’oficina… bé, de fet és que ni ho vaig dir, perquè em feia vergonya… No vull ni imaginar-me la cara de la Mari si li hagués dit que vam anar al Pirineu de vacances…

Javier: Vergonya, dius? Doncs, saps què Judit?, a mi el que em faria vergonya és anar a la platja amb aquell banyador tan ridícul que et poses! I a més, jo vull anar a la muntanya i punt!

Com veus, arribats a aquest punt de la discussió ja s’ha passat del tema vacances a veure qui la diu més grossa.

Resultat:
1) la Judit i el Javier encara no s’han decidit on anar de vacances, 2) estan tots dos ofesos i 3) se senten incompresos i per tant frustrats.

En realitat el que els ha passat no és altra cosa que les paraules dites (i el to) els han anat transformant la conversa en una baralla, cosa que és normal que pugui passar perquè tota paraula té una força pròpia (potenciada pel to i el context). Observa aquestes expressions:

  • Vas estar anant cada dia…;
  • Això no compta; em feia vergonya;
  • El que em faria vergonya; banaydor tan ridícul…
  • jo vull anar a la muntanya i punt!

En la seva discussió, per exemple, les paraules “vergonya i ridícul,” possiblement són les que tenen més força ofensiva, tot i que no no són les úniques.

I així, les paraules dites i el to amb què son verbalitzades tenen la força d’arrossegar-nos desbocadament riu avall de la conversa, fent-nos passar pels ràpids de la frustració i l’enuig fins a dur-nos a aquell salt d’aigua que ens desborda i acaba fent naufragar la conversa.

I què podem fer per evitar que això passi?

Doncs el truc és ser un salmó.

Però què vol dir ser un salmó ho explico en l’article Sigues un salmó! [Truc Comunicatiu per Evitar Discussions]. Aquí, per començar m’interessava mostrar com sorgeixen aquestes baralles i dir que són evitables. És més, un cop se sap el truc del salmó, són fàcils de prevenir i de resoldre i, com veuràs, és un truc que no té res de màgic ni dificultós. Al contrari, és tan útil com fàcil d’aprendre i de posar en pràctica.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Si una altra persona pot, tu també pots.

Si un altre pot - Vull Un Canvi

No fa gaire, en un avió tornant de Bogotà, vaig tenir la sort que em toqués seure costat d’una estudiant colombiana que estava emprenent un canvi de vida gegant. Quan sobrevolàvem Portugal em va dir impressionada: “Mai no he estat tan lluny de casa.”

La Carolina havia decidit deixar un futur que tenia obtusament traçat (hauria tingut fills molt jove, hagués hagut de renunciar a viatjar i hauria d’acceptar un nivell de vida que no la satisfeia) per un futur clar de possibilitats: viatjava a la ciutat austríaca de Graz per seguir estudiant i potser poder-s’hi quedar.

Amb tota naturalitat vaig anar descobrint els grans esforços que havia hagut de fer per poder ser ara a l’avió. Entre altres coses:

– s’havia hagut d’inscriure al grup d’halterofília per poder-se sufragar els estudis (al principi entrenava amb un pal d’escombra);

– havia hagut de viatjar sola al Perú per fer-se el visat (allotjant-se en un motel de no gaire renom);

– havia hagut d’aprendre un mínim d’alemany per superar un examen d’accés (i com que no tenia cèntims per anar a un curs l’havia hagut d’aprendre per YouTube i amb unes 400 fitxetes que s’havia fet i repassava persistentment cada dia a l’autobús);

– havia hagut de compaginar durant molt de temps els estudis amb una feina molt dura i que no li agradava gens;

– havia hagut d’aguantar i superar la pressió i persuasió familiar…

Sí, tot això i més a la jove edat dels vint anys. Sí, ja sé que sona inversemblant, però tot és cert.

I mentre m’explicava la seva història pausadament, en un moment concret i sense adonar-se’n, em va revelar d’on li havia vingut la força per fer tot això:

“Jo pensava: que difícil que serà aconseguir aquest canvi de vida. Però aleshores mirava a d’altra gent i pensava: ostres, si ells han pogut, perquè no hauria de poder jo?.

La Carolina no ho sap però justament aquest és un dels axiomes de la Programació neurolingüística: “Si un altre pot, tu també pots.”

L’únic que fa falta és trobar la manera de com fer-ho realitat. I els coachs sabem que això, simplement, es troba buscant-ho.

Si ho vols, t’ajudo a trobar-ho, perquè tuja ho portes a dintre.

——————————-

Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603

Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.

Foto de Lydia Valentín extreta d’aquí.