Aquest setembre el meu fill ha començat a anar a l’escola per primer cop. I us puc dir que els matins no ens estan sent fàcils. El cas és que, tal com els passa a molts nens i com ja ens havien avisat a les reunions de pares, el meu fill ha estat vivint malament el moment d’entrar-hi al matí.
Però aquests últims dies i especialment avui crec que hi ha hagut un canvi. Com sempre l’he acompanyat de la mà fins a la porta i quan l’encarregat del matí l’ha oberta, el meu fill li ha donat la mà i se l’ha mirat d’una manera molt més tranquil·la, serena i ha anat cap a classe. Sí, avui ha sigut diferent i jo també ho he viscut diferent.
Primer de tot m’he emocionat i la meva veu interior m’ha dit: “Que bé! Ja s’està fent gran”. Ara bé, quan he arribat a la cantonada, la veu interior ha deixat anar-me una fuetada que de poc que no em llença a terra. M’ha dit: “Ja l’hem domesticat!”
T’imagines com m’he sentit quan al meu cap hi ha arribat aquesta frase???? Domesticat!!!!
I tot seguit he trobat a faltar aquells plors, aquell llençar-se a terra, aquell colpejar amb la mà a tort i a dret, que tants matins em feia emprendre el camí cap a la feina mig amoïnat. Perquè, què se n’havia fet d’aquell caràcter de resistència, d’aquella voluntat de saber què es vol i què no es vol, d’aquella mostra de força?
Sí, per uns segons avui no m’ha sigut fàcil, però tot seguit ho he vist més clar. Així:
El fet que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho ja l’he pogut constatar molts matins, perquè aquestes “rebequeries”, de fet, demostren justament això, que el meu fill sap allò que vol i sap lluitar amb cos i ànima per aconseguir-ho. I, qui no vol que el seu fill sàpiga lluitar per allò que vol a la vida?
El fet que aquest matí el meu fill entrés a l’escola tranquil com no ho havia fet mai abans, no volia dir que l’havíem “domat” (perquè de “rebequeries” ja n’ha tornat a fer aquesta mateixa tarda), sinó que el seu comportament d’aquest matí demostra que el meu fill està desenvolupant la capacitat d’adaptar-se i per tant de ser flexible. I, qui no vol que el seu fill sigui flexible i sàpiga adaptar-se a les diferents situacions que l’esperen a la vida?
En resum, la part bona de les rebequeries és que demostren caràcter, i que el fet que deixi de fer-ne (sobretot quan és davant de situacions que no pot canviar de cap manera), demostra flexibilitat, i capacitat d’adaptació.
Per això, m’agrada quan veig que el meu fill s’adapta i alhora també m’agrada quan veig que fa una “rebequeria” de protesta (això sí, sobretot quan ja ha passat).
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Desafortunadament, al llarg de la vida m’he trobat amb uns quants adolescents que personalment solc agrupar en una trista tipologia comportamental: els adolescents zombie.
I aquestes són les carcterístiques comunes que hi he trobat:
No tenen cap discapacitat intel·lectual
Es mostren constantment absents, com si no hi fossin (d’aquí el nom de zombies)
Parlen poc
Tenen una alta manca de confiança en ells mateixos
La seva xarxa d’amistats vertaderes és reduïda o fins i tot inexistent
Els costa o no saben fer activitats simples de la vida: per exemple fer-se un ou ferrat
La mare actua de manera sobreprotectora
El pare es mostra distant
Encara no he llegit mai enlloc d’aquestes característiques posades totes en comú per tal descriure una tipologia de comportament adolescent. Però ja n’he conegut uns quants.
Com pots veure parlo de comportament i no d’identit
at. És a dir, NO són zombies de caràcter o per escència, simplement es s’estan relacionant ai
xí amb el món. Per això estic convençut que aquesta mena d’adolescentstenen un 100% de capacitats de sortir d’aquesta mena de desorientació constant.
Alguns dels canvis que recomanaria:
Canviar d’entorn o introduir entorns que els siguin més agradables o motivadors (els pares que descobreixin què els agrada realment)
Que practiquin alguna mena d’activitat física
Que la mare substitueixi la sobreprotecció per la confiança en les capacitats de l’infant
Que el pare es mostri proper i afectuós
Que se li otorguin responsabilitats (tal com sempre argumenten autors com Jesper Juul o Leja Mahnič)
Que se’l tracti com a un futur adult
Que tingui a prop un adult, model de referència
Tots aquests set punts, es poden fer tant quan l’adolescent ja es troba en una condició zombie. Òbviament, encara serà millor si es fa al llarg de la infantesa per evitar que un nen acabi com un adolescent que sembla un zombie.
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Sentir plorar un nadó o un nen petit sol ser difícil pels seus pares. I pot ser-ho especialment si el plor és molt freqüent, molt llarg, o en segons quines hores o circumstàncies.
I és que el plor d’un fill pot desvetllar tota mena de sensacions desagradables, com per exemple:
“Pensa què té de bo que pugui plorar i què passaria si no pogués:
Com podria expressar allò que sent?
Com sabries quan li fa mal alguna cosa?
Com sabries quan té por?
Com sabries que et vol comunicar res?
Com sabries que t’està demanant que l’ajudis?
I com sabries res d’això, si el nen fos a l’habitació del costat?”
Perquè el plor d’un nen petit serveix justament per això: per comunicar-se i advertir els adults de situacions de diversa mena i importància. I obtenir aquesta informació és literalment vital.
És més, sabies que dissortadament hi ha casos de nens que no poden plorar?
Tal com s’explica en aquest article i com pots veure en el vídeo de sota, un d’entre cada milió de nens neix amb paràlisi de cordes vocals, impedint-li que plori i provocant-li d’altres problemes complexos i seriosos per a la seva salut (per exemple d’ofec).
Per això, si mai el plor del teu fill et porta a alguna sensació desagradable, recorda que encara que et pugui estar sent dur, sens dubte és bo que el teu fill pugui plorar. Pensa que fins i tot, en un moment donat, li podria salvar la vida.
I al cap i a la fi, recorda que amb el temps els nens van desenvolupant recursos de comunicació més sofisticats i no els cal recórrer al plor tan sovint. Així que aquesta etapa també passarà.
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Avui exposaré una problemàtica que afecta un gran nombre d’infants i els seus pares: els nens invisibles.
Una amiga m’explicava el seu patiment de quan era nena. Venia d’una família benestant: la mare ocupava un càrrec alt a la feina i el pare era un bon jan. Així, la mare era molt exigent i sempre sabia “com calia viure”. I la meva amiga havia après a viure segons aquestes pautes. Però de fet, patia perquè ella era d’un caràcter molt diferent del dels pares, de sempre que havia tingut un esperit més artístic. Ara bé, en la seva família l’única manera de rebre-hi acceptació i atenció positiva era obtenint bons resultats, d’acord amb les expectatives dels pares.
El reconegut terapeuta danès Jesper Juul la definiria com una nena invisible. Una nena amb grans problemes d’autoestima a causa del següent: els pares en lloc de valorar-la per ella mateixa, la valoraven i elogiaven superficialment, en funció del que feia.
Per més que els seus pares se l’estimessin, eren incapaços de fer-li arribar el missatge que se l’estimaven per ella mateixa, només pel simple fet d’existir.
El cas és que tot nen té la necessitat de sentir-se vist, acceptat i estimat només pel fet de ser i sent com realment és (al marge de les expectatives dels pares i d’altres aspectes externs).
En el cas de la meva amiga, aquesta dinàmica es va anar aguditzant tant que en l’època de la pubertat es va voler “fer realment invisible i desaparèixer” (la cito textualment). Va patir l’anorèxia. I el que és més sorprenent és que els seus pares ni tan sols van saber veure-ho.
Juul explica que la dinàmica de no veure l’essència d’un fill comença a guanyar-se un lloc en situacions típiques com aquests dos exemples:
1. La filla puja al tobogan i crida a la mare: “Mama, mira!” Aleshores la mare mira. La filla es deixa caure i li diu: “Que m’has vist?” La mare, inconscient que la nena l’únic que volia era sentir-se vista, l’elogia dient-li: “Que bé! Ets molt àgil!”. És a dir que la mare n’ha destacat l’acció, donant-li a entendre (sense voler) que només ha vist el resultat, que, de fet, és el que compta.
Solució? En una situació així, en què la filla simplement vol ser vista, la mare pot reforçar l’autoestima de la filla simplement dient-li: “Hola, Anna! Sí que t’he vist! Sembla divertit, oi?”
2. El fill li regala un dibuix a la mare, que arriba a casa al final del dia. Amb aquest gest el nen, que ha trobat a faltar a la mare, més que no pas el dibuix se li està regalant ell mateix, a la mare. Per això, el fill no n’espera cap valoració del dibuix, sinó simplement ser vist, acceptat i estimat pel simple fet d’existir.
Solució? En un cas així, en lloc de dir “Que bonic!”, se li reforçarà l’autoestima dient-li alguna cosa com: “Gràcies, fill! Quina il·lusió! Jo també t’he trobat a faltar.”
En les societats occidentals hi ha molts infants que se senten o han sentit invisibles (gairebé podríem parlar d’una plaga). Una bona i fàcil manera d’evitar que això li passi al teu fill és: de tant en tant dir-li sense més ni més, fora de tot context, de manera sincera, espontània i breu “T’estimo”.
————————
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Dedicatòria: abans de res vull dedicar aquest article a la Mireia i al Víctor, que fa pocs dies que han tingut la Berta. Per molts anys! Escric aquest article pensant en vosaltres.
Darrerament he llegit algunes polèmiques sobre el tema de com aconseguir que un nadó dormi. Aquest article, titulat Víctimas del Método Estivill i les respostes dels seus lectors en són una bona mostra. La polèmica arrela bàsicament en si cal deixar que el nadó plori o no; si això és correcte o si no és bo.
Segons el que se’n diu, el famós mètode Estivill propugnava això de deixar-lo plorar. I ara alguns pares i alguns psicòlegs (vegeu-ho a l’article citat) adverteixen de les possibles males conseqüències de fer-ho. De fet, en aquest altre article s’hi diu que anys després el mateix Estivill va comentar, que de fet el seu mètode era per a nens a partir de tres anys. I posteriorment, m’han comentat que això no és així, que en realitat, no ho va rectificar.
Jo, en aquestes línies, no vull entrar en la polèmica, l’únic que vull és compartir una bona pràctica per ajudar nadons a adormir-se, basada en la meva pròpia experiència i en la Programació Neurolingüística. Perquè com veureu, la meva manera d’entendre aquest acte no és la de posar el meu fill a dormir, sinó la d’ajudar-lo a adormir-se (cosa que és ben diferent).
I estic convençut que a més d’un us servirà.
Ja abans que nasqués el meu fill vaig trobar aquest vídeo viral. Si encara no l’heu vist, mira-vos-el.
Em va semblar curiós, tot i que em vaig qüestionar si això de fer-lo “caure” cap avall tenint-lo agafat d’aquesta manera per sota les aixelles no podia ser perjudicial.
Al cap dels mesos, quan va néixer el meu fill, justament la tasca d’ajudar-lo a adormir-se i cuidar-lo de nit la vaig assumir preferentment jo. Així, vaig recordar el mètode del vídeo, però no el volia aplicar del tot per aquella cosa de com el sostenia. Em feia por de fer-li mal, o fins i tot temia que no causar-li cap problema cerebral… – Els pares, estem pendents de tot, oi? – En definitiva, creia que havia de trobar una manera pròpia per ajudar el meu fill a que s’adormís.
Aleshores vaig començar a desenvolupar un sistema propi basat en la pràctica de l’emmirallament (Mirroring), que concec com a coach amb PNL. Entraré amb més detall en un altre article a explicar què és això de l’emmirallament, perquè funciona, quines moltes aplicacions té, etc. Ara, resumint-ho d’una manera molt simplista, per tal de no allargar-me, us diré que el meu sistema es basa fonamentalment en la coordinació de la meva respiració amb la del meu fill.
I així és com ho faig exactament:
1. El tinc en braços (al principi ho feia dret, aquests últims mesos va millor que jo estigui assegut, mig inclinat cap enrere).
2. Ell repenja el seu caparró al meu pit, espatlla o panxa (últimament es belluga força fins trobar la posició que més li agrada).
3. Des del moment en què l’agafo en braços per anar a dormir, jo ja respiro al seu ritme (inspirant i expirant coordinadament, encara que de vegades sigui molt de pressa i superficialment).
4. Si li canto (els primers mesos li era imprescindible que ho fes, ara jo no ho troba a faltar, a menys que estigui especialment inquiet), ho faig exactament al ritme del seu respirar. Ell marca el compàs.
5. Si ell fa aquells típics bramets que fan els nadons dels quals se sol dir que ho fan per espantar la son (i que els fan també al ritme del seu propi respirar, és a dir quan expiren), doncs jo també faig bramets al seu ritme. Això sí amb un volum de veu sempre una miqueta més elevat que ell, per després anar-lo rebaixant juntament amb ell fins al silenci de tots dos.
6. Si inquiet belluga les cames o les mans, sóc jo mateix qui l’ajuda amb les meves mans a bellugar-les al mateix ritme que ho fa ell. Aleshores ell va deixant de bellugar-les i jo també vaig deixant de fer-ho.
7. De vegades, semblantment al video faig aquell lleuger moviment cap avall de la “caiguda”. Ara bé, com us deia, la posició que tenim és diferent que la del vídeo, perquè l’agafo amb un braç per sota el culet i l’altre al llarg de la columna amb el palmell de la mà acaronant-li el clatell. A més a més, la caigudeta sempre està coordinada amb la seva respiració (al moment d’expirar) i si a més a més la faig quan li canto, també la faig coincidir amb un accent de la cançó. Entre els 2 i els 9 mesos això li encantava.
8. Tot plegat, aquest emmirallament, el fa sentir comprès emocionalment i provoca que el nostre llaç s’enforteixi. I això, el fa sentir tranquil i el va relaxant perquè se sent acompanyat, estimat i segur. I així, el ritme de la seva respiració també es va alentint.
9. Aleshores, quan el seu respirar es va relaxant i fent més profund, sóc jo mateix qui faig alguna inspiració encara més profunda i més llarga que les seves, fent-li entendre així que ell també pot fer inhalacions encara més profundes, semblants a les que es fan quan un ja dorm.
10. Així, al final, tranquil, relaxat i sentint-se acompanyat s’acaba adormint.
11. I si quan el poso al bressol es desperta o mig-desperta (de vegades passa), l’ajudo a estirar-se de nou i li poso el palmell de la mà a la panxa. Aleshores emmirallo el seu ritme de respiració amb aquesta mà (apretant-li suament i tendra la panxa amb les puntes dels dits). I així es relaxa ràpidament i segueix dormint.
Com veieu, el truc és fàcil: tot gira al voltant d’emmirallar-li (imitar-li) la respiració (tant amb la vostra respiració com amb qualsevol altra cosa que feu) i anar-la fent cada cop més relaxada.
Tot plegat acostuma a durar entre 10 minuts i mitja hora. Tot i que en alguna comptada ocasió m’ha calgut una hora i en alguna altra només 5 minuts.
Si a mitja nit es desperta i no s’adorm després d’haver-li donat el biberó, doncs l’agafo i de nou i li emmirallo la respiració. I així s’adorm tranquil. Em funciona.
Què cal tenir en compte?
Si jo estic inquiet o nerviós, ell ho nota i no hi haurà manera d’ajudar-lo a adormir-se fins que jo mateix no em relaxi.
Si fa calor com aquests dies, serà molt més difícil que s’adormi, per tant eviteu transmetre-li excessiva calor amb el vostre cos (deixeu el menjar, l’esport, etc. per altres moments diferents dels d’abans d’anar al bressol).
No cal dir que l’idoni és que l’espai on dormirà sigui fosc.
Aquest sistema meu basat en l’emmirallament de la respiració em serveix per a diverses ocasions:
Per anar a dormir al vespre
Per anar a dormir durant el dia
Per calmar-li el plor
Per relaxar-lo quan estigui inquiet
A més, aquest sistema us permet anar-lo adaptant a les noves necessitats i preferències que us puguin anar sorgint al vostre fill i a vosaltres a mesura que vagi creixent. Per exemple, ja he comentat abans, que al principi al meu fill i a mi ens anava bé que anés a dormir estant jo dempeus i ell a coll. Ara que té 10 mesos ell s’estima més estar més inclinat (com boca terrosa damunt del meu tors) i a mi també m’és més fàcil de tenir-lo així, perquè ja pesa més. El que sí que es manté és l’emmirallament de la respiració.
Vosaltres mateixos ja anireu veient com evoluciona tot plegat, perquè el vincle i la relació que cadascú de vosaltres teniu amb el vostre fill és únic i som només nosaltres mateixos, qui com a pares, anem realment redescobrint el nostre fill dia rere dia.
——————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Quan parlem d’una persona, dels seus trets, actes, característiques, etc. podem estar-la definint. Si en parlem bé li donem empenta, però si n’expliquem coses desagradables, doncs la podem estar marcant.
A més a més, si parlem d’una persona amb una tercera persona quan la primera és al davant, la força de les nostres paraules és realment gran. I si la persona de la qual parlem és un nen, ja no cal dir-ho. El vídeo de sota ho il·lustra prou bé.
T’has preguntat mai què passaria si triéssim de destacar-ne només allò que ens agrada?
Coaching a Barcelona - Jordi Magrinyà 