Sé del cas d’un noi que quan tenia 25 anys va decidir que es volia separar de la seva nòvia. Li va exposar els motius pels quals havia decidit que ho deixessin. Sorprenentment, la noia li va dir que ella no volia que ho deixessin perquè literalment, “no veia lògic que ara es separessin”, i que “no estava d’acord amb els arguments que li estava donant”.
Encara més sorprenentment, el noi va acceptar la seva lògica de “ja veuràs com tot millorarà… si te’n vas t’anirà malament” i per això va decidir de seguir amb ella. Hi va seguir a disgust, però malgrat que pugui semblar increïble, anys més tard el noi s’hi va arribar a casar i fins i tot van tenir un fill!
Ara bé, al cap de poc sí que el noi va acabar deixant-la. El divorci va ser difícil i traumàtic. Avui, però tots dos han refet la seva vida feliçment.
Potser podeu pensar que el cas del meu amic és excepcional, però potser sense arribar a l’extrem de tenir fills, és molt més habitual que no sembla.
Una història semblant però amb decisions diferents és la que m’explicava no fa gaire una amiga. La relació amb el seu nòvio cada cop se li feia més feixuga. A poc a poc li anava semblant com una mena d’obligació. Finalment, ella li va dir que volia que es deixessin de veure però ell s’hi va oposar dient que “no li semblava una decisió lògica; que, de fet, ell s’adonava que una part d’ella volia que seguissin junts, etc. etc.”. Aquest cop, però, la meva amiga sí que li va fer entendre que aquesta era una decisió que li pertanyia només a ella. Pocs dies després semblava una altra persona, tenia una energia i alegria molt més lluminoses. I el noi, tot i que s’hi resistia, ho va acabar acceptant.
Sempre és útil traslladar aquesta mena de situacions a altres àmbits de la vida perquè això ens ajuda a arribar a conclusions més clares sobre com prenem les decisions.
Imagina’t que un dia decideixes deixar la feina, ja sigui perquè n’has trobat una de nova o simplement perquè ja no aguantes com et tracten i quan li comentes al teu cap et diu: “No et permeto que marxis. No ho veig lògic i és una cosa que hem de decidir entre tots els treballadors perquè així ho diuen les normes de l’empresa i el contracte que vas signar quan vas entrar. Jo, que sóc el president, estic en contra que te’n vagis. No podràs marxar mai.”
- Què creus que faries?
- Què creus que seria bo que fessis?
- Quines creus que serien les conseqüències de resignar-te?
- Quines creus que serien les conseqüències de fer el pas endavant?
- I la pregunta més important: a qui creus que correspon el dret a decidir?
Sovint, tant a la feina com a la vida, qui ens posa més limitacions som nosaltres mateixos. Generalment es tracta de creences que tenim interioritzades, ja sigui sobre nosaltres mateixos, sobre els altres o sobre el nostre entorn.
Entre aquestes creences limitadores algunes de les recurrents són:
- No sóc prou bo
- No em mereixo una vida millor
- No trobaré una altra feina
- L’altre part del conflicte no em deixarà estar mai
- No estic preparat ni mai ho estaré
- No tinc prou força …
Ara bé un bon coach amb PNL sap que una mirada ben feta a la pròpia història personal (o fins i tot a la dels altres) et permetrà alliberar-te d’aquesta mena de creences autolimitadores. I a partir d’aquí, podràs exercir el teu propi dret a decidir i, per tant, agafaràs les regnes del teu destí, ja sigui en l’àmbit de les relacions com al de la feina.
Perquè, de fet, no cal ni compartir la vida amb algú que no vols, ni treballar per algú que no et respecti. Decideixes tu!
————————————————————————————-
Si vols fer realitat el teu somni, contacta’m al: 617 350 603
Si t’ha agradat l’article, m’encantarà que el comparteixis a les xarxes socials i que em segueixis a Facebook i a Twitter.
Foto de capçalera: Letizia Bordoni via Unsplash
Coaching a Barcelona - Jordi Magrinyà 